S’acosta la Setmana de Cinema Espiritual en la seva sisena edició. Per la seva gosadia i per la seva qualitat és un esdeveniment que caldria considerar en les nostres agendes. Des del meu punt de vista la seva gosadia rau en la temàtica general -en la nostra societat organitzar una “setmana del cinema espiritual” és tota una provocació-; en la temàtica particular -cada edició aporta un lema-, enguany “Els qui encara esperen” (més interpel·lació encara!); i en la diversitat dels destinataris i el ventall de localitzacions de les projeccions. Tot això es pot trobar ben explicitat en un senzill i agradable web.
Pel que fa a la qualitat només dues referències: els títols dels films i els responsables dels cometaris a cada pel·lícula. Un primer cop d’ull ens situa ràpidament davant d’un programa d’alt nivell.
Tot i que la Setmana de cinema espiritual ja té un nombre de convocatòries gens menyspreable l’organització va introduint any rere any alguns canvis o innovacions amb la intenció de millorar l’oferta global. Considero que el fet més important per aquest curs és el canvi en el calendari de projeccions de les sessions per a públic obert. El fet d’aglutinar les projeccions durant tres caps de setmana (del 6 al 8, del 13 al 15 i el 22 de novembre de 2009) facilitarà la participació.
De la meva experiència com a participant en destacaria quatre aspectes. En primer lloc, es tracta d’un fet públic que s’adreça a tota la ciutadania i resta a l’abast de qualsevol. És un esdeveniment que amb el suport d’un seguit de persones, entitats i institucions fa “públic” l’interès d’un col·lectiu per una determinada temàtica. També es tracta d’un fet social. Curiosament molts dels assistents tenen el costum d’arribar-hi amb força anticipació per tal de trobar-se amb amistats i vells coneguts. La Setmana de cinema espiritual és un bon punt de trobada per famílies, comunitats, moviments... Certament, també és un fet artístic doncs la matèria primera són les pròpies pel·lícules, en definitiva, el setè art. Finalment, és un espai de reflexió, de diàleg i d’aprenentatge. Habitualment els films són molt recents però no importa si hom ja ha visualitzat una pel·lícula en particular. El col·loqui conduit per mans expertes sempre és ben profitós tot aportant elements per a la interpretació. Sens dubte, un valor afegit a les projeccions. Del relat i dels personatges es deriva ràpidament a les qüestions al voltant dels valors, les actituds, les cultures, els símbols, l’obertura a la transcendència... Tota una petita escola d’aprenentatge cinematogràfic. En ocasions el debat reflecteix una mena de consens o valoració general comuna. Però no sempre és així. Encara recordo l'intens diàleg i les diverses reaccions després de la projecció del film “El cant dels ocells” (2008) del director català Albert Serra.
Una bona ocasió per gaudir, compartir i reflexionar!
