Lleó XIV: “El viatge a França ha estat un gran do per a mi”

30 de setembre 2026

 El Viatge apostòlic a França a la UNESCO

 Estimats germans i germanes, bon dia i sigueu benvinguts!

Avui voldria parlar-vos del Viatge apostòlic a França que he fet aquests últims dies. Ha estat un gran do per a mi i per al poble de Déu en aquell País, i en dono gràcies al Senyor. Expresso una altra vegada el meu agraïment a tots els que m’han acollit, Autoritats civils i Pastors de l’Església, i a tots, molt nombrosos, els que han volgut trobar el Papa o també només saludar-lo pels carrers, com a apòstol de Crist i missatger de pau. Gràcies a tots!

Voldria reunir els pensaments i les impressions – encara vivíssimes – d’aquesta Visita pastoral al voltant d’un únic i gran símbol: la Catedral de Notre-Dame de París. Allà, en la tarda del primer dia, vam celebrar les Vespres de la Benaurada Verge Maria, una litúrgia solemne i al mateix temps festiva, en la qual la música, el cant i la bellesa del temple feien vibrar els cors units en la pregària.

Notre-Dame mateixa, amb el drama que ha viscut, pot il·luminar simbòlicament tot aquest Viatge apostòlic, oferint una clau de lectura que resumiria en una paraula: renaixement.

La Catedral de París, que fa només set anys semblava ferida de mort per un enorme incendi, ara ha estat reconstruïda i és més resplendent que mai. Aquell desastre ha provocat una reacció positiva a tots els nivells, alguns més visibles i pràctics, altres més amagats, d’ordre espiritual.

La seva restauració ha estat una prova de la possible col·laboració entre l’Església, l’Estat, institucions públiques i societat civil. Aquesta actitud ha permès de posar en el valor més alt la generositat dels benefactors i les competències dels professionals i dels treballadors. La sinèrgia per al bé comú hauria de ser l’estil normal de les institucions, de les forces polítiques i socials, de tots els qui tenen responsabilitats civils i econòmiques. És el missatge que he volgut donar a les Autoritats franceses, així com també als membres de la UNESCO, Organitzacions de les Nacions Unides per l’Educació, la Ciència i la Cultura que té la seu a París, indicant quin és el criteri fonamental sobre el qual s’ha de basar aquesta col·laboració: la dignitat de la persona humana.

Però sobre tot Notre-Dame és imatge de l’Església de pedres vives, del poble sant de Déu.

És interessant posar en paral·lel la celebració de les Vespres en la Catedral amb la Vetlla dels joves celebrada el mateix vespre en el gran Estadi de França a París. Dos llocs completament diferents, però dos esdeveniments complementaris, gairebé units espiritualment. Què els unia? L’Església, que no està feta de pedres o de ciment, sinó de persones que estimen Jesu Crist perquè han estat estimades per Ell. A Notre-Dame hi havia sacerdots i diaques, les persones consagrades, els treballadors pastorals; a l’estadi hi havia la nova generació francesa: nova – diria – no només per l’edat, sinó encara més per l’esperit, per llibertat de cor i de fe. Joves que han cantat, cridat, però que també es van quedar en silenci, escoltant. Rostres atents i commoguts, que manifestaven cors que desitjaven veritat i amor. A ells els vaig dir amb joia: “Vosaltres sou els sants de França!”. Aquella Vetlla va ser un gran signe d’esperança.

Tal com ho va ser – en la petitesa que Déu estima – també la trobada en la Maison Bakhita, casa d’acollida per a diverses persones amb dificultats: un de tants llocs, fruit de l’Evangeli, on es compromet diàriament a servir amb amor la dignitat de la persona humana.

Hi ha hagut en l’Església de França un signe de renaixement que dura des de fa alguns anys, és a dir el notable i creixent nombre de joves i adults que demanen el Baptisme. Sobre aquesta bonica “sorpresa” de Déu s’està duent a terme a París una Assemblea sinodal provincial, en la qual he pogut intervenir, animant el camí dels catecúmens i dels neòfits, junts amb les comunitats a les que pertanyen. Esdeveniment culminant de la meva visita a la Capital ha estat la Missa a la Plaça de la Concorde. Allà el signe del renaixement va aparèixer de manera sorprenent: l’assemblea litúrgica, que en la gran Plaça reunia els sacerdots, el cor i una notable multitud, que anava per tota l’Avinguda dels Camps Élysis fins a l’Arc de Triomf i més enllà. En el moment de la Comunió, tots es van poder acostar a l’Eucaristia, distribuïda en cada lloc. Aquesta és la veritable reconstrucció, la restauració de l’Església que només pot fer Déu, per intercessió de la Verge Maria.

I per això era natural i oportú que, després de París, anés com a pelegrí a Lourdes, a venerar la Mare de l’Església, Maria, que a l’hora de la passió i de la mort té encesa la làmpada de la fe i de l’esperança. A Lourdes el Senyor, a través de la materna cura de la Verge Maria, comunica a tots, pelegrins i especialment malalts en el cos i en l’esperit, un missatge d’esperança i de renaixement. Un missatge que he volgut reiterar obertament: tota vida humana, en qualsevol condició, fins i tot la més greu fragilitat, conserva la pròpia inviolable dignitat i mereix ser cuidada, acompanyada, ajudada en el sofriment amb humana compassió i amb l’ajut dels mitjans oferts per la ciència. Per això Lourdes representa per tot el món un santuari de la civilització de l’amor. En aquest context he trobat algunes persones víctimes d’abusos i els he demanat que m’ajudin a a expressar també a altres víctimes la meva voluntat i de tota l’Església a escoltar-les i caminar amb ells mentre cerquen la guarició, reconeixent el dolor causat en les seves vides i treballant perla prevenció dels abusos.

La tercera i última etapa del Viatge apostòlic ha estat la ciutat de Metz, en una regió de França i de l’Europa martiritzada durant la Segona Guerra Mundial. Allà va treballar Robert Schuman, un dels principals inspiradors del procés d’unificació europea. L’Europa contemporània va néixer com un projecte de pau després de la destrucció de la guerra. Podem dir que el que va passar a Notre-Dame de París amb l’incendi, havia succeït a l’Europa amb la Segona Guerra Mundial. I l’Europa ha renascut, sobre les bases d’aquells principia de democràcia, solidaritat i fraternitat entre els pobles que molts deuen a les seves arrels cristianes. També avui i sobre aquests fonaments i amb aquesta “limfa” vital que el projecte-Europa es pot renovar, en un món molt més globalitzat, on el diàleg interreligiós adquireix un rol d’importància primordial. Per això, a Metz, he trobat els representants de les diverses tradicions religioses, que han llegit i signat davant meu la “Crida de Metz” per al diàleg i la pau.

Estimats, el tema de la meva Visita pastoral a França h estat “Perquè el món tingui la vida”, “Perquè el món tingui la vida” (cf Jn 6,51). Són paraules de Jesús, que resumeixen tota la seva missió de salvació i que, durant el Viatge, expressaven en plenitud el sentit evangèlic de cada trobada. Ara elles inspiren  la nostra pregària, demanant a Déu que aquest esdeveniment de gràcia porti fruits abundants i duradors.

Traducció: J.M. Torrents