Miro un video sobre Terra Santa que m’han deixat uns amics que aquests dies són per aquelles contrades. En un moment del documental em passegen pel desert, mentre un franciscà m’assegura que tot el que hi vagi trobarà Déu. Jesús, de fet, també va passar per aquesta experiència, i no un dia o dos, sinó quaranta, que es diu aviat.
Aquests mateixos amics m’han deixat que aquests dies guardi la solitud de la seva ermita. És un desert verd, però desert a la fi, on la solitud es pot tallar i on Déu s’amaga darrera dels núvols tempestuosos de la meva humanitat.
Descobreixo que en el desert no hi ha Déu, sinó el pou sense fons de l’ésser, per això ens espanta anar-hi. Un ésser infinit que només és la punta de l’iceberg de l’enorme immensitat de Déu.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.