Quan els cristians van començar a dir-se cristians

Ara que estem acabant la Pasqua, voldria fixar-me en un text dels Fets dels Apòstols que exemplifica la mar de bé quins haurien de ser els criteris d’actuació de l’Església quan apareixen nous plantejaments que no quadren amb el que es considera habitual o normatiu. De fet, d’aquest text ja n’he parlat algun cop en aquesta mateixa pàgina, però és que em resulta extraordinàriament suggerent. Es troba al llibre dels Fets 11,19-26, i diu així:

“Els qui s'havien dispersat amb motiu de la persecució que va seguir a la mort d'Esteve, van arribar fins a Fenícia, Xipre i Antioquia, sense predicar la paraula a ningú més que als jueus; tanmateix, n'hi havia alguns de Xipre i de Cirene que, en arribar a Antioquia, anunciaven també als grecs la bona nova de Jesús, el Senyor. I com que la mà del Senyor era amb ells, un gran nombre de persones van creure i es convertiren al Senyor.

Quan aquestes noves van arribar a oïda de l'església de Jerusalem, enviaren Bernabé a Antioquia. Tan bon punt Bernabé hi arribà i veié els fruits de la gràcia de Déu, se'n va alegrar i els encoratjava tots a mantenir-se fidels al Senyor amb cor decidit, ja que ell era un home bo i ple de l'Esperit Sant i de fe. Així molta gent fou guanyada per al Senyor. Llavors Bernabé se'n va anar a Tars a buscar Saule; el va trobar i se l'endugué a Antioquia. Durant un any sencer van viure en aquella comunitat i instruïen molta gent. Fou a Antioquia on per primera vegada els deixebles van rebre el nom de cristians”.

Situem el context. En els inicis del cristianisme, tots els cristians eren d’origen jueu. I si un no jueu volia adherir-se a la comunitat cristiana, primer havia d’acceptar les normatives del judaisme. Però ben aviat, quan la comunitat dels cristians no s’havia mogut encara de Jerusalem, va començar a haver-hi conflictes forts entre els dirigents jueus i una part de la comunitat, la que formaven els cristians que, tot i ser jueus, parlaven en grec. Aquests cristians de llengua grega, defensaven que el missatge de Jesús havia de sortir del món jueu i anar pel seu compte, com una cosa totalment diferent. Aquest sector cristià estava encapçalat per Esteve, el qual va tenir dures discussions amb els dirigents jueus i va acabar apedregat, cosa que va significar l’inici d’una persecució contra tot el grup, que van acabar fugint de Jerusalem. En canvi, el sector cristià de llengua hebrea o aramea, dintre el qual hi havia els apòstols, es va quedar a Jerusalem perquè, malgrat que també tenien conflictes amb les autoritats jueves, no volien trencar amb el món jueu sinó que, de moment, funcionaven com una mena de branca exòtica del judaisme.

I aquí comença el nostre text. Arran de la persecució, els fugits comencen a estendre arreu l’anunci de Jesús, tot i que només s’adrecen als jueus, perquè no gosen consumar el trencament. Fins que uns quants d’aquests fugits decideixen que ja n’hi ha prou, i es posen a predicar als no jueus amb un èxit notable, i els reben a la comunitat sense més condicions.

Això, evidentment, era una cosa totalment irregular, que trencava amb tot el que s’havia fet fins llavors. I els dirigents cristians de Jerusalem, quan se n’assabenten, envien un emissari a veure què està passant. Però atenció: no hi envien un inquisidor encarregat de posar els díscols a rotllo, sinó “un home bo, ple de l’Esperit Sant i de fe”, capaç de veure on actua l’Esperit encara que sigui fora de les normes establertes, cosa que els inquisidors no saben fer. A la gent amb mentalitat d’inquisidor, difícilment se’ls podrà qualificar mai com a homes bons, plens d’Esperit Sant i de fe... Aquest enviat, Bernabé, “arribà i veié els fruits de la gràcia de Déu, i se’n va alegrar”. Sembla impossible. Un enviat de les màximes autoritats, alegrant-se de veure com una gent que ha trencat el que es considerava una norma eclesiàstica fonamental ha tingut èxit! I en comptes de dir-los que actuar en contra del que diu la jerarquia et posa fora de l’Església, el que diu és que allò està molt bé, tot reconeixent que l’Esperit no ha fet cas del que manava l’autoritat. Déu n’hi do, comparat amb ara. Però és que del que es tracta és, al capdavall, com deia Bernabé a aquells cristians vinguts del paganisme, de “mantenir-se fidels al Senyor amb cor decidit”. I ja està...

I fixem-nos en la frase final: “Fou a Antioquia on per primera vegada els deixebles van rebre el nom de cristians”. És a dir: serà allà, en aquella ciutat on els seguidors de Jesús trenquen les barreres del judaisme i criden tothom a descobrir la bona nova, on es podrà parlar ja de la comunitat dels cristians, la comunitat d’aquells que segueixen Jesús i entenen que el seu missatge és per a tothom, sense més complicacions.