"Cada dia morim". És a dir, cada dia morim una mica. L'expressió és de Sèneca (Epístoles 24, 20). No sempre en som conscients, però quan en prenem consciència, cada dia esdevé una possibilitat única, una ocasió per experimentar a fons, per gaudir de tot allò que se'ns ofereix com a do, per estimar tots i tothom, per fruir dels vincles que hem anat forjant al llarg de la vida. Cada dia morim, però durant el mes dels difunts que ara tot just comença, la reflexió sobre la mort és més present. El mes de novembre, plenitud de la tardor, és especialment nostàlgic, perquè tot evoca la mort.
Darrerament, he llegit dos llibres que tracten aquesta qüestió de maneres molt diferents. Em refereixo al llibre de Patrick Baudry, Place des morts. Enjeux et rites i al recull de poemes que ha elaborat l'amic Jaume Subirana, Que no mori la llum (Ara Llibres). El sociòleg francès, especialista en rituals funeraris africans, exposa la situació de la mort en el nostre món occidental. Continua les tesis de Philipe Ariès, segons el qual la mort ha esdevingut un gran tabú, un tema prohibit i manifestament censurat.
Vivim com si no haguéssim de morir. Vivim com si la vida fos indefinida i, no obstant això, el temps passa (tempus fugit) tan veloçment que no prenem prou consciència de la insostenible lleugeresa de les nostres vides. Reflexiona sobre l'espiritualitat laica i la necessitat d'articular processos d'acompanyament plens de significat i de sensibilitat per a persones que no s'ubiquen en el camp de la fe. Aquesta és una de les assignatures més difícils de l'espiritualitat laica emergent: donar resposta als processos complexos de la vida humana, vestir-los de ritualitats, sense caure en formes de mimetisme amb els mecanismes tradicionals. L'oblit de la mort en el nostre món és particularment present en les escoles i els àmbits educatius formals en general. La canalla celebra la castanyada i menja panellets, recita, en el millor dels casos, algun poema de Carner, d'Espriu o de Miquel Martí Pol, però ningú no els parla ja de la mort, de la condició mortal, menys encara del cel i de la vida eterna, perquè això fóra ferir la seva sensibilitat, mostrar-los amb massa cruesa els límits de la nostra condició. Ens quedaríem astorats en veure com els nens assumeixen amb molta més facilitat que els mateixos adults la condició mortal i viuen més deslligats de tot i de tots.
El segon llibre que tracta especialment aquesta qüestió és el de Jaume Subirana que, tot s'ha de dir, vaig tenir ocasió de llegir amb anticipació, perquè l'editorial Ara Llibres, em va invitar a prologar-lo. El curador recull poemes sobre la mort, tant en llengua catalana com castellana, d'autors molt distints, tant pel que fa a procedència com a sensibilitat. És un llibre especialment pensat per nodrir de significat el ritual funerari, per introduir-hi paraules que ajudin a comprendre el procés i a recordar dignament els absents. Tots Sants és un parèntesi per recordar els absents, els qui ens han precedit. En un sentit purament laic, és la festa de la memòria, la celebració del record. En un sentit cristià, és la celebració del pas cap a la vida eterna. Tant en un cas com en un altre, però, exigeix afrontar la mort rostre a rostre. Pensar en la mort mai no és en debades. Tots els grans pensadors ens fan el mateix consell. Diu l'Eclesiàstic 28, 6: Memento novissimorium, "recorda't de les darreres coses". Tingues present que has de morir.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.