Pasar al contenido principal

Mentre torno de Lleida, escolto la música de Franco Battiato. He participat al IV Congrés d'Espiritualitat que han organitzat els Carmelites i que ha congregat més de dues-centes cinquanta persones. Hi he contribuït altres vegades. Fa uns anys el congrés versava sobre la figura i l'obra d'Edith Stein (1891-1942) i recordo molt bé les ponències que s'hi van exposar. Aquest any ha donat voltes al testimoni de Sant Pau i ha congregat figures excel.lents de la teologia, com Juan Martín Velasco i Armand Puig, entre altres. He gaudit aquest matí en la sessió dedicada a la vida interior. En la taula érem uns quants amics, moderats per Joan Viñas, rector de la Universitat de Lleida. L'encontre és el fruit obstinat de l'esforç d'Agustí Borrell, carmelita i biblista, la vertadera ànima d'aquests congressos i el curador de les actes que, al cap d'un temps, es publiquen.

Hem dialogat sobre els trets particulars i específics de la espiritualitat cristiana, mirant d'assenyalar allò que la fa singular i distinta respecte les altres formes d'espiritualitat que provenen de confessions molt allunyades. He vist moltes persones atentes, anheloses d'una espiritualitat dialogal, oberta a l'exterioritat, permeable i fluïda. El títol d'enguany era La mística renova el món. Penso que el lema és més aviat un desig que no pas una constatació, un anhel més que no pas un fet. És bell imaginar que la mística té el poder de renovar el món, de transfigurar les coses, de convertir les oposicions en complementarietats i les confrontacions en encaixos. És meravellós imaginar que la mística tingui el poder de reunir-nos a tots i sentir-nos germans, fills d'un mateix Ésser, membres d'un mateix cosmos, parts d'un mateix Tot.

La mística és unió, una unió que transcendeix la pell, el gènere, les barreres socials, econòmiques i lingüístiques, és el reconeixement de l'U per sobre de les diferències, del lligam que subterràniament uneix tots els éssers en una gran dansa eterna que gira i gira mentre es renoven les individualitats. La mística que brolla de la tradició del Carmel, la que s'expressa en els textos de santa Teresa, de sant Joan de la Creu, de santa Teresa de Lisieux i de santa Edith Stein és una mística cristocèntrica. El centre és Crist, perquè Crist no pertany a ningú i és en tots, perquè Crist no és possessió de cap institució, ni col.lectiu. És el Mestre Interior (bella expressió agustiniana) que inhabita en tot ésser humà, també en les altres realitats creades, per bé que elles mai no en poden arribar a tenir consciència. La mística és trobada, abraçada amb el Crist Còsmic, dissolució de les diferències, superació de la dualitat, conformació a la seva Voluntat, identificació amb allò que Ell vol de mi ara.

Recullo una expressió molt suggerent que ha formulat Laia de Ahumada, l'autora de Monges, durant la sessió: ´"Déu és l'etern enamorat de les meves possibilitats". M'ha fet rumiar aquesta frase mentre baixava, per l'autovia deserta en direcció a Barcelona. La música, suau, del cantautor italià ha quedat en segon terme i la ment s'ha fixat en aquesta bella formulació. Déu no és un objecte hostil, ni una gàbia invisible. És l'Amor incondicional, Aquell que, des de dins, m'empeny a realitzar les meves possibilitats.

Un matí, sens dubte, aprofitat . Una expressió de vitalitat eclesial. Un acte que ens fa créixer en autoestima institucional.

Grupos

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.