“Deixar de ser una Església que encara es mostri distant, colonial, clerical, impositiva, aliena a les seves llengües, cultures i espiritualitat, més de visita que no pas de presència propera” (Victor Codina, sj)
Són molts els homenatges, records i panegírics que aquests dies es fan del jesuïta Victor Codina, un dels teòlegs que més va influir en la famosa i revolucionària Teologia de l’Alliberament i, sobretot en el desig d’una horitzontalitat de la Religió davant la verticalitat que ha allunyat a tants creients de l’Església.
Acaba de morir als 92 anys i fins al final dels seus dies i amb el regal de Déu d’un cap sense massa tares, ha continuat escrivint i renovant. Això ens anima als propers a la seva edat que continuem donant cops a les tecles d’un ordinador per fer ús de la paraula que l’experiència de molts anys ens avala.
És per això que, entre tants articles valuosos d’entesos, de “Grandes letrados”, que diria la Santa d'Àvila, vull deixar sentir la meva senzilla veu des de la “mística del carrer”.
I ho faig partint d’aquesta crida que ens va deixar en herència i que està tan d’acord amb l'autèntica “sinodalitat” que el Papa Francesc vol, des de baix i entre tots.
L’any passat, uns mesos abans del seu traspàs, va escriure un article que em va impressionar, perquè es referia exactament al que jo havia començat a viure allà per la dècada dels 80 a Nicaragua, i tinc la sort de continuar vivint ara, a l’Hospital de Campanya de Santa Anna.
Deia Victor Codina: “La religiositat vertical està avui qüestionada: Déu, institucions religioses, entre elles l’Església: creuades, inquisició, guerres religioses, clericalisme, poder i abusos sexuals, etc. Els jerarques representants del sagrat, la salvació, el més enllà de la mort, deixen indiferents i, fins i tot, provoquen el refús de la generació actual, sobretot dels joves. La tradició religiosa vertical està en crisis, augmenta l'escepticisme, l’agnosticisme i l’apostasia de molts abans creients.”
Als que ens ha tocat viure durant molts anys el nacionalcatolicisme, sabem molt bé què poden significar aquestes paraules. Entenem que la majoria de les Eucaristies dominicals estiguin seguides per uns quants fidels de més de setanta anys, exceptuant, potser aquelles que no són un “espectacle” protagonitzat per un capellà, des d’amunt un presbiteri (que ja parla de vellesa) i observat des de lluny sota les voltes d’un gran temple amb fidels disseminats pels bancs amb reclinatoris i tot.
És per això que continuava dient Victor Codina: “Per contra, està en auge la dimensió horitzontal de la religió en favor de la vida: drets humans, lluita per la justícia, la veritat, la llibertat i la igualtat, crítica de l’armamentisme, defensa de la naturalesa, solidaritat amb els marginats i descartats: nens, indígenes, dones, víctimes de la violència sexual, ancians, LGTBIQ, països pobres i famolencs, víctimes de la guerra, etc.”
I ara bé la pregunta d’en Víctor i la que jo em faig sovint: “La pregunta és si aquesta dimensió horitzontal esgota les dimensions més profundes de l’ésser humà...”
Els que vivim el goig de sentir-nos ben a prop del nostre món com ens demanava la Gaudium et Spés en el Concili Vaticà II que tant ens va canviar als que ara pentinem canes, volem ser testimonis d’una resposta sincera, la que va fer també el nostre estimat Victor: “Malgrat això. Totes les tradicions religioses han unit sempre la dimensió vertical amb l’horitzontal, l’amor de Déu amb l’amor al proïsme, el silenci davant el Misteri, amb la compassió”.
Aquest article vol ser un homenatge a un dels teòlegs més propers als que vivim en el poble i amb el poble, però volem beure en les fonts d’una espiritualitat horitzontal com va viure Jesús, més evangèlica que religiosa.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.