Pasar al contenido principal
Por Lluís Serra Llansana .
En Gerasa
El llibre escrit per Miquel Mir, en col·laboració amb Mariano Santamaria, ofereix una lectura impactant. Un exercici autèntic de memòria històrica. Em refereixo a El preu de la traïció. La Fai, Tarradellas i l’assassinat de 172 maristes (Pòrtic). Un llibre incòmode per a tothom. De manera especial, per a alguns sectors, que preferirien realitzar una memòria selectiva. No és estrany que els autors hagin patit pressions i amenaces, com és el cas. Tampoc no sorprèn que la portada hagi estat modificada a partir de la primera edició. Hi deu haver hagut algun pols amb l’editorial per aconseguir forçar-ne el canvi.
Aquest llibre té tres característiques que el fan molt llaminer. Primer, s’atén als fets, amb gran rigor. Tots documentats. No es tracta d’una història novel·lada. La realitat narrada és tan esfereïdora que endinsa el lector en un període convuls del nostre passat. No imposa cap anàlisi, però proporciona prou elements per suscitar la reflexió de qui en llegeix el contingut. La violència extrema i irracional de la CNT-FAI flueix en moltes de les seves pàgines. El seu xantatge i el seu engany quan va cobrar 200.000 francs francesos per deixar marxar els seminaristes i germans com a rescat, però que els anarquistes van transformar en assassinats brutals. Aquest és el preu de la traïció. La pregunta final: el Govern de la Generalitat coneixia les negociacions entre la FAI i els maristes? Els autors ofereixen la seva resposta, ben argumentada. Josep Tarradellas no en surt gaire ben parat en rebre els diners cobrats per Aurelio Fernández, malgrat que després es dipositessin a Suïssa.
Segon, aquest llibre ha estat escrit i publicat ara, en democràcia. Si s’hagués editat en la postguerra, podria haver representat un tribut als que van guanyar la guerra civil o, almenys, haver comptat amb la seva comprensió i suport. No representa cap exaltació del franquisme, però posa les coses al seu lloc. Es tracta d’un tribut a la memòria històrica d’uns religiosos que van morir pel fet de ser-ne.
Tercer, el punt final. Com van reaccionar els maristes quan va acabar la contesa civil? El moment afavoria la venjança i la persecució. De motius no en faltaven. Al llibre s’hi afirma: «Amb un nou règim polític, aparentment favorable, els maristes no van utilitzar aquesta circumstància per exigir que es fes justícia. No van interposar cap procediment judicial contra els assassins; és més, ni van forçar les autoritats civils a actuar-hi en contra. Al contrari, no van indagar sobre els executors dels assassinats ni van buscar els artífexs del xantatge dels dos-cents mil francs. Així, els superiors maristes van voler posar punt final a la qüestió, reconeguda com un episodi dissortat, funest, odiós, brut i dels més tèrbols esdevinguts durant la revolució» (pàg. 241). Van optar per la via eclesial d’aconseguir per a ells un reconeixement i de proposar-los com a exemples de vida cristiana en temps difícils. Elecció feta «sempre des de la reconciliació i el perdó cristià». Després de llegir el llibre, aquesta actitud apareix com a pròpia de gegants de l’esperit. Els autors conclouen que els maristes interpel·len amb la fe cristiana la societat civil i li indiquen un camí a seguir.
Hi ha dos criteris que són bàsics i irrenunciables. Primer, una memòria no ha de ser selectiva sinó global. Deixar de banda un grup per enaltir-ne un altre no implica respecte per les víctimes. Segon, sempre s’ha d’estar amb les víctimes, sempre cal estar amb «totes» les víctimes, siguin del color que siguin, siguin quins siguin els botxins.
Grupos

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.