Pasar al contenido principal
espelma

Audiència General 7 de setembre 2022

Catequesi sobre el Discerniment:

2. Un exemple: Ignasi de Loiola

Estimats germans i germanes, bon dia!

Continuem la reflexió – en aquest temps parlarem cada dimecres del discerniment espiritual -, i per això ens pot ser útil referir-nos a un testimoni concret.

Un dels exemples més instructius ens l’ofereix Sant Ignasi de Loiola, amb un episodi decisiu de la seva vida. Ignasi es troba a casa convalescent, després d’haver estat ferit en una cama en un combat. Per fer passar l’avorriment demana alguna cosa per llegir. A ell li agradaven els contes de cavalleria, però malauradament a la casa només hi havia vides de sants. Una mica de mala gana s’adapta, però en el transcurs de la lectura comença a descobrir un altre món, un món que el conquereix i sembla competir amb el dels cavallers. Queda fascinat per les figures de Sant Francesc i de Sant Domènec i sent el desig d’imitar-los. Però el món cavalleresc continua la seva fascinació sobre ell. I així sent en ell mateix aquesta alternança de pensaments, els de cavalleria i els dels sants, que semblen equivalents.

Ignasi, però, comença a notar també diferències. En la seva Autobiografia – en tercera persona– escriu així: «Pensant en les coses del món – i en les coses cavalleresques, és clar –sentia molt de plaer, però quan, per cansament, les abandonava se sentia buit i decebut. En canvi, anar descalç a Jerusalem, alimentar-se només menjant herbes, practicar totes les austeritats que havia conegut com habituals en els sants, eren pensaments que no només el consolaven mentre s’hi detenia, sinó també que, després d’haver-los deixat, el deixaven satisfet i ple de joia» (n. 8); li deixaven un rastre de joia.

En aquesta experiència podem destacar sobretot dos aspectes. El primer és el temps: és a dir els pensaments del món al principi són atractius, però després perden la seva brillantor i et deixen buit, descontent, et deixen així, quelcom buit. Els pensaments de Déu, al contrari, desperten al principi una certa resistència – “Però aquestes coses avorrides dels sants no les llegiré”, però quan les aculls porten una pau desconeguda, que dura molt de temps.

Heus aquí doncs l’altre aspecte: el punt d’arribada dels pensaments. Al principi la situació no sembla tan clara. Hi ha un desenvolupament del discerniment: per exemple entenem el que és bo per a nosaltres no d’una manera abstracta, general, sinó en el camí de la nostra vida. En les normes de discerniment, fruit d’aquesta experiència fonamental, Ignasi posa una premissa important, que ajuda a entendre aquest procés: «Als que passen d’un pecat mortal a l’altre, el dimoni els sol proposar plaers aparents, assegurant-los que tot va bé, fent-los imaginar delícies i plaers sensuals, per conservar-los millor i fer-los créixer en els seus vicis i pecats. Amb aquests, el bon esperit utilitza el mètode contrari, estimulant el remordiment en la seva consciència amb el judici de la raó» (Exercicis Espirituals, 314); però això no és bo.

