El Raval aixeca el teló

Tot un barri dempeus, reivindicant les seves riqueses, les seves proeses, i la seva lluita diària.

Va ser una nit màgica la del 5 d’octubre amb un Liceu ple de gom a gom. Amb un públic que no acostuma a ocupar ni la seva platea, ni les seves llotges. Un públic que, en el descans, no es passeja pels luxosos passadissos del teatre més elegant de Barcelona. Però no, per això, menys silenciós, respectuós i sensible a una obra magistral. Una representació que tenia per argument central el famós gat de Botero al bell mig de la Rambla del Raval i, per actors, a centenars de gent de l'emblemàtic barri.

I no em vull dedicar a fer la crítica de la meravellosa i magistral Òpera d’Arnau Tordera i Victòria Szpunnberg, que ja tindrà moltes crítiques d’entesos en la matèria. Jo vull aprofitar l'avinentesa per fer un elogi merescut del barri que m’ha acollit durant més de vint-i-cinc anys. El que he estimat com a casa meva, en el que he après moltes coses i on he deixat el meu cor. Un cor –com deia Calsaldàliga- ple de noms que mai oblidaré i els rostres dels quals vaig veure al Liceu en les samarretes dels cors del Raval. Allà estava també el meu.

Es pot fer crítica reivindicativa. Es pot denunciar, es pot manifestar la indignació davant un fenomen col·lectiu, de moltes maneres. Fins i tot amb les armes. Però es pot fer amb el sentit de l’humor, l’elegància, la riquesa argumental i la posada en escena original, malgrat que minimalista, que es va fer amb 'La Gata perduda'.

I jo em preguntava –en mig d’aquell espectacular moviment de masses propi d’un film com Ben Hur, encara sense fer servir els ordinadors-, amb quin altre barri de Barcelona s’hagués aconseguit preparar, durant tres anys, un espectacle d'aquestes característiques. Que aglutini a tantes corals, a setanta associacions de barri, on els solistes estan acompanyats en el cant coral per gent de totes les edats i condicions i on fins i tot el vestuari estava confeccionat per 'Top manta', o 'Dona kolors', una empresa d’inserció laboral per a dones que volen sortir de la seva situació amb un treball digne.

Vaig sentir un orgull col·lectiu de barri. Del barri que he fet meu perquè jo m’he fet seu i perquè on jo tenia la pretensió d’ajudar, m’ha ajudat a obrir el meu cor a gent meravellosa. Gent amb qui he compartit la riquesa que l’ésser humà no sap moltes vegades que posseeix i que fa que, donant-nos les mans des de diferents mentalitats, religions, classes socials o posicions polítiques, formem un sol poble. Un poble que, com Fuenteovejuna, s’aixequi davant la injustícia, la desigualtat, la incomprensió, i deixi escoltar la seva veu en un dels llocs més emblemàtics dels poderosos: el Liceu. A prop del barri més denigrat i desconegut de la seva veritable riquesa, el Raval.

Aquell final apoteòsic amb el gat de Botero convertit en Gata aplegava, d’alguna manera, la Barcelona del Tibidabo i la Bonanova, amb la Barcelona del barri del Raval.

Una nit màgica la de 'La Gata perduda' al Liceu!