Podem somriure mentre una part de la humanitat pateix, ferida per la guerra i la desigualtat? Tenen cabuda l’alegria i l’humor en aquest món amb les oportunitats tan mal repartides?
Com a humans que som, res del que és humà ens hauria de ser aliè. Des d’aquesta consciència d’humanitat compartida que ens recorda aquella màxima llatina Homo sum, humani nihil a me alienum puto, pot resultar certament difícil riure i gaudir de la nostra vida quan molts altres éssers humans ho tenen tan complicat. Potser, però, la resposta ens la donen les persones que viuen aquestes situacions.
Moltes de les lliçons apreses sobre com afrontar la complexitat de l’existència humana ens arriben, precisament, de persones amb una vida marcada per les limitacions, per les pèrdues o pel dolor. L’estudi científic de la resiliència humana ha posat el focus en el que fan, en el que pensen o en el que senten moltes d’aquestes persones, que, en situacions d’extrema dificultat, no només se’n surten, sinó que són capaces de contagiar una visió positiva de la vida al seu voltant.
I és que aquesta capacitat de mirar positivament la realitat és, precisament, una de les característiques comunes a les històries de vida analitzades en la recerca sobre resiliència. Sembla que el sentit de l’humor és un bé preuat que ens protegeix i ens aporta la força necessària per continuar caminant en els moments més crítics del camí. Però, de què parlem realment quan parlem del sentit de l’humor? I, sobretot, per què és un dels factors clau en el desenvolupament de la nostra resiliència?
L’humor és una expressió d’intel·ligència, de la lucidesa mental necessària per a distingir el que és essencial (ben poquetes coses ho són a la vida!) i el que és accessori. Primer de tot, és una actitud cap a nosaltres mateixos que ens permet descobrir-nos fràgils i limitats. Tenim el deure moral d’aspirar a ser el millor que puguem ser. Aquesta recerca de perfecció, però, implica incorporar la vulnerabilitat i la feblesa com a part de la condició humana. Ésser perfectament humans significa, paradoxalment, acceptar, amb tendresa, les nostres imperfeccions... i riure’ns-en.
A més d’aquesta postura davant nosaltres mateixos, l’humor és també una manera de situar-nos en la relació amb els altres. Lluny de la ironia feridora, que mira el proïsme des de les altures per ridiculitzar-los i riure’s d’ells, el sentit de l’humor canvia les preposicions. No riem DELS altres. Riem AMB els altres. El sentit de l’humor connecta mirades i genera complicitats, de manera que emissor i receptor surten de la interpretació literal d’un fet o una idea per trobar-se en un angle diferent de la mateixa realitat. Aquesta trobada escalfa l’ànima i la ment i ens permet mirar junts, de manera amable, situacions que, d’una altra manera, costarien més d’afrontar.
Per últim, el sentir de l’humor és també una postura davant la vida. Podríem dir que és el germà petit de la capacitat de donar sentit a la vida. Ens convida a mirar al ulls a les adversitats, a cercar les coses bones de les situacions dolentes, a entendre que en les històries de fracàs, de frustració o d’injustícia podem trobar raons per aixecar-nos cada dia i començar de nou. El cultiu del sentit de l’humor ens ajuda a entendre que el passat no es pot canviar, però que en podem aprendre. També ens ajuda a acceptar que el futur no es pot controlar, però que es pot preparar en un present viscut amb intensitat i, malgrat tot, amb confiança en la condició humana.
El sentit de l’humor, però, no se sent còmode amb el somriure naïf del qui pensa que “si vols, pots” o que “tot anirà sempre bé”. Està carregat d’esperança, però també de realisme. I és que això és la resiliència. Com la defineix l’Stefan Vaniestendael, uns dels autors de referència en aquestes qüestions, la resiliència és "el realisme de l’esperança".
I l’humor, com a essència de resiliència que és, aporta una miqueta de les dues coses: el realisme que ens permet veure’ns nusos davant el mirall i l’esperança que ens anima a somriure quan observem les nostres cicatrius.
És important educar la mirada compassiva amb qui pateix. També ho és ajudar a expressar la tristor o la indignació que ens produeixen les causes d’aquest patiment. Totes tres (la compassió, la tristor o la indignació), lluny de ser incompatibles amb l’alegria, la necessiten per transformar-se en acció. L’humor, el riure o el somriure ens mantenen lúcids per no llançar la tovallola, per no caure en el realisme cínic i desesperançat que ens fa resignar-nos davant les adversitats.
En moltes tradicions espirituals, la crida a estar alegres és gairebé un imperatiu. És una alegria carregada de raons transcendents, però ancorada en el nucli més profund de la condició humana. Per tot això, l’alegria, inclús en els moments més amargs (o, millor, sobretot en aquests moments) és una virtut imprescindible.
Paco López
Professor de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés-URL
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.