Hi ha una història que precedeix als que discerneixen, una història que és imprescindible conèixer, perquè el discerniment no és una mena d’oracle o de fatalisme o una cosa de laboratori, com tirar a sort les dues possibilitats. Les grans preguntes sorgeixen quan ja hem recorregut un tram de la vida, i és a aquest camí que hem de tornar per entendre què estem buscant. Si en la vida s’ha fet ja un tros de camí, allà t’has de preguntar: “Però per què vaig en aquesta direcció, què estic buscant?”, i aleshores es fa el discerniment. Ignasi, quan es trobava ferit a casa dels pares, no pensava gens en Déu o com reformar la pròpia vida, no. Ell fa la seva primera experiència de Déu escoltant el seu propi cor, la qual cosa li mostra una inversió curiosa: les coses a primera vista atractives el deixen decebut i en les altres, menys brillants, troba una pau que dura en el temps. Nosaltres també tenim aquesta experiència, moltes vegades comencem a pensar una cosa i ens hi quedem i després quedem decebuts. En canvi, fem una obra de caritat, fem una cosa bona i sentim una mica de felicitat, et ve un bon pensament i et ve la felicitat, un rastre de joia, és una experiència ben nostra. Ell, Ignasi, fa la primera experiència de Déu, escoltant el mateix cor que li mostra un curiós capgirament. Això és el que hem d’aprendre: escoltar el mateix cor: per saber què passa, quina decisió cal prendre, per fer un judici sobre una situació, cal escoltar el cor. Nosaltres escoltem la televisió, la ràdio, el mòbil, som mestres de l’escolta, però et pregunto: saps escoltar el teu cor? Et pares a dir: “Però com està el meu cor? Està satisfet, està trist, busca alguna cosa?” . Per prendre bones decisions cal escoltar el propi cor.

Per això Ignasi suggerirà llegir les vides dels sants, perquè mostren d’una manera narrativa i entenedora l’estil de Déu en la vida de persones no gaire diferents de nosaltres perquè els sants eren de carn i ossos com nosaltres. Les seves accions parlen a les nostres i ens ajuden a comprendre el seu significat.

En aquell famós episodi dels dos sentiments que tenia Ignasi, un quan llegia les coses dels cavallers i l’altre quan llegia la vida dels sants, podem reconèixer un altre aspecte important del discerniment, que ja vam comentar la darrera vegada. És una aparent casualitat en els fets de la vida: tot sembla néixer d’un contratemps banal: no hi havia llibres de cavallers, sinó només vides de sants. Un contratemps però que té un punt d’inflexió. Només al cap d’un temps Ignasi se n’adonarà, i en aquell moment hi dedicarà tota la seva atenció. Escolteu amb atenció: Déu treballa a través d’esdeveniments no programables que per casualitat, però per casualitat em va passar això, per casualitat vaig conèixer aquesta persona, per casualitat he vist aquesta pel·lícula, no estava programat, però Déu treballa a través d’esdeveniments no programables, i també en els contratemps: “Però jo devia caminar i he tingut un problema als peus, no puc…”. Contratemps: què et diu Déu? Què et diu la vida allà? Ho hem vist també en un passatge de l’Evangeli de Mateu: un home que llaura un camp es troba casualment un tresor enterrat. Una situació completament inesperada. Però el que és important és que ho reconeix com un cop de sort de la seva vida i decideixi en conseqüència: ho ven tot i compra aquell camp (cf. 13,44). Us dono un consell, estigueu atents a les coses inesperades. Ell que diu: “però això, per casualitat jo no m’ho esperava”. La vida et parla allà, el Senyor t’està parlant o t’està parlant el diable? Algú. Però hi ha una cosa per discernir, com reacciono jo davant les coses inesperades. Però jo estava tan quiet a casa i “pum, pum”, ve la sogra i tu com reacciones amb la sogra? És amor o és una altra cosa dins? I fas el discerniment. Jo estava treballant bé al despatx i ve un company a dir-me que necessita diners i tu com has reaccionat? Mira què passa quan ens trobem amb coses que no esperem i allà aprenem a conèixer com reacciona el nostre cor.

El discerniment és l’ajut per reconèixer els signes amb què el Senyor es deixa trobar en les situacions imprevistes, fins i tot desagradables, com va ser per a Ignasi la ferida a la cama. D’elles en pot néixer una trobada que canvia la vida, per sempre, com el cas d’Ignasi. Pot sorgir una cosa que et faci millorar el teu camí o empitjorar no ho sé, però aneu en compte i el fil conductor més bonic ve donat per les coses inesperades: “com reacciono davant d’això?”. Que el Senyor ens ajudi a sentir el nostre cor i a veure quan és Ell qui actua i quan no és Ell i és una altra cosa.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.