Església: progressistes i conservadors

Els deu parells d’oposats pitagòrics, tema que vaig desenvolupar la setmana passada, amb les variants actuals tenen també la seva projecció al cor de cada cristià i en la mateixa Església. Tenen gran vigència u-múltiple; dreta-esquerra; masculí-femení; estàtic-en moviment; llum-foscor, i bo-dolent. Els anomenats conservadors aglutinen la seqüència u, dret, masculí i estàtic. Els anomenats progressistes s’identifiquen amb el múltiple, esquerre, femení i en moviment. Cada un dels dos grups s’atribueix a ell mateix el que és bo i la llum, i deixa per a l’oposat la foscor i el que és dolent. Aquestes dues postures, una mica simples perquè s’allunyen de la complexitat real, funcionen en la vida ordinària i els mitjans de comunicació les etiqueten d’aquesta manera. Les mateixes comunitats cristianes no són alienes a aquestes distincions, que generen recels, suspicàcies i fins i tot enfrontaments.

Diferències i conflictes sempre han existit. Les primeres comunitats cristianes no van ser cap bassa d’oli. N’hi ha prou de llegir el llibre dels Fets dels Apòstols per adonar-se’n, tot i alguns moments de pau interna: «La multitud de creients tenia un sol cor i una sola ànima» (Act 4,32). El problema no rau en les discrepàncies, sinó en el camí de solucionar-les. Instal·lar-se en un dels oposats, el de com progressistes o conservadors, bloqueja qualsevol horitzó de futur.

Els progressistes volen adaptar-se al món i simpatitzar amb les idees predominants. Però «Crist no va ser mai modern i, mentre Déu ho vulgui, tampoc no ho serà mai. Ni una sola paraula no van pronunciar ni ell ni els seus deixebles Pau i Joan per agradar a la modernitat política o gnòstica.» Així s’expressa un teòleg tan reconegut com Hans Urs von Balthasar (Qui és un cristià, pàg. 77). Escrivia aquestes reflexions el 1965, en ple Concili Vaticà II, per desactivar l’eufòria d’alguns plantejaments poc fonamentats.

Els conservadors, en nom d’una pretesa fidelitat, es tanquen a qualsevol proposta que pugui desestabilitzar-los de la seva seguretat. La resposta de Jesús als fariseus i als mestres de la Llei no pot ser més explícita: «Vosaltres abandoneu els manaments de Déu per mantenir les tradicions dels homes» (Mc 7,1-13). La dificultat d’acceptar qualsevol canvi no està motivada per l’adhesió a la voluntat de Déu sinó per la incapacitat d’assumir transformacions. Creuen que són els posseïdors de les essències del dogma i de la moral.

Recórrer a Jesucrist i al seu evangeli sense defenses implica deixar d’agafar-se al parell d’oposats progressisme i conservadorisme. Aquest parell apareix com a relatiu i enganyós per a algú que, malauradament i per conversió, accedeix a l’essència. Aquestes categories s’ensorren davant de la crida al que és essencial. Potser Joan XIII apareix com a progressista i el P. Pius com a conservador. En el fons, aquestes etiquetes són poc rellevants en aquests dos casos, perquè tots dos aconsegueixen superar el dualisme i instal·lar-se en l’essència de l’amor a Déu, que es tradueix en filiació i fraternitat.

No és gens fàcil, perquè fins i tot la nostra visió de Déu, de Jesucrist i de l’evangeli està contaminada pels nostres esquemes personals, siguin progressistes o conservadors. Es tracta de veure quina és la prioritat: Déu o els meus esquemes mentals. No és irrellevant que estem cridats contínuament a la conversió, al canvi de mentalitat. Deixar de ser modern o tradicional és un primer preu, però no l’últim. Per als cristians, Jesucrist és la nostra referència.

CC 25 febrer 2010