Mor Pere Riutort, precursor del català a l'Església valenciana

(Josep-Miquel Bausset) Amb sorpresa i amb tristesa he sabut que diumenge passat va morir l’amic Pere Riutort i Mestre, pedagog, filòleg i lingüista, catedràtic de didàctica de la llengua a la Universitat de València, autor del 'Llibre del Poble de Déu', de diversos materials per a l’estudi de la llengua i prevere capdavanter en la introducció del català a l’Església valenciana.

Pere Riutort, que va néixer a Petra el 1935, a l’illa germana de Mallorca i que va pertànyer a la congregació dels Missioners dels Sagrats Cors, vivia al País Valencià des dels inicis dels anys setanta.

Vaig conèixer l’amic Pere l’any 1974, quan, amb motiu dels meus estudis a la Universitat, vaig entrar a formar part de la Paraula Cristiana, una associació que tenia per objectiu normalitzar el català al si d’una Església espanyolista. Així vaig conèixer l’amic Pere, un home bondadós i alhora ferm en la defensa de la llengua i també els enyorats Francesc de Borja Banyuls, Ramon Haro, Robert Moròder, Vicent Badia, Joaquim Meneu i Cristòfor Aguado.

Els membres de la Paraula Cristiana, que treballàvem per la normalització del valencià a l’Església, ens reuníem a la Casa Professa de la Companyia de Jesús, al carrer de la Sénia, 10 del Cap i Casal del País Valencià. Uns anys més tard passàrem a reunir-nos al carrer dels Jofrens, al costat de la plaça Rodona.

Un any abans de viure jo a València, concretament el 14 de maig de 1973, l’arquebisbe de València, José Mª García Lahiguera, va crear la Comissió Interdiocesana per als textos litúrgics en llengua vernacla. Aquesta comissió estava formada per diversos especialistes en llengua, com Francesc de Borja, Francesc Ferrer, Avel·lí Flors, Pere Riutort, Manuel Sanchis i Enric Valor. Així mateix, hi havia liturgistes com Pere Llabrés. I també, incomprensiblement, per altres membres que pertanyien al moviment secessionista, que negava la unitat de la llengua que compartim valencians, catalans i mallorquins. Encara ara no entenc, si no és per pressions que va rebre, com l’arquebisbe García Lahiguera va incloure aquestes persones a la comissió. Amb tot, Riutort, per la seua vàlua, va ser nomenat president de la comissió, per decret de l’arquebisbe de València del 18 d’octubre de 1973.

El fruit dels treballs d’aquesta comissió va ser la publicació del 'Llibre del Poble de Déu', obra preparada bàsicament pel pare Riutort, amb l’aprovació de tots els bisbes del País Valencià.

Va ser el 9 d’octubre de 1974, aniversari de la dedicació de la catedral de València, quan els bisbes del País Valencià, signaren un text per presentar el 'Llibre del Poble de Déu', el missal dominical i festiu preparat, com he dit abans, per Riutort i publicat per l’editorial Gorg. Aquell 9 d’octubre de 1974, l’arquebisbe de València juntament amb els seus bisbes auxiliars, Jesús Pla i José Gea, i els bisbes Pablo Barrachina, d’Oriola-Alacant i Josep Mª Cases, de Sogorb-Castelló, presentaven el llibre i, en el text que firmaven, desitjaven que la implantació de la litúrgia en llengua vernacla a l’Església, portés “fruits de major unitat, de major comprensió i vivència de la Paraula de Déu”. Els bisbes valencians afegien encara: “Ens plau presentar hui als fidels valencians, aquesta edició del Missal Dominical i Festiu, que esperem que siga instrument de profitosos béns espirituals”.

El 'Llibre del Poble de Déu' conté el cantoral popular, les celebracions de diumenges, festivitats i Setmana Santa, l’ordinari de la missa, sagraments i misses rituals dels sagraments i de la professió religiosa, la litúrgia dels difunts, un apèndix del missal romà, litúrgia en llatí i diverses pregàries litúrgiques per a misses de nens i “de reconciliació”, així com pregàries en família, en grup i individuals.

Amb la seva aprovació eclesiàstica, els bisbes valencians declaraven aquesta obra, “apta per als actes litúrgics fins a la publicació de les edicions cultuals valencianes”.

Els textos litúrgics del Llibre del Poble de Déu, eren una adaptació per a ús de les diòcesis de València, Oriola-Alacant i Sogorb-Castelló, aprovada pels bisbes respectius i realitzada per la comissió interdiocesana corresponent.

Desgraciadament, tant Riutort com els capellans valencians que utilitzaren aquests textos, van ser atacats, difamats i insultats. I el més greu: els bisbes que van aprovar el Llibre del Poble de Déu, llevat del bisbe Josep Mª Cases, mai no el van fer seu, ni mai no el van defensar, malgrat que l’havien aprovat.

Cal recordar que, en la seva generositat, i per fer possible la publicació i edició del llibre, Pere Riutort hagué de vendre unes terres que tenia a Mallorca.

En constant persecució

Pere Riutort, un home apassionat per la llengua i per l’Evangeli, era un capellà que estimava el valencià, cosa que no passa (encara avui) amb la majoria de capellans valencians, que amb els bisbes (els d’ara i els d’abans), la continuen arraconant i marginant.

Riutort hagué de suportar la infàmia, la difamació, els insults i, fins i tot, l’agressió física d’aquells que odiaven la nostra llengua i que, sense cap mena de vergonya ni de respecte, interrompien a crits les misses que es feien en valencià utilitzant el Llibre del Poble de Déu, davant la passivitat dels bisbes valencians i de les autoritats polítiques. L’anomenada “Batalla de València”, els anys setanta i vuitanta, promoguda pels sectors franquistes i antivalencians, usava la violència física. Fins i tot posant bombes a les llibreries qualificades de “catalanistes” i a casa dels intel·lectuals valencians com Joan Fuster o Manuel Sanchis Guarner. De fet, Pere Riutort va patir una constant persecució, que l’Administració ni va condemnar ni va perseguir. Quan durant la transició es condemna la violència a Euskadi, els mateixos polítics d’UCD afavorien la violència de grups “incontrolats” al País Valencià. L’amic Pere Riutor va haver de patir la ira d’aquests energúmens, que van arribar a assassinar el jove Miquel Grau, a Alacant, per un fet tan “greu” com enganxar cartells convocant a la Diada Nacional del País Valencià. També les bombes a Joan Fuster i a Manuel Sanchis Guarner pretenien assassinar aquests dos grans intel·lectuals.

El Llibre del Poble de Déu, tot i que va ser aprovat pels bisbes del País Valencià, no va ser assumit per aquests, a excepció del bisbe de Sogorb-Castelló. I en comptes de recolzar-lo, aquests bisbes el van deixa sol davant els atacs que va rebre, amb una campanya perfectament orquestrada per un diari de València, la directora del qual assenyalava a Riutort en la seua columna al diari, mentre uns altres l’agredien.

L’última vegada que vaig vore a Pere Riutort, que venia a Montserrat de tant en tant, va ser a l’enterrament de mon pare, el 4 de juny de 2012. Ell mateix va voler acompanyar les seves despulles fins al cementeri i on va fer una pregària en el moment de l’enterrament.

“Crist no anul·la les cultures”

47 anys després de ser aprovat el Llibre del Poble de Déu, els cristians valencians continuem marginats al si de la nostra Església, a diferència d’altres comunitats lingüístiques acollides i respectades per l’Església Valenciana, com la polonesa, la britànica, la xinesa o la filipina. Comunitats que gràcies a l’arquebisbe Cañizares, poden celebrar la seva fe en les seves llengües, mentre els valencians veiem com la nostra llengua queda a les portes dels temples.

Desgraciadament, en ple segle XXI, al País Valencià, la gran majoria