Armand Puig: “Pots tenir molts seminaristes, però tenir un to comunitari fluix”

Glòria Barret –CR 19 de març, dia de Sant Josep i dia del Seminari. Dia també en què el ball de xifres sobre els seminaristes de les diòcesis sembla el més important sobre el tema, provocant en alguns casos pugnes i competicions poc fructíferes per veure qui el té més gran. Enguany la celebració del Dia del Seminari ha vingut precedida per la visita apostòlica encarregada des del Vaticà a tots els seminaris espanyols. Alguns mitjans de comunicació es van aventurar a qualificar la visita d’auditoria per cercar irregularitats, d’altres destacaven la futura intervenció del Vaticà en alguns seminaris, o les possibles fusions de seminaris per pal·liar els baixos números de seminaristes. Què hi ha del cert en aquesta “perplexitat”, “confusió”, i possible auditoria a través de la visita apostòlica? Parlem amb Armand Puig, rector del seminari interdiocesà de Catalunya des del 2020.

A Catalunya el seminari interdiocesà, que integra els seminaristes de set diòcesis catalanes, compta aquest any amb vint-i-quatre seminaristes; al seminari de Terrassa en són divuit, i al seminari de Barcelona en són vint-i-tres més els quatre de Sant Feliu de Llobregat. El total de seminaristes de Catalunya són seixanta-nou. A Espanya actualment hi ha 958 seminaristes i es van ordenar noranta-nou preveres l’any passat.

El mes de gener va començar la visita apostòlica als seminaris espanyols encarregada pel papa Francesc a través del Dicasteri per al Clergat. Fins a finals de febrer els dos delegats per fer-ho han estat els bisbes de l’Uruguai, Milton Luis Trócoli i Arturo Eduardo Fajardo. L’objectiu de la visita eren, segons algunes primeres informacions que alguns mitjans van remarcar, valorar el tancament d’alguns seminaris i fusionar territorialment, i constatar si s’estava aplicant correctament els documents formatius vaticans corresponents.

El Vaticà suggereix

La realitat, afirma Armand Puig, és que “ha estat una visita agradable”, sense cap idea ni rastre de fiscalització, reitera Puig. I és que almenys al seminari interdiocesà de Catalunya no han tingut la sensació que els vinguessin a jutjar, “i encara menys a condemnar”. El que sí que creuen és que venien “a escoltar i a conèixer la situació de com es tira endavant el seminari interdiocesà”.

El rector del seminari interdiocesà recorda que el bisbe Trócoli va ser rector del seminari de Montevideo durant vuit anys, “sap perfectament el pa que s’hi dona en un seminari”. Alhora, Puig remarca que el Vaticà té sovint una manera de fer molt respectuosa. “Quan hi ha una visita canònica, encara que hi hagi problemes greus que no és el nostre cas, sempre venen a fer una visita per conèixer la situació”. En el cas d’aquestes visites als seminaris, i passats uns quants mesos, el Dicasteri enviarà un informe als bisbes respectius com a valoració de la situació.

I doncs, per què s’ha malentès aquesta visita en alguns sectors? Armand Puig pensa que potser es va confondre la idea de la visita com si fos una visita inquisitiva. “Si ja de bon començament t’ho agafes com si vinguessin a vigilar-te potser et fas una idea equivocada de la visita”. Alguns seminaris, afirma, tenen molt poca gent i reconeix que potser tenien por que els obliguessin a unir-se amb d’altres. “Sovint es viu aquesta unió de seminaris com si a un li tallessin la llibertat, però clar si és així benvinguda sigui la visita perquè potser et dona el coratge que no tens per prendre una decisió”.

Espanya compta amb quaranta-cinc seminaris, però ben pocs superen la trentena de seminaristes. Catalunya va ser pionera en la creació del seminari interdiocesà l’any 1988, i de moment és l’únic de l’Estat que és interdiocesà. “Si els seminaristes de l’interdiocesà estiguessin cadascú a la seva diòcesi, sortirien unes xifres molt baixes”. Puig afirma orgullós que en trenta-cinc anys d’història del seminari no han tingut mai ni un seminarista que canviés de diòcesi, “la diocesanitat s’ha mantingut sempre”, i els avantatges, reconeix, “en són molts, en l’àmbit comunitari evidentment, però també formativament”.

Irregularitats en l'aplicació de les directrius vaticanes pel que fa a formació?

Una altra de les qüestions de les visites apostòliques als seminaris que va aixecar polseguera en alguns sectors eclesials va ser l’aplicació dels documents i directrius vaticans respecte a la formació. Com s’estan formant els seminaristes avui? Armand Puig parla de tres nivells de documents imprescindibles. El document base és la ‘Ratio Fundamentalis’, el document del Dicasteri destinat a explicar com ha de ser la formació. El segon nivell és el Plan de Formación para los Seminarios, que és propi d’Espanya i que és la concreció i aplicació més propera d’aquesta Ratio. I un tercer nivell que és com cada seminari organitza d’acord amb el seu ideari intern les finalitats.

Les finalitats, però, estan marcades clarament per a tots, però és cert que després cada seminari és únic. “Si comparem, per exemple, el nostre seminari amb el de Terrassa o el de Barcelona i Sant Feliu diré que moltes coses són les mateixes, i sí que hi ha particularitats diferents que dependran de l’equip de formadors i del bisbe responsable, en el nostre cas els bisbes en plural”. Aquí és on les sensibilitats a cada seminari varien.

Però qui o què hauria de marcar el carisma d’un seminari, el rector o el document marc Vaticà? Per a Puig el seminari està basat sobre el model de família en què hi ha uns pares que vetllen pel creixement i valors dels seus fills. “L’equip de formadors que hi som proposem accions concretes perquè hi hagi un creixement personal, comunitari, afectiu, intel·lectual, pastoral i espiritual adequat”.

És per aquest motiu que quan es parla de seminaris i únicament de nombre de seminaristes per a Puig i d’altres persones implicades la qüestió grinyola. Les xifres, recorda, són sempre relatives. “Una xifra és un element entre molts”. Puig advoca per preguntar també per la qualitat, o el compromís, ja que “pots tenir molts seminaristes, però tenir un to comunitari fluix. I a la inversa”. Malgrat que reconeix que evidentment, en aquest cas dels seminaris, sempre seran millor deu que no cinc, però demana que no únicament es pregunti pels números. “Les xifres en qüestió de seminaris per si soles són sempre una mica enganyoses”.