Pasar al contenido principal
Por Maria Rosa Ocaña .
blog-mrocana-nina-crist

De tot el que vivim, què perdura en nosaltres, quins són els valors pels quals sostenen el nostre sentit de viure? I viure en plenitud amb tot allò que ens fa créixer com persones que aspiren a donar el millor que tenen, descobrint que, en aquesta vida, malgrat tot, val la pena viure en pau, amor i recollir aquelles llavors que fructifiquen donant un sosteniment possible i perdurable a la nostra existència, començant per a nosaltres mateixos i per tot el que ens envolta. 

Cal tenir bons referents, bons exemples que demostren que sí, que la vida en majúscula és un bé que hem rebut d'ençà que la Creació existeix i que cal saber governar i ser bons administradors perquè tot flueixi de la millor manera.  Quan examinen la nostra vida i recordem tants passatges que han transcorregut davant nostra i que hem estat partícips, guardem aquelles vivències que, malgrat el temps, perduren com signes lluminosos que ens han ajudat i continuen ensenyant-nos com llums que guien el nostre camí. El record perdura i es perpetua com una font d’aigua viva que calma la nostra set.

És bo no oblidar aquelles experiències que han estat veritables fars que emeten aquella llum capaç de travessar la foscor més densa. I és així, com si entréssim en aquella estança on tenim guardats els records que continuen sent vius, surten a l’exterior fent-nos reviure aquells bons moments. I és així, d’aquesta manera que comença la història que té com protagonista a la Nina i la seva icona.

Corria la dècada dels anys 70, quan vàrem conèixer a la Nina. Va ser en una Trobada a la Vall de Núria. Ella, en aquell temps, tenia una malaltia greu, però el seu esperit era obert i receptiu i participava, tan aviat com podia, a les conferències que s’organitzaven i que el seu company formava part dels ponents.

Nina era georgiana i vivia a Sitges, persona molt culta, sempre amb un somriure en el seu semblant amatent i elegant i era una persona creient.

A Sitges, no hi havia cap església ortodoxa i a ella li mancava la presència pastoral, és per això que, un cop a l’any, la visitava el monjo Ivan, provinent d’un monestir de Geòrgia. Era el seu “staretz”, el seu confessor i amic.

I, en aquesta estada a Núria, va conèixer el P. Joan, sacerdot ortodox i a la Nina se li obrí el cel. Ell, com el monjo Ivan, tots dos havien estat a la Marina Mercant i els dos havien canviat la trajectòria de les seves vides, un entrant com a monjo i l’altre com a sacerdot.

El P. Joan de Barcelona la va poder assistir al llarg de la seva malaltia, fins al seu traspàs definitiu, quan s’adormí en la Pau del Senyor. Va ser enterrada a Sitges i, en aquell temps, pel fet de ser ortodoxa, en un indret, a part, on s’enterraven els “no catòlics.”

Ella,  però, abans de la seva partença entregà al P. Joan una icona del Crist que provenia d’un monestir de Geòrgia.

Aquesta icona, fins fa poc, sempre ha presidit les Portes Reials de la parròquia de la Protecció de la Mare de Déu, de Barcelona. Actualment, es troba dins del Santuari, de la mateixa parròquia.

La presència d’aquesta icona del Crist ha estat un testimoni silenciós i amatent, que ha rebut al llarg dels anys, les tantes pregàries dels fidels que, amb respecte i amor li han estat adreçades i que, sens dubte, per part d’aquests, han rebut el Consol i la Saviesa Divina. Ell, que és l’Alfa i l'Omega.

Sí, és com aquest record que, malgrat el pas del temps, perdura dins nostre, com a senyal que ve del cel.

"I a la Nina, Memòria Eterna!". Gràcies al seu agraïment i a la seva  generositat, ha estat possible gaudir d’aquesta experiència, que, ens aporta calidesa i ens ajuda a ser millors persones. Almenys, així ho intentem.

Grupos

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.