La setmana passada «El temps» va ser el protagonista de TV3. L’enfocament de la campanya em va semblar encertat: «El temps és el millor que tens. Fes-lo teu», perquè ens convidava a una reflexió sobre una paraula omnipresent en les nostres vides: no tinc temps, faig temps, passa el temps, aprofito el temps, perdo el temps... No hi ha ni un sol dia que no pronunciem aquesta paraula almenys deu vegades.
—¿Com puc fer meu un temps que no em pertany?— es pot preguntar perplex algun o alguna teleespectadora, conscient que vivim immersos en una cultura que ha perdut la noció del temps. Per sort, el missatge no ens vol aclaparar i tot seguit fa un gir cap a la banalitat i ens allibera del pes feixuc d’haver de gestionar un mot eteri i asexuat com és aquest: «Cal aprofitar-lo i estirar-lo al màxim», ens diu. —Uf! —diu ella— la llàstima és que no en tinc, però si en tingués...!
El temps pot esdevenir la gàbia de l’ésser. Una excusa que ens paralitza, un estímul que ens obliga a repetir els mateixos patrons, que ens fa escollir entre la garjola o el vol a cel obert, entre l’acceleració de la superficialitat o el vertigen del silenci. Ens angoixa no tenir temps i ens horroritza tenir-ne massa.
L’ésser profund no té temps ni té espera, viu en l’atemporalitat que, paradoxalment, només té present. L’ara fa possible la plena presència i, per tant, la trobada amb l’esser i amb Aquell que em conforma. No hi ha dualitat. El temps no és fora de mi, no el puc fer meu, perquè forma part de mi.
En el dia a dia, em cal obrir un parèntesi sense omplir-lo de res, perquè al capdavall m’adono que un cop superat el vertigen d’acarar-me, el present és ple d’eternitat.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.