Sentir-se pregat

Actualment tenim la sensació d’estar vivint una crisi de la pregària, i molta gent se segueix preguntant: com ho puc fer per pregar? Durant molts anys s’havia practicat única i exclusivament la pregària vocal, una pura repetició, emmarcada sovint en una devoció sense més finalitat que ella mateixa. Després del concili Vaticà II, com a reacció enfront d’una forma de pregària que havia esdevingut obsoleta, moltes persones van decidir prescindir-ne i van intel·lectualitzar la relació amb Déu; o van donar preponderància a l’acció per damunt de la contemplació, fins al punt de perdre el record del gust de la pregària.

En una societat on tot canvia contínuament, hem tornat a sentir la necessitat de recuperar el camí interior, la interiorització enfront del ritme frenètic de l’exterior, i ha calgut que entressin els nous corrents d’espiritualitat i les religions orientals per mostrar-nos un camí que havíem oblidat: el de la meditació, que ha ajudat molts cristians a recuperar el sentit de la pregària, a silenciar la ment, a deseixir-se de tot allò sobrer per arribar lleugers al darrer habitacle del castell, just al centre d’un mateix, en el hondón del alma.

Hi ha un munt de coses a dir sobre la pregària, i potser em vagarà de fer-ho algun dia en aquest bloc, però avui vull explicar una part de la qual es parla poc, i que jo he sentit en la pròpia pell: la pregària dels altres en mi, i la meva pregària en els altres.

«Et penso, t’envio energia, reiki, ànims, pensaments positius, prego per tu…». La pregària ja no és exclusiva dels cristians, sinó que és interreligiosa, agnòstica, atea… El pensament i el cor queden «okupats» en l’altre. Quan algú manifesta un problema, una inquietud, es crea un cercle de solidaritat, una comunió que es transmet, de forma gratuïta, amb onades concèntriques —vés a saber per quines vies— fins arribar, en un embolcall de pau, al seu destí.

Aleshores, el que em semblava difícil ja no m’ho sembla, el patiment s’asserena, i m’inunda una pau que, tot i formar part de mi, no és meva. És tan inexplicable com experimentar la plenitud de la vida quan estàs a prop de la mort.