Carles Freixes: “M’agrada descobrir tresors patrimonials menys coneguts lluny dels llocs més turístics”

Ramon Bassas -CR A mi em sembla que en Carles Freixes, director del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona des de fa encara no dos anys, és un home enamorat del Mediterrani, les seves festes i el seu llegat, que és on tira als estius. La resta de l’any es concentra a Solsona, al Museu i al Bisbat, on fa delegat de patrimoni. Vetllen “per salvaguardar i protegir el gran llegat arquitectònic i artístic d’aquest territori”, m’explica. Sens dubte, la diòcesi de Solsona, tot i no ser massa gran en nombre d’habitants, és de les més riques en patrimoni històric vinculat a l’Església, amb notables peces arquitectòniques i artístiques des del preromànic fins al Barroc, almenys. I amb molta feina per mantenir-lo.

—Una prova de tot això la tenim al Museu que dirigeixes, oi?

—Sí, es tracta d’una de les institucions museístiques més antigues del país, amb una col·leccions d’art medieval i arqueologia excepcionals.

—Et vas especialitzar, professionalment, en el camp de la restauració patrimonial i la teoria i història de l’arquitectura. Però també se’t coneix en el camp de la cultura popular.

—Cert, a la meva passió pel patrimoni material hi afegeixo la del patrimoni immaterial. Recentment n’he escrit un llibre, Gegants. Sis-cents anys de festa i tradició, conjuntament amb en Jan Grau Martí. I alhora he comissariat l’exposició Corpus, 700 anys de festa Catalunya que es pot veure fins a finals de setembre al Museu d’Història de Barcelona, un projecte encarregat per la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural de la Generalitat de Catalunya.

—Tot això que expliques mereixeria una entrevista més llarga, que és molt interessant. Més d'hivern. Avui hem vingut a preguntar-te per l’estiu de la teva vida. En destacaries cap en especial?

—Crec que no en podria destacar un i al mateix temps els podria destacar tots.

—Doncs haurem de fer l’esforç de triar-ne un.

—Bé, soc un gran apassionat d’Itàlia i penso que els millors viatges els he fet sempre cap aquest país. No em cansaria mai de viatjar-hi. Recordo en especial el viatge a Sicília i també a Nàpols. Les ruïnes d’Herculà, prop de Nàpols, és un dels centres patrimonials que més m’han impactat. M’agrada descobrir tresors patrimonials menys coneguts, com aquest d’Herculà, i allunyar-me dels llocs més turístics. Tot i que als estius m’ho passo també molt bé en altres llocs…

—Com quins?

—Mira, com a amant de les festes populars intento conèixer i gaudir de les celebracions de molts pobles de Catalunya i també d’altres indrets com per exemple el Sexenni de Morella o el Misteri d’Elx al País Valencià. M’agrada seguir les poblacions que cuiden i tenen tradicions molt arrelades com Vilanova i la Geltrú o Vilafranca, per posar dos exemples.

—I què et sembla que tens pendent, encara?

—És una molt bona pregunta.

—Gràcies.

—És que vivim en una societat on el temps se’ns menja i passa molt ràpid. La tecnologia que ens hauria d’ajudar a estar més connectat crec que ens allunya o ens desconnecta d’aquells que tenim al costat. Així doncs, d’entrada et dic que voldria un estiu lluny de la tecnologia i del bombardeig constant de notícies per tal de fer realitat el que han de ser unes vacances, desconnectar del dia a dia i carregar les piles per iniciar un nou curs. Per ser unes vacances plenes crec que és necessari tenir estones d’avorriment, tenir temps per no fer res, crec que també és important.

—Però no hi ha res concret que t’agradaria fer?

—Mira, un estiu de somni potser seria passar una llarga temporada a Itàlia amb la meva parella, travessar el país de nord a sud perdent-nos des dels pobles de la Toscana fins a la costa Malfitana. Gaudint del patrimoni arquitectònic i artístic i alhora tastant la gran cuina de la zona.

—El que et dic: que et busquin al Mediterrani, oi?

—Doncs sí, ho tenim tot.