Hi ha textos del magisteri que adquireixen la seva veritable significació no només pel que afirmen en el moment en què són promulgats, sinó pel procés que desencadenen. Aquest és el cas de la declaració conciliar sobre les relacions de l’Església amb les religions no cristianes, Nostra aetate, aprovada el 28 d’octubre de 1965. Seixanta anys després, el document conjunt de tres dicasteris, Un camí d’esperança, repassa aquest itinerari i, sobretot, recorda que el diàleg interreligiós no és una tasca conclosa, sinó una dimensió permanent de la missió de l’Església.
Nostra aetate va representar un canvi profund d’actitud. Davant les altres religions, l’Església era convidada a passar de la distància i la desconfiança al respecte, el coneixement mutu i el diàleg. La seva afirmació que «no rebutja res del que en aquestes religions és veritable i sant» continua essent una clau fonamental. No implica relativisme ni sincretisme: significa reconèixer en les altres tradicions elements de veritat i santedat, sense renunciar a la pròpia identitat cristiana. El diàleg, per tant, no és l’abandonament de la fe, sinó una manera d’exercir-la en relació amb l’altre.
Aquesta obertura té una arrel històrica que no es pot oblidar. Nostra aetate va néixer, en bona part, de la necessitat de respondre a l’antisemitisme i a la tragèdia de l’Holocaust. El contacte de Joan XXIII amb Jules Isaac i l’encàrrec al cardenal Bea formen part d’aquesta gènesi. La memòria de la Shoah confereix al diàleg una dimensió ètica: recordar significa rebutjar l’odi, el racisme i tota forma de deshumanització, i educar les noves generacions en l’escolta, el perdó i la fraternitat.
En aquest camí, el judaisme ocupa un lloc singular. El cristianisme no pot comprendre les seves pròpies arrels sense el poble jueu: Jesús, els apòstols i els primers deixebles eren jueus, i les Escriptures d’Israel formen part del patrimoni de la fe cristiana. El document recorda també un patrimoni espiritual compartit i, alhora, manté la centralitat de Crist en la fe cristiana i el caràcter irrevocable de l’aliança de Déu amb Israel. Aquesta tensió no s’ha de resoldre eliminant les diferències, sinó aprofundint en un diàleg teològic respectuós i exigent.
Els seixanta anys posteriors mostren el desenvolupament d’aquesta intuïció. Pau VI va situar el diàleg en el marc del «diàleg amb el món» i en va impulsar la institucionalització. Joan Pau II li va donar una gran projecció pública, especialment amb la trobada d’Assís de 1986. Benet XVI va aprofundir en la relació entre diàleg, raó, veritat i pau, i en la necessitat d’evitar la instrumentalització de la religió per justificar la violència. Francesc ha posat l’accent en la fraternitat, la trobada i la cura dels vulnerables. I el document situa Lleó XIV en aquesta continuïtat, amb tres paraules: pau, justícia i veritat.
Una de les aportacions més significatives del document és recordar que el diàleg no és patrimoni dels especialistes. Hi ha un diàleg de la vida, que es produeix en la convivència quotidiana; un diàleg de l’acció, quan persones de religions diverses col·laboren pel bé comú; un diàleg teològic, entre especialistes; i un diàleg de l’experiència religiosa. Això significa que el diàleg també es juga en les parròquies, les escoles, els barris, les famílies i les iniciatives socials. Molts dels seus fruits són silenciosos, però no per això menys importants.
Ara bé, dialogar no és fàcil. El document reconeix les resistències: la por al relativisme o a la pèrdua de la identitat cristiana, però també els prejudicis, els fonamentalismes, la manipulació política de la religió i la violència. Per això reclama una nova pedagogia del diàleg: coneixement de les religions, de la història, de les realitats culturals i geopolítiques i una autèntica alfabetització religiosa. No es pot dialogar seriosament amb algú que només coneixem a través de tòpics.
Aquesta exigència resulta especialment actual en societats marcades per la diversitat, però també per tensions identitàries i tendències a l’aïllament. El document proposa passar «de la defensa a l’obertura, de l’hostilitat a la trobada, de la conquesta a la col·laboració, de l’aïllament al coneixement mutu». No es tracta de crear una religió mundial ni d’eliminar les diferències, sinó de fer possible una societat fraterna en què persones que mantenen conviccions diferents puguin conviure, cooperar i treballar per la pau, la justícia i el bé comú.
La imatge del poliedre expressa bé aquesta perspectiva: la unitat no exigeix uniformitat. Les diverses tradicions, experiències i formes de diàleg poden contribuir a un futur compartit precisament perquè no són idèntiques.
Seixanta anys després, el llegat de Nostra aetate es pot resumir en un itinerari: de la desconfiança al respecte, del respecte al coneixement mutu, del coneixement a la cooperació i de la cooperació a la fraternitat. Però el camí continua obert. La gran aportació de la declaració no és haver resolt la qüestió de la diversitat religiosa, sinó haver ajudat l’Església a mirar l’altre d’una manera nova: no com una amenaça, sinó com algú amb qui es pot caminar. I aquest camí, avui com ahir, és també un camí d’esperança.
Grupos
