Pasar al contenido principal

Coincidint amb l’inici de l’Advent –una coincidència òbviament no buscada–, el president del govern espanyol Pedro Sánchez ha estat proclamat president de la Internacional Socialista, una organització que agrupa els partits socialistes i socialdemòcrates d’arreu del món i que es troba, de fet, en una situació de notable baixa forma, sense capacitat de promoure plantejaments globals davant els canvis socials i polítics que està vivint el món.

Des de finals del segle XX, les sospites de corrupció d’alguns dirigents i l’entrada de formacions de tall autoritari la van sumir en la decadència, i van acabar provocant, per exemple, que els socialdemòcrates alemanys i suecs l’abandonessin. El que aleshores era el líder de l’SPD alemany, Sigmar Gabriel, ho va argumentar dient que “la Internacional Socialista ja no és la veu de la llibertat”, i que “no té respostes davant la crisi global”.

En aquesta situació, l’elecció de Pedro Sánchez s’ha plantejat com una voluntat de fer que la Internacional Socialista torni a esdevenir una organització potent i activa en l’actual situació de crisi mundial dels projectes progressistes i d’esquerres.

Evidentment, jo no sé si aquest propòsit portarà enlloc, però sí que he de dir que aquests dies he sentit, en boca de Pedro Sánchez i dels seus col·laboradors, afirmacions que a mi m’han sonat molt bé. Per exemple:

  • La lloança del llegat d’Olof Palme, Willy Brandt i Salvador Allende.
  • La defensa de l’internacionalisme progressista, la fraternitat, la humanitat, la cooperació, el multilateralisme, el pacifisme, l’ecologia i la justícia econòmica, fiscal i laboral.
  • El compromís de recuperar l’SPD i els altres partits que van abandonar la Internacional Socialista, i de treballar per unir tots els moviments i partits progressistes.
  • El compromís de fer que la Internacional Socialista sigui “una gran plataforma ideològica del moviment socialista internacional”.
  • El compromís de fer de la Internacional Socialista una instrument potent d’influència dins l’ONU per afavorir polítiques progressistes.
  • L’afirmació que els socialistes han d’actuar rebel·lant-se contra la resignació, combatent la creença conservadora que les coses no es poden canviar i prenent mesures que millorin la vida de les persones de manera real.
  • El compromís d’impulsar la transició ecològica a nivell global.
  • El compromís de treballar dins la Internacional Socialista per la paritat efectiva entre homes i dones.
  • L’afirmació que la lluita contra la ultradreta es fa a base d’aplicar mesures socialdemòcrates que portin a viure millor.

Com he dit, tot això a mi em sona bé, i m’alegra. Bàsicament per un motiu: perquè és molt important que des del món socialista i socialdemòcrata s’afirmi públicament la necessitat d’impulsar conjuntament plantejaments socials i polítics progressistes i d’esquerres en el moment actual. Feia molt de temps que ningú plantejava una cosa així. I és que aquest, el món socialista i socialdemòcrata, és el que més suports recull i més poder i influència té en tota l’esquerra, i per tant és imprescindible per a qualsevol avanç que es pugui fer de cara a encaminar el nostre món per les vies de las dignitat humana, del benestar col·lectiu, de la justícia, de la igualtat, de la fraternitat.

Sí, ja ho sé que tot el que s’ha dit aquests dies només són paraules, i que un té dret a tenir seriosos dubtes de la seva efectivitat real. Només cal confrontar aquestes proclames d’internacionalisme progressista, de fraternitat i d’humanitat amb les imatges de la tanca de Melilla, i amb la política migratòria en general. Però malgrat això, crec que aquesta verbalització de cap on hauríem d’anar és molt important. Ara calen dues coses: una, continuar mantenint aquest discurs, dir-lo i repetir-lo perquè no s’oblidi; i dues, empènyer perquè els fets hi acompanyin. I aquí hi tindran un paper bàsic sobretot els molts i molts militants i simpatitzants socialistes que volen que les coses vagin per aquest camí. Per cert, que aquests dies he llegit al Triangle una entrevista a l’eurodiputat asturià del PSOE Jonás Fernández que crec que demana una cosa semblant a la que jo demano. Diu que la socialdemocràcia ha de reprendre la promesa redistributiva. Perquè, afegeix, tots els canvis que s’han produït per causa de la globalització semblen haver portat a deixar massa de banda aquesta promesa originària, que ara ha de tenir, ja, abast europeu.

No està gens malament que s’obri aquesta finestra a l’inici de l’Advent. Preparar els camins del Senyor consisteix, entre altres coses, en obrir finestres d’aquestes.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.