Schlegel: “Hi ha una buidor interior que ve del fet de poder accedir a tot”

(Lucía Montobbio –CR) El sociòleg de la religió Jean-Louis Schlegel diu que hem entrat en l’era del buit en l’àmbit personal. Defensa que això afecta tots els àmbits, incloses les religions, l’espiritualitat o la relació amb l’Església. Així ho explica l’exdirector de la revista francesa Esprit, en aquesta entrevista a Catalunya Religió. Convidat a la cloenda de curs de la Fundació Joan Maragall, Schlegel parla sobre el temple buit, entenent el “temple” tant en el seu sentit literal, com en el religiós i cultural.

Quins són els símptomes d’aquesta societat que se sent buida?

N’hi ha múltiples, de símptomes. Així i tot, podríem dir que el consumisme n’és el principal. Una societat que pensa que tot ho pot fer, que de tot en pot disposar. Parlo d’objectes materials, sí, com tenir un cotxe, una televisió... però també de béns immaterials, com els culturals (viatges, vacances), o les espiritualitats. Som una civilització que s’ha tornat molt materialista, fins i tot podríem dir que nosaltres mateixos ens hem convertit en objectes, estem en una societat on tot es canvia, tot es compra, tot es ven...

Això afecta també les religions o l’espiritualitat. Les veiem arreu sota totes les formes possibles i imaginables. Hi ha propostes religioses i parareligioses, psicoespirituals que conviden al desenvolupament personal i també s’han convertit en objecte de mercat.

He estat editor de llibres a França i he editat llibres de temàtiques molt diverses, també en l’àrea religiosa. A partir dels anys 80, hi ha hagut un gran interès per dialogar i conèixer altres religions, i apareixen llibres sobre el budisme, sobre el judaisme, sobre l’islam, sobre filosofia, sobre el cos i la ment, la superació psicològica, sobre altres espiritualitats. Ens trobem en un temps d’espiritualitats sense Déu i de camins místics diferents a la religió institucional. Tota aquesta producció pot arribar a crear buidor interior. Una buidor que ve del fet de poder accedir a tot.

Contra més plens d’opcions estem, més buits ens sentim?

Sí, és l’anvers i el revers d’una mateixa realitat. Perquè la multiplicitat d’opcions obliga a cadascú a fer les seves eleccions religioses, espirituals, humanes...

A més a més, a això cal afegir les reflexions del sociòleg anglès Christopher Lasch que parla d’una civilització narcisista. Una societat que apareix a la segona meitat del segle XX i que cada vegada està més capficada en si mateixa, sense que es preocupi pel passat o el futur.

Sobre això també hi ha molta literatura, no sé a Catalunya, però a França es produeixen una barbaritat de llibres sobre el futur d’un mateix, sobre com ser un mateix, sobre l’escultura d’un mateix... Desenes i desenes de llibres escrits dintre d’aquest gènere.

En aquest sentit, és una societat nihilista, literalment. És a dir, l’individu no és altra cosa que en si mateix, sense història, sense construcció de futur. Només conta el moment present, hi ha un “presentisme” terrible que escombra la memòria històrica i les utopies d’un altre futur.

En resum, l’individu es preocupa per si mateix, per la seva vida, pel seu futur, per la seva salut... per estar sempre en l’eterna joventut. Hi ha una profunda preocupació pel jo, per l’esforç en autorealització, per arribar a ser el que un vol ser... i això el pot fer sentir-se insatisfet permanentment.

És esgotador...

Exacte, aquest és un altre dels símptomes. L’esgotament que pot portar, en alguns casos, a la depressió. Alain Ehrenberg ha escrit un llibre sobre això: La fatiga de ser un mateix. Sobre el cansament, el desgast que suposa la força que un inverteix en els moviments per trobar el camí. Cadascú ha de trobar el seu camí particular, ja que no n’hi ha de prescrits. Les religions hi són com a opció, i al mateix temps, la secularització. Davant de les opcions, hi ha eleccions que s’han de prendre constantment.

Ehrenberg afirma també que la neurosi dominant del nostre temps és la depressió. L’altre dia mirava un programa a la televisió sobre aquesta malaltia, i molts dels testimonis que participaven eren joves. Avui dia es dona tanta importància a ser eficients, conquistadors, competitius, exitosos... que el subjecte també està més exposat a fracassos, a decepcions, a la frustració de sentir que no està aconseguint res. Això fa que moltes persones, i sobretot joves, pateixin depressions. Aquest fet s’ha vist accentuat darrerament amb el període de confinament durant la pandèmia.

Hem après res del període de la pandèmia?

No gaire, no. Mentre hi érem, quan tot era increïble, sí que semblava que hi hauria un punt d’inflexió. El fi d’una etapa i l’inici d’una altra. Vam llegir arreu articles sobre el canvi que suposaria haver viscut en confinament, com començaríem a fer renúncies de consumisme, i entraríem en una transició que afavoriria l’ecologisme: menys cotxes, menys soroll...

En canvi, mentre els mesos de confinament avançaven, es veia clar quin era el desig. I era el de recuperar la vida anterior a la pandèmia. Van aparèixer pressions contra les mesures que prenien els polítics sobre les restriccions sanitàries. Hi havia com una mena d’eufòria per tornar a la vida normal, la d’abans de la malaltia.

No hem trigat a recuperar els caps de setmana en família, amb els amics, i ara a l’estiu: les tardes a les terrasses dels locals s’estiren per xerrar, debatre, parlar. És agradable, però val recordar que la COVID encara és present entre nosaltres. De fet, sembla que els contagis recomencen.

Amb quines dificultats es troba l’Església avui dia?

Algunes de les dificultats amb les quals es troba l’Església ja les hem esmentades: el consumisme, la multiplicitat de religions per escollir, el gir individualista a l’hora de prendre les eleccions, i la primacia absoluta del present sobre els altres temps.

Davant la multiplicitat d’opcions que hi ha avui dia, les persones que volen governar la seva vida prenen decisions i eleccions. Per descomptat, també les prenen en l’àmbit de la religió.

Per exemple, la minva de les persones que practiquen els sagraments és visible a França. El cas més llampant, al meu entendre, és la missa dominical. Avui, els joves hi van potser un cop al més, o tres vegades a l’any, i això pot ser acceptat; però fins fa molt poc no anar a missa cada diumenge era un pecat mortal, abominable.

Els líders de l’Església sovint expressen que la societat és buida, i que per això es troben amb els temples buits. Des del meu punt de vista, com a sociòleg, hi afegiria que, certament, hi ha un buit, però que aquest, al mateix torn, s’omple amb altres objectes materials o immaterials, i que alguns han servit per treballar igualment l’espiritualitat. En resum, l’Església potser va malament, però les religions van molt bé.

Aquest gir cap a l’individualisme no ha estat entès per l’Església. De sobte, es van començar a votar qüestions que afectaven tant a la vida privada com a la vida pública, i davant alguna d’aquestes qüestions l’Església s’ha mostrat contrària.

Com per exemple l’avortament?

Sí, l’avortament n’és una, i també drets per a minories com ara les persones homosexuals, l’ús de la píndola anticonceptiva, drets per a la procreació i l’acabament de la vida... En resum, la decisió i la consciència personal prevalen sobre els mandats de l’autoritat de l’Església.

La tècnica sí que ha sabut seguir bé el moviment social i ha desenvolupat una sèrie d’eines que han permès una personalització extraordinària, aquest poder prendre tot tipus d’eleccions sobre un mateix. Per exemple, a Europa cada vegada hi ha més longevitat, no sé a Catalunya però a França ara està en 85 anys per a les dones i 79 per als homes...

Aquí més o menys, crec que 86 per a les dones i 81 per als homes...

Quan hi ha una longevitat tan gran, el final de la vida també pot tornar-se molt i molt difícil, complex. S’ha posat aquest debat sobre la taula des del punt de vista de la ciència, els drets per l’acabament de la vida. També hi ha hagut debats sobre l’inici de la vida. Un dels elements que apareixen al segle XX i que per a mi és revolucionari és la píndola anticonceptiva que suposa una alliberació per a la dona, els atorga un grau d’independència encara més gran. Per altre costat, apareix la possibilitat de formar una família monoparental, sense la figura del pare, a partir de la fecundació in vitro.

Han aparegut noves formes de família. L’altre dia la meva filla em preguntava que com era que un company de classe deia que tenia tres mares. Li vaig dir que avui en dia és possible i que el que importava era que el nen o nena se sentís estimat en el seu nucli familiar.

I tant. És que aquest és un desig, el de la família, que no ha canviat gaire en el temps. Entre tots els canvis, curiosament, el desig de formar una família continua viu. Quan preguntes als ciutadans quines són les seves aspiracions, la de “formar una família” sempre queda en una bona posició. Però és clar, sortint de l’esquema tradicional, sota una multiplicitat de formes: dones solteres que volen tenir fills, parelles homosexuals que volen tenir fills, persones divorciades que troben altres parelles i volen formar una família...

Un altre dels debats centrals que hi ha a l’Església ara mateix és el dels abusos sexuals.

És un tema preocupant i terrible. S’han anat descobrint abusos sexuals i espirituals sistèmics durant anys. A França s’han comptat fins a 330.000 víctimes d’abús sexual en 70 anys, comesos per sacerdots i també per laics dintre d’institucions catòliques. És una xifra enorme. L’altra qüestió que em preocupa sobre aquesta realitat és el silenci entorn la figura del sacerdot, d’aquell qui ha comès l’abús sexual. Cap paraula. Sembla que un home adquireix poders quan ha estat consagrat, quan ha estat ordenat sacerdot, i que entra gairebé en una altra dimissió.

Sobre els abusos sexuals dintre l’església, acaba de sortir un llibre que hem escrit conjuntament amb Danièle Herveiu-Léger, que es titula Vers l’implosion? Entretiens sur le présent et l’avenir du catholicisme i parla, precisament, de la crisi d’abús sexual i espiritual que ha sacsejat a l’Església Catòlica perquè prové de dintre del catolicisme, de sacerdots i laics reconeguts, però també perquè és universal i sistèmic.

Hi ha qui el descriu com un sociòleg catòlic que està motivat sobretot per la crítica cap a l’Església. Es veu així?

No. Gens. Soc només un sociòleg que tracta de ser honest, és a dir... dir el que veu, i també no dir de més. És cert que he estat durant molt de temps a l’Església catòlica, i que a poc a poc me n’he anat distanciant com a practicant. Això no obstant, estic molt lligat a l’Església, i quan em faig una pregunta sobre el catolicisme o el cristianisme, sé que tocaré una part profunda de la nostra cultura, i de la cultura d’Europa.