El somni de Noé

Comença un nou curs i no vull parlar de l’estrès post-vacacional dels pocs que hem tingut la sort de fer vacances, ni tampoc de l’estrès provocat per l’avorriment i l’enyorança que han patit aquells que han hagut d’aguantar les nostres vacances, asseguts en un banc o caminant quilòmetres per la ciutat a la recerca d’un servei obert. És allò que deia l’altre dia dels “mons paral·lels”, i ja està dit. Avui, vull parlar d’una altra cosa no menys punyent: dels espais buits i infrautilitzats que té l’Església.

Fa temps vaig llegir en un diari una notícia que em va semblar genial: un dissenyador havia ideat uns bancs per a esglésies, que de dia tenien la funció d’acollir els feligresos i de nit es podien desplegar i quedaven convertits en llits de fusta per acollir les persones sense llar. L’artista recuperava així una antiga funció que havia tingut, en algun moment de la història, l’església com a espai: acollir i protegir els més pobres i els perseguits. No sé pas si ha tingut un gran éxit de vendes aquest banc altruista, però si més no, reconforta saber que algú hi pensa.

Quan parlo d’espais eclesials no em refereixo, però, als llocs de culte, sinó a tots aquells que en el seu moment van ser utilitzats i que ara romanen buits: rectories, pisos, locals, etc, i als quals és impossible d’accedir, malgrat la falta que fan. Sé que més d’un que ara m’està llegint posarà el crit al cel perquè és cert que l’Església té molts espais cedits gratuïtament —sense anar més lluny, el local on està el Centre Heura—, però sé també del cert que en té molts més que en aquests moments de crisi són necessaris i que no hi ha manera que els vulgui compartir, argumentant la negativa amb mil-i-una argúcies que semblen més pròpies del món que no pas de l’esperit.

I tot això ve a tomb perquè fa dies que ens reunim, en un local de l’Església, un grup d’entitats i de particulars que tenim un somni comú: «El somni de Noé», i per dur-lo a terme necessitem un local a peu pla. Portem reunions i més reunions passant llista dels locals que sabem buits i descartant-los al mateix temps perquè sabem que no els cediran, i no ens en sortim. Ens caldrà okupar? Ens caldrà, com Noé, construir una arca que aixoplugui els desvalguts del temporal de la crisi? Sor Lucia deia en el llibre Monges: «Si la gent ve a les nostres cases a demanar diners, vol dir que som rics i que no estem vivint els nostres compromisos». Jo afegiria: és étic —ja no dic pas evangèlic— que l’Església tingui espais buits mentre hi ha gent que els necessita? Com sant Francesc, m’agafen ganes de llençar per la finestra d’aquest bloc domassos i teles, però només us faré una pregunta: de debò no teniu cap local a peu pla per compartir?