Pasar al contenido principal
audiencia-general-22-03-2023
Fotografia: Vatican News.

Audiència General 22 de març 2023

Catequesi. La passió per l’evangelització: el zel apostòlic del creient.

8. La primera via d’evangelització: el testimoni (cf. Evangelii nuntiandi)

Estimats germans i germanes, bon dia!

Avui escoltem la “carta magna” de l’evangelització en el món contemporani: l’Exhortació apostòlica Evangelii nuntiandi de Sant Pau VI (EN, 8 desembre 1975). És actual, es va escriure l’any 1975, però és com si s’hagués escrit ahir. L’evangelització és més que una simple transmissió doctrinal i moral. És abans que res testimoni: no es pot evangelitzar sense testimoni; testimoni de la trobada personal amb Jesucrist, el Verb Encarnat en el qual es va realitzar la salvació. Un testimoni indispensable perquè, sobretot, el món necessita «evangelitzadors que li parlin d’un Déu conegut i que els sigui familiar» (EN, 76). No és transmetre una ideologia o una “doctrina” sobre Déu, no. És transmetre Déu que es fa vida en mi: això és testimoni; i també perquè «l’home contemporani escolta més de gust els testimonis que els mestres, […] o si escolta els mestres és perquè són testimonis» (ibid., 41). El testimoni de Crist, doncs, és alhora el primer mitjà de l’evangelització (cf. ibid.) i condició essencial per la seva eficàcia (cf. ibid., 76), perquè l’anunci de l’Evangeli sigui fecund. Ser testimonis.

Cal recordar que el testimoni comprèn també la fe professada, és a dir l’adhesió convençuda i manifesta a Déu Pare i Fill i Esperit Sant, que ens ha creat i ens ha redimit per amor. Una fe que ens transforma, que transforma les nostres relacions, els criteris i els valors que determinen les nostres eleccions. El testimoni, per tant, no pot prescindir de la coherència entre el que es creu i el que s’anuncia i el que es viu. No s’és creïble només dient una doctrina o una ideologia, no. Una persona és creïble si té harmonia entre el que creu i el que viu. Molts cristians només diuen que creuen, però viuen d’una altra cosa, com si no ho fossin. I això és hipocresia. El contrari del testimoni és la hipocresia. Quantes vegades hem sentit “ah, aquest que va a Missa cada diumenge, i després viu així, així, així, així”: és cert, és el contra-testimoni.

Cadascú de nosaltres està cridat a respondre a tres preguntes fonamentals, tal com les formula Pau VI: “Creus el que anuncies? Vius el que creus? Anuncis el que vius?” (cf. ibid.). Hi ha una harmonia: creus en el que anuncies? Tu vius el que creus? Tu anuncies el que vius? No ens podem acontentar amb respostes fàcils, prefabricades. Estem cridats a acceptar el risc fins i tot desestabilitzador de la recerca, confiant plenament en l’acció de l’Esperit Sant que obra en cadascú de nosaltres, empenyent-nos a anar sempre endavant: més enllà dels nostres límits, més enllà de les nostres barreres, més enllà dels nostres límits, de qualsevol mena.

En aquest sentit, el testimoni d’una vida cristiana implica un camí de santedat, basat en el Baptisme, que ens fa «partícips de la naturalesa divina, i per tant realment sants» (Const. dogm. Lumen gentium, 40). Una santedat que no està reservada només a uns pocs; que és un do de Déu i requereix ser acollit i que doni fruit per a nosaltres i per als altres. Nosaltres escollits i estimats per Déu hem de portar aquest amor als altres. Pau VI ensenya que el zel per l’evangelització neix de la santedat, neix del cor que està ple de Déu. Alimentada per la pregària i sobretot per l’amor a l’Eucaristia, l’evangelització fa que al seu torn la santedat creixi en la gent que la realitza (cf. EN, 76). Al mateix temps, sense la santedat la paraula de l’evangelitzador «difícilment trobarà el seu camí en el cor de l’home del nostre temps», però «corre el risc de ser vana i estèril» (ibid.).

Així doncs, hem de ser conscients que els destinataris de l’evangelització no són només els altres, els qui professen altres religions o els que no en professen cap, sinó també nosaltres mateixos, creients en Crist i membres actius del Poble de Déu. I per això ens hem de convertir cada dia, acollir la paraula de Déu i canviar la vida: cada dia. I així es fa l’evangelització del cor. Per donar aquest testimoni, l’Església com a tal també ha de començar per evangelitzar-se ella mateixa. Si l’Església no s’evangelitza ella mateixa, segueix essent com una peça de museu. En canvi, el que l’actualitza contínuament és l’evangelització d’ella mateixa. Ha d’escoltar contínuament el que ha de creure, les raons de la seva esperança, el manament nou de l’amor. L’Església, que és un Poble de Déu immers en el món, i sovint temptat pels ídols – tants –, necessita sentir proclamar les obres de Déu. Això vol dir en una paraula, que ella necessita sempre ser evangelitzada, necessita assumir l’Evangeli, pregar i sentir la força de l’Esperit que va canviant el cor (Cf. EN, 15).

Una Església que s’evangelitza per evangelitzar és una Església que, guiada per l’Esperit Sant, està cridada a recórrer un camí exigent, un camí de conversió, de renovació. Això implica també la capacitat de canviar les maneres d’entendre i de viure la seva presència evangelitzadora en la història, evitant refugiar-se en espais protegits per la lògica del “sempre s’ha fet així”. Són refugis que emmalalteixen l’Església. L’Església ha d’anar endavant, ha de créixer contínuament, així es mantindrà sempre jove. Aquesta Església està totalment dirigida a Déu, per tant, participa del seu projecte de salvació de la humanitat, i, al mateix temps, completament dirigida cap a la humanitat. L’Església ha de ser una Església que es troba dialogant amb el món contemporani, que teixeix relacions fraternes, que genera espais de trobada, implementant bones pràctiques d’hospitalitat, d’acollida, de reconeixement i d’integració de l’altre en l’alteritat, i que té cura de la casa comuna que és la creació. És a dir, una Església que dialoga amb el món contemporani, que té diàleg amb el món contemporani, però que es troba cada dia amb el Senyor i dialoga amb el Senyor, i deixa entrar l’Esperit Sant que és el protagonista de l’evangelització. Sense l’Esperit Sant nosaltres només podríem fer propaganda de l’Església, no evangelitzar. És l’Esperit Sant en nosaltres, qui ens impulsa cap a l’evangelització i aquesta és l’autèntica llibertat dels fills de Déu.

Estimats germans i germanes, renovo la meva invitació a llegir i rellegir l’Evangelii nuntiandi: us dic la veritat, jo la llegeixo sovint, perquè aquesta és l’obra mestra de Sant Pau VI, és l’herència que ens ha deixat a nosaltres per evangelitzar.

Traducció: Josep M. Torrents

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.