Quan l’Esperit Sant es desborda a si mateix

En els primers temps del cristianisme, i davant el problema de què calia fer amb els cristians que no eren jueus i volien entrar a la comunitat cristiana, es va convocar a Jerusalem una assemblea per debatre la qüestió. És l’anomenat Concili de Jerusalem, que narra el capítol 15 del llibre dels Fets dels Apòstols, trenta o quaranta anys després de l’esdeveniment. Una narració molt desconflictualitzada, certament, però que crec que permet captar força per on va anar la cosa.

Per una banda, hi havia la posició més conservadora, que comptava més o menys amb el suport de Jaume, el germà del Senyor, cap de la comunitat de Jerusalem; aquesta posició defensava que, donat que Jesús era l’acompliment de les esperances d’Israel, tothom qui volgués ser cristià primer havia de circumcidar-se i esdevenir membre del poble d’Israel. Per l’altra banda, hi havia Pau i tots els que amb ell havien obert l’Església als pagans, que creien que el temps d’Israel ja havia passat i que la fe en Jesús era l’única cosa que calia per ser cristià, sense més lligams normatius amb el passat. I entremig, Pere, el primer dels apòstols, que buscava una solució de compromís.

I la solució de compromís va arribar, i es va concretar en una carta que l’assemblea va enviar als cristians procedents del paganisme, en la qual es deia: “L’Esperit Sant i nosaltres hem decidit no imposar-vos cap més càrrega que aquestes indispensables: absteniu-vos de la carn sacrificada als ídols, de menjar sang, de menjar animals ofegats i de les unions il·legítimes. Fareu bé de guardar-vos de tot això” (Fets 15,28-29).

Les primeres paraules són solemnes: “L’Esperit Sant i nosaltres hem decidit...”. I mostra la convicció d’aquells primers cristians que quan es reuneixen i consensuen una decisió, és l’Esperit mateix qui parla a través d’ells.

I després ve el contingut: l’assemblea decideix retirar l’exigència que els que vulguin ser cristians i provinguin del paganisme primer s’hagin de circumcidar, però en canvi sí que els demana de complir algunes normes de puresa legal que per als jueus eren molt determinants i que, si no les complien, dificultarien molt la convivència entre els cristians procedents del judaisme i els que procedien del paganisme.

¿I què va passar? Doncs que aquestes normes probablement no es van complir mai. Potser sí que en algun lloc es va intentar que els cristians procedents del paganisme en fessin cas, però la cosa devia durar poc. I el que es va imposar arreu, en les conviccions i en les pràctiques, va ser viure la fe en Jesucrist com una cosa nova totalment independent de les normatives jueves.

En la carta enviada per l’assemblea de Jerusalem, s’afirma que l’Esperit Sant es feia seves aquelles normes. I sí, això no era cap falsedat. Però a l’Esperit Sant li passa que té una gran capacitat per desbordar-se a si mateix. I en aquest cas ho va fer clarament desbordant la lletra de la carta i arribant a l’esperit que la fonamentava. És a dir, portant fins al final l’acció de l’Esperit que s’havia expressat a la carta.

I ara anem-nos-en dinou segles després, al Concili Vaticà II. I allà trobem un cas que s’assembla molt a aquest que acabo d’explicar. El 4 de desembre de 1963 el Concili va aprovar la Constitució sobre la Litúrgia, la qual, en el seu número 54, obria la porta a l’ús de les llengües vives en les celebracions. Diu així, aquest número 54: “Es podrà donar un lloc adient a la llengua vernacla en les misses celebrades amb poble, sobretot en les lectures i la pregària dels fidels, i també, segons els llocs, en les parts que afecten al poble”. Queda clar el que diu el document: que la missa es continuarà celebrant bàsicament en llatí, però que es podrà utilitzar la llengua de la gent en determinades parts concretes.

Doncs bé. Com he dit, això es va aprovar el 4 de desembre de 1963. I el cas és que, just quinze mesos després, només quinze mesos després, el 7 de març de 1965, tota l’Església va començar a celebrar l’eucaristia totalment en la llengua de la gent, deixant de banda, d’un dia per l’altre, la llengua llatina. El papa també. El papa Pau VI, en efecte, aquell 7 de març va celebrar la missa totalment en italià a la parròquia romana de Tots els Sants.

¿Què havia passat? Doncs havia passat el mateix que a l’assemblea de Jerusalem: que l’Esperit Sant s’havia desbordat a si mateix i, amb una gran rapidesa, havia portat la reforma aprovada el desembre de 1963 fins al seu ple desenvolupament, fins allà on conduïa l’esperit d’allò que s’havia decidit en el Concili.

Al segle I, les normes de l’assemblea de Jerusalem podem imaginar que no es van aplicar perquè als creients procedents del paganisme, i als seus dirigents, se’ls devia fer molt obvi, a l’hora de la vida real, que aquelles prohibicions no tenien sentit.

En el cas del Vaticà II, aquest substitució de la llengua litúrgica es va realitzar perquè el clima que es vivia en aquell moment, per part de liturgistes, bisbes, capellans i poble cristià en general va portar a un plantejament que va semblar molt obvi: que, posats a fer, si una part de la missa es podia fer en la llengua de la gent, quin sentit tenia no fer-l’hi tota? A això hi va ajudar també, sens dubte, el fet que érem ja en l’època de la comunicació immediata, i els diaris, les ràdios i la televisió van ajudar a consolidar i popularitzar aquest sentiment. Tot això, tots aquests elements confluents, van ser els mitjans pels quals l’Esperit Sant es va desbordar a si mateix.

Cal dir que hi ha hagut, i hi ha, qui de tot aquest procés en diu infidelitat a l’Esperit, perquè en comptes de fer el que diuen els documents del Concili, s’ha anat més enllà dels documents conciliars, i no només en temes litúrgics. Jo, d’això mateix en dic desbordament de l’Esperit, en dic obra del mateix Esperit. I és que la història de la salvació no està feta de lletra de documents sinó d’esdeveniments que porten a això: a fer que l’Esperit es desbordi. I per cert, en el Concili Vaticà II encara li queden a l’Esperit molts camps on autodesbordar-se.

¿Que hi ha qui considera desbordaments de l’Esperit coses que potser són disbarats? Doncs sí, això passa. Però, com deia sant Pau a 1 Tessalonicencs 5,19, és pitjor ofegar l’Esperit.