Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Les ciències socials qualifiquen un “sistema de provisió mixta” quan el servei es presta a través d’entitats de titularitat pública i de titularitat privada. En el cas educatiu queda  constitucionalitzat de conformitat amb els tractats internacionals i  reflectit a les lleis educatives, tal i com podem llegir al preàmbul de la LODE: “(...) el marc educatiu establert per la Constitució Espanyola, un marc de compromís i concòrdia que, alhora que reconeix implícitament el sistema mixt heretat, proporciona l'espai normatiu integrador en el qual poden conviure les diverses opcions educatives”. A més, el nostre ordenament té com finalitat assolir un règim “d’equivalència”, que equipara el finançament d’escoles públiques i privades, a canvi de reduir l’autonomia dels proveïdors privats garantint alhora la llibertat d’ensenyament.

Els detractors d’aquest model afirmen que incrementa la segregació. El què passa, però, és que la segregació no la produeix el model, sinó la seva incorrecta o incompleta aplicació, traduïda en la manca de consecució d’aquesta “equivalència”. És una evidència, recollida en diversos estudis, que la segregació intraxarxa és més gran que la segregació interxarxa. L’informe de la Sindicatura de Greuges sobre la Segregació Escolar a Catalunya, afirma que “un altre dels tòpics, també desmentit en l’informe de l’any 2008, era que la segregació escolar quedava reduïda bàsicament a la dualització de la doble xarxa escolar al nostre país (...) les dades també demostraven que en la majoria de municipis la segregació dins dels sectors de titularitat era superior a la segregació entre sectors; en altres paraules, que les desigualtats entre escoles públiques eren més grans que entre aquestes i les escoles privades, i el mateix succeeix entre escoles privades, i entre aquestes i el sector públic. (...) Anàlisis més actualitzades (...) evidencien que només el 20,5% de la segregació escolar a Catalunya s’explica per diferències entre els sectors públic i privat, mentre que el 79,5% restant, per les diferències dins dels sectors de titularitat”.

Al seu torn, el Pacte contra la segregació escolar expressa clarament que “el finançament privat dels centres públics i concertats, en bona part, és conseqüència del problema d’infrafinançament públic de l’educació. Aquesta dinàmica, però, genera efectes especialment perversos per a l’alumnat socialment desfavorit i també per als centres públics i concertats amb una elevada complexitat educativa” de manera que “resoldre el problema de finançament dels centres és una acció prioritària per promoure la plena gratuïtat de l’ensenyament i corregir la segregació del sistema educatiu”, i per tant “cal millorar el finançament públic del sistema educatiu per avançar cap a la gratuïtat real de l’ensenyament. La gratuïtat de l’ensenyament és un principi fonamental a l’hora de garantir la igualtat d’oportunitats educatives per a tot l’alumnat”. Les conclusions de l’estudi del Cost de la Plaça escolar redunden en què “hi ha un ampli consens a l’hora de considerar que l’existència de costos d’escolarització que han de sufragar les famílies, en part ocasionades per aquest infrafinançament dels centres, és un dels principals factors de segregació escolar existents en el nostre sistema educatiu”, agregant que “l’infrafinançament és més elevat en el sector concertat que en el sector públic, si es calcula aquesta despesa per estudiant”.

Quan un estudi pretén abordar el context de l’escola concertada, l’hauria de fer sense recórrer als prejudicis i als tòpics que el condueixen a la seva desautorització. La presumible precisió dels treballs no pot privar la concreció d’un sistema mixt que no és segregador per se, sinó, en qualsevol cas, per la seva incorrecta aplicació, especialíssimament per l’incompliment del principi d’equivalència econòmica. Com tampoc no pot obviar l’evidència que l’escola concertada, manifestació d’un conjunt de drets internacionalment reconeguts i plasmats en l’ordenament propi, amb unes dotacions de mitjans públics absoluta i injustament precaris però amb el profund convenciment i professionalitat de titularitats i equips docents, fugint de prejudicis i de tòpics, contribueix de manera decidida i eficaç a l’equitat escolar. Demanem, com ho fem a les institucions públiques, la neutralitat -i el rigor científic- a l’hora d’abordar temes que afecten l'exercici dels drets fonamentals de les persones i la tasca diària dels professionals d’un servei essencial con és l’educació.