A la mà, a la llengua o amb el cor?

(Oriol Xirinachs) L’altre dia anant al metro, i assegut en un d’aquells seients laterals, va donar la casualitat – o la providència- que en els seients de davant meu s’asseguessin dues persones, cara i creu. L’una, una jove, vint i pocs anys, rossa, maquillada, ensenyant el melic, pantalons de marca esquinçats, bossa de ma també de marca... en fi, tota ella de disseny. Al seu costat un home, uns cinquanta anys, pantalons gastats amb taques de greix i pintura, camisa a joc amb les taques, gorra i una bossa de super, amb el mànec de brotxa sobresortint, disseny de treballador.

Però allò que em va cridar l’atenció varen ser les seves mans, les d’ella, fines i amb unes ungles clarament postisses, model Rosalia. Les d’ell, rabassudes, gastades i amb unes ungles de dol, és a dir negres com el carbó.

Em varen fer pensar en el nostre ‘problema’ tan recargolat sobre si cal rebre la comunió amb la ma o amb la boca. Tan clar com ho té Jesús!! No vaig veure la llengua de la una i de l’altre, i no sé si eren diferents. Però és igual, perquè a Jesús no és la llengua sinó el cor, allò que veu i li interessa «Perquè del que sobreïx del cor, en parla la boca» (Lc 6,45), és dir, la llengua. I ell coneixia el que hi ha en el cor: «Jesús, que coneixia els pensaments del seu cor» (Lc 9,47). I «L’home bo, del bon tresor del seu cor, en treu la bondat, i l’home dolent, del seu tresor dolent, en treu el mal» (Lc 6,45).

I això queda ben clar en la paràbola del fariseu i el publicà; doncs si, l’un just de disseny, és a dir postís i artificial «Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tot el que guanyo o adquireixo» (Lc 18,12); mentre que l’altre, brut, però autèntic i amb un cor net que ho sap reconèixer: «Però el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: “Déu meu, sigues-me propici, que soc un pecador» (Lc 18,13).

Amb santa llibertat de cadascú, però per anar al que és més segur, jo prefereixo rebre’l en la mà, no sigui que en treure la llengua pensi que li faig burla, mentre que parant la mà li serà més fàcil veure’m com al pobre que voldria ser.