Triar on, com i amb qui viure

Cada any, a Viladecans, el dia de Sant Sebastià, que és la Festa Major d’Hivern, l’ajuntament concedeix les “Distincions d’Honor de la Ciutat”. Aquest any, un dels guardonats va ser Sergio Garrote, medallista paralímpic en ciclisme adaptat. El Sergio treballava a la construcció i el 2001, per causa d’un accident laboral, va patir una lesió medul·lar que el va deixar tetraplègic. Es va posar a estudiar, va començar Medicina i Cirurgia, però el 2014 va descobrir l’esport, i el ciclisme en concret, com un mitjà de superació i d’enfortiment personal.

¿I per què explico tot això? Doncs per destacar un detall que em sembla rellevant sobre la manera de parlar i de presentar les discapacitats, tant físiques com intel·lectuals. En el fulletó que va publicar l’ajuntament amb les biografies dels guardonats, després d’explicar el seu accident laboral, es llegeix: “Lluny de ser un dramàtic final, Sergio va afrontar la seva capacitat diferent com una segona oportunitat”. ¿I què vol dir, això? ¿“Capacitat diferent”? No, no. No és això. Al Sergio, l’accident no li va proporcionar una capacitat diferent. El que va fer va ser deixar-lo sense una capacitat que fins llavors tenia, i no li va canviar aquesta capacitat per una altra d’equivalent. O sigui que el que va fer va ser deixar-lo amb una discapacitat. Però com que ara no és permès reconèixer que hi ha coses que van malament, i que no tothom té totes les possibilitats, doncs no ho podem dir. Ara, els discapacitats físics i els discapacitats intel·lectuals no es pot dir que no tenen unes determinades capacitats que la gent generalment tenim. S’ha de fer veure que tenen unes capacitats alternatives equivalents a aquestes capacitats que habitualment tothom té. I aleshores inventem això de les capacitats diferents, que és una mentida. A veure quan trigarem a anomenar als cecs “persones amb capacitats visuals diferents” i als sords “persones amb capacitats auditives diferents”, perquè no es considera adequat dir que hi ha persones que no tenen capacitat de veure-hi i també persones que no tenen capacitat de sentir-hi. Sí, és cert, una discapacitat, sobretot les discapacitats físiques, pot ser estímul per adquirir noves capacitats en altres àmbits. Però aquestes noves capacitats mai no seran equivalents ni substitutòries de la capacitat perduda.

I ara vaig a una altra història. El passat 3 de desembre de 2021 hi va haver, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, una manifestació organitzada pel Dincat (Discapacitats Intel·lectuals de Catalunya) per reivindicar la necessitat de crear més equipaments on puguin anar-hi a viure les persones amb discapacitat intel·lectual. Una reivindicació imprescindible davant la infinita deixadesa de les administracions en aquest camp. Tot el meu suport, doncs, tant a la reivindicació com a la manifestació, i més quan a casa patim aquesta situació: el meu germà Jordi, en efecte, necessita urgentment una residència així, però les llistes d’espera són inacabables.

Però hi va haver una cosa que em va semblar lamentable: sota el lema de “Stop llistes d’espera” hi havia un eslògan que deia: “Les persones amb discapacitat intel·lectual tenim dret a triar on, com i amb qui viure”. I no, no és així. Les persones amb discapacitat intel·lectual tenen dret a tenir a la seva disposició, si ho necessiten, pisos tutelats o residències adequades. Però, ni ells ni ningú altre, siguem discapacitats o no, podem reivinducar el dret a triar on, com i amb qui viure. Dependrà de les possibilitats a tots nivells, de les disponibilitats, de les circumstàncies de cada mement, d’una pila de coses. I dir als discapacitats intel·lectuals --que precisament per la seva discapacitat poden creure’s fàcilment qualsevol cosa que se’ls digui-- que tenen dret a fer tot el que vulguin i a tenir tot el que desitgin és abocar-los a la frustració i augmentar-los, i molt, la seva incomoditat vital.

Sé d’un esplai per a discapacitats intel·lectuals on se’ls va demanar als usuaris que expresessin els seus desigs de futur. I els responsables explicaven després amb orgull que els esmentats usuaris havien escrit coses com ara “Jo vull ser monitor”, o “Jo vull casar-me i viure independent”, cosa que demostrava, segons aquests responsables, que eren persones empoderades i amb molta empenta. I no, això tampoc no és veritat. Perquè per ser monitor o per casar-se i viure independent calen unes certes condicions, que la majoria de discapacitats i discapacitades no tenen. I alimentar-los aquestes il·lusions sense fer-los tocar de peus a terra no em sembla la millor manera d’ajudar-los a caminar per la vida.

Ja sé que el catecisme progre actual no va gens per aquí. Però em sembla que al catecisme progre actual li falta molta saviesa. Per exemple, la saviesa d’acceptar, sense subterfugis, que tenim límits i que no tot és possible. Una saviesa que caldria transmetre també als discapacitats, i sobretot als discapacitats intel·lectuals, perquè els faria molt de bé.