Sardenya i “sa Munserrada”

Manuel Manonelles –CR L’illa de Sardenya és, sens dubte, un dels territoris amb major presència montserratina fora de la península Ibèrica. L’origen d’aquesta devoció va vinculada, lògicament, a la llarga presència catalana en aquesta illa, sobretot a partir del s. XIV; però no deixa de ser significatiu que set segles després aquesta continuï tan arrelada i viva. De fet, s’hi troben més d’una dotzena de llocs sota l’advocació de la Mare de Déu de Montserrat, des d’una catedral, passant per diverses parròquies, esglésies, ermites i altars. També hi ha dos municipis que deuen el seu nom directament o indirecta a la patrona de Catalunya i el 8 de setembre, dia de les marededeus trobades, se celebra la seva festa en diversos indrets, amb processons i altres actes, alguns molt concorreguts. I tot això es fa, en moltes ocasions, sota el seu nom sard: Sa Munserrada.

És per tot això que dedicarem dos capítols de la nostra sèrie, començant en aquest per la banda Sud i Oriental de l’illa i seguint per la resta en el següent.

És més, de nou, la verge de Montserrat a Sardenya és tradicionalment blanca, especialment en aquelles representacions que són hereves de l’arribada dels catalans a l'illa; amb una iconografia rica i pròpia. La raó d’aquest fet és, lògicament, la mateixa que vam explicar en la darrera entrega, la de la 'Moreneta blanca del Vaticà'. Ara bé, en els darrers temps –i donada la vitalitat que hi té la devoció montserratina - s’han anat incorporant noves imatges rèpliques directes de l’original amb la imatge més familiar per nosaltres i, per tant, bruna que conviuen amb la tradicional representació sarda.

Comencem, doncs, amb la catedral de Tratalias, al nucli antic –actualment deshabitat però destí turístic de la zona- d’aquest petit municipi del sud de Sardenya. Es tracta d’un magnífic exemple del romànic sard, del s. XIII, un dels millors exemplars de l’illa. Construïda com a seu catedralícia, mantingué aquesta dignitat fins al 1503, quan la seu episcopal va ser transferida al municipi proper d’Iglesias (Igrèsias). En canvi, l’advocació montserratina ve de l’època catalana-aragonesa, per tant, posterior a la construcció de l’edifici, però s’ha mantingut fins avui. De fet, a la part nova i habitada de Tratalias hi trobem també l’actual parròquia de Montserrat, de construcció moderna.

A l’est de Tratalias, a tocar de Càller (Cagliari) hi trobem el municipi de Monserrato. Si bé aquest toponímic és relativament recent, del 1880-1888, la seva església més antiga, la Beata Maria Vergine (també coneguda com Santa Maria De Paulis), està dedicada a la nostra Mare de Déu. Ara bé, tot i que els orígens de la mateixa es remunten al s. XII, l’actual temple és del s. XIX, neoclàssic i amb planta de creu grega. Pocs quilòmetres més a l’est hi trobem el municipi de Burcei. En aquest cas l’església parroquial, de finals del s. XIX i obre de l’arquitecte Gaetano Cima, està dedicada a la Verge de Montserrat i s’hi celebra una de les esmentades festes patronals el 8 de setembre. Més al nord, a tocar del llac de Mulargia, a la localitat de Siurgus Donigala, la devoció montserratina també és secular.

Cap al centre-est de l'illa, tocant a la costa, hi trobem dos altres municipis on Montserrat és especialment rellevant. Estem parlant de Bari Sardo i Girasole. En el primer cas, “sa Munserrara” és l’advocació de la seva església parroquial des del s. XVI i la festa en el seu honor a principis de setembre és especialment important. És més, a la parròquia no sols es conserva una imatge de la Mare de Déu, dreta, amb el nen Jesús i una serra penjant –com d’altres que trobem a l’illa- sinó també un magnífic quadre de finals del s. XVIII, que reproduïm. A Girasole la parròquia, la data més antiga de la qual és de 1420, també està dedicada a Montserrat i ho celebren també el 8 de setembre.

Finalment, a la part sud i occidental de l'illa hi trobem tres llocs més: Samassi, Marrubiu i Pompu. En el darrer cas, l’origen del toponímic “Pompu” derivaria del llatí “pompa” és a dir “processó”, en referència als pelegrinatges que antigament es feien al petit santuari de Santa Maria di Monserrato que és al centre d’aquest petit nucli. En el cas de Samassi es tracta d’una parròquia d’estil gòtic català, segurament del s. XV, on la patrona ocupa el seu espai d’honor en un magnífic altar de marbres de colors, típicament sard i del s. XVIII. I a Marrubiu la titular de la parròquia, també dels segles XV-XVI, és també la nostra Madona de Montserrat i a principis de maig s’hi celebra una festa important.