Una lliçó del “carrer” per Nadal

Començo per definir el meu sentit de “carrer”. Quan fa molts anys vaig començar a fer servir aquesta expressió de “mística del carrer”, que em va fer guanyar l’apel·latiu de “monja del carrer”, va ser un passatge de l’Evangeli el que em va convèncer d’una veritat que, fins aleshores, no havia captat.

Jo, igual que Maria Magdalena, m’aferrava a cercar el goig de l’experiència gratificant de Déu, que no sempre va unida a la pregària. Però que, quan arriba en alguns moments, ens fa tan feliços que no es pot explicar amb paraules. És la manifestació mística o misteriosa d’un Déu que es vol comunicar amb nosaltres. Santa Teresa de Jesús s’admirava d’aquesta capacitat humana i ho deia amb aquestes paraules: “El alma es capaz de tenir conversación no menos que con Dios”. (comf.I M. 1,6)

El passatge era aquell de la resurrecció en el Maria Magdalena s’aferra a Jesús. Ell li diu que ha de pujar al Pare i que ella torni a Galilea. Allà, amb els germans, el trobarà com va dir també als deixebles.

Per a mi, des d’aquell moment, la “Galilea dels gentils” va ser el carrer, en el sentit més ampli de la paraula. Allà trobaria Jesús. Carrer és per a mi, allò que el Papa Francesc ha definit amb una frase característica que vol que visqui l’Església: “Sortir de les sagristies”. O també com “Església oberta”. Aquesta és “la mística del carrer”.

Són tantes les lliçons que em donen tots els que des de les hores m’envolten dia rere dia que no faig més que donar gràcies a Déu.

I, us ben asseguro, que costa ben poc anar per carrer rebent lliçons de la gent, i, sobretot, dels més pobres i oblidats.

Senzillament, no hi ha més que anar amb els ulls oberts i el cor atent al món que ens envolta per rebre lliçons, per gaudir de la saviesa popular, per poder eixugar les llàgrimes on n'hi hagi o per somriure al que trobes cada dia i acabes per fer-te’n amic.

Avui, precisament un dels captaires al que veig sovint quan passo pel mateix lloc –el carrer Comtal- m’ha expressat una de les veritats que no cal massa ciència per adonar-se’n. Com molts dels que demanen almoina, sempre està en el “seu lloc” i amb el seu gos al costat. Entre tots dos, un plat d’alumini recull les monedes dels vianants. Ja som amics, nosaltres i el gos, que em fa tanta festa com si em conegués de tota la vida. Jo no sempre augmento el seu cabal de monedes. Només de tant en tant. Però mai deixo de saludar-lo i de petar la xerrada amb ell. Té un problema greu de diabetis i no gosa anar als menjadors socials. Amb les monedes que recull se les arregla. Avui tenia moltes més que altres dies i m’ha alegrat molt. L’hi he comentat, i m’ha dit una cosa que està en el pensament de tots: “És que s’acosta Nadal i la gent dona més. No sé per què pensen que només tenim necessitat en Nadal... però s’agraeix, encara que jo prefereixo l’amistat de cada dia... com la seva”.

M’ha omplert el cor d’alegria, malgrat que no li posi sempre una moneda al seu platet.

Una mica més enllà, al Portal de l’Àngel, em trobo amb un altre amic que, només de tant en tant, està allà amb una petita plataforma de fusta a terra amb uns cotxets de joguina en moviment. Sempre li pregunto quants ha venut. Avui, a l’anada m’ha dit que cap. I l’he dit que pregària perquè almenys pogués vendre dos, perquè em va dir un dia que amb això tenia prou per dinar...

A la tornada m’ha mirat amb cara de goig, amb un somriure d'orella a orella i m’ha assenyalat amb els dits: tres.

Aquestes són les lliçons que dia rere dia vaig aprenent: acontentar-se amb poc, tenir el cor obert a l’amistat i a l'ajuda no només en Nadal, sinó tot l’any... I moltes més!