Ecologia integral i valor de la vida animal

La proposta d’una ecologia integral del Papa Francesc a Laudato si’ (LS) comporta conseqüències en tots els àmbits de la vida.

Un dels aspectes interessants de l’encíclica és la seva crida a valorar i respectar totes les criatures de l’univers i, per tant, la vida animal.

Certament, la perspectiva cristiana, a diferència d’algunes altres mirades ecologistes, no iguala tots els essers vius, sinó que afirma el valor peculiar de l’ésser humà i la seva preeminència (LS 90). Es tracta d’un ésser que disposa d’una “identitat personal, capaç d’entrar en diàleg amb altres éssers i amb el mateix Déu” (LS 81). Aquesta dignitat és la que, en la tradició bíblica, s’expressa en l’afirmació que l’home és “imatge de Déu”.

Ara bé, d’aquesta dignitat humana no es deriva evidentment el dret a tractar els altres éssers vius com objectes sotmesos a l’arbitrària dominació dels humans”, basada en la llei del més fort, que només porta injustícies, desigualtats i violència (LS 82).

L’ecologia integral, il·luminada per la fe, veu la natura no com un objecte (recurs) per al nostre profit, sinó com a Creació de Déu. D’aquí que “el fi de la marxa de l’univers està en la plenitud de Déu, que ja ha estat assolida en Crist, eix de la maduració universal”.

Totes les criatures avancen cap a la plenitud en Déu

Això suposa rebutjar “tot domini despòtic de les altres criatures”, perquè “el fi últim de les altres criatures no som nosaltres”, “però totes avancen, juntament amb nosaltres i a través de nosaltres, cap al terme comú, que és Déu, en una plenitud transcendent en què Crist ressuscitat ho abraça tot i il·lumina tot”, de manera que l’ésser humà “és cridat a reconduir totes les criatures al seu Creador” (LS 83).

Cal fixar-se atentament en la profunditat d’aquesta darrera afirmació. Les criatures no són un objecte merament al nostre servei, sinó que tenen el seu propi valor i, precisament per això, els humans hem rebut la missió de tenir-ne cura i d’elevar-les cap a Déu. “Cada criatura té una funció i cap no és supèrflua” (LS 84).

En paraules de Joan Pau II, “Déu ha escrit un llibre preciós, les lletres del qual són la multitud de criatures presents en l’univers”. Com afirmaren els Bisbes del Canadà, “des dels panorames més amplis a la forma de vida més ínfima, la natura és una contínua deu de meravella i de temor”. I en paraules dels Bisbes de Japó, “percebre cada criatura cantant l’himne de la seva existència és viure joiosament en l’amor de Déu i en l’esperança”, perquè en totes les coses creades s’expressa algun ensenyament de Déu (LS 85).

Per Francesc, el conjunt de l’univers, amb les seves múltiples relacions, mostra millor la inesgotable riquesa de Déu, tot recordant el que deia Sant Tomàs d’Aquino, que la multiplicitat i la varietat provenen de la intenció de Déu, que volgué que “el que falta a cada cosa per representar la bondat divina fos suplert per les altres, doncs la seva bondat no pot ser representada per una sola criatura” (LS 86).

Per això, “essent creats pel mateix Pare, tots els éssers de la terra estem units per llaços invisibles i conformem una espècie de família universal, una sublim comunió que ens mou a un respecte sagrat, respectuós i humil” (LS 89).

D’aquesta mirada es desprenen enormes conseqüències per a la nostra relació amb els animals en tots els àmbits de la nostra vida, que mereix una profunda revisió: alimentació, vestit, cosmètica, joc i espectacle, activitats tradicionals i esportives, animals domèstics i mascotes, zoològics, experimentació científica, la biotecnologia... en totes elles cal mirar els animals en la seva funció en l’univers i també el seu valor en el pla diví.

De fet, “la indiferència o la crueltat davant les altres criatures d’aquest món sempre acaba traslladant-se d’alguna manera al tracte que donem als altres éssers humans”, doncs “tot acarnissament amb qualsevol criatura és contrari a la dignitat humana”. I és que tots els humans “estem junts entrellaçats per l’amor de Déu a cadascuna de les seves criatures i que ens uneix també, amb tendre afecte, al germà sol, a la germana lluna, al germà riu i a la mare terra” (LS 92).

En definitiva, cal que sortim d’una mirada utilitarista i egocèntrica sobre els animals i que, sense ignorar la preeminència de l’ésser humà, calibrem molt seriosament en cada situació si hi ha una justificació ètica suficient per al seu sacrifici o sofriment, per la privació de la seva llibertat, per la seva dominació. Això implica educar-nos a una nova mirada sobre la resta d’éssers vius, veient en ells també el reflex del Creador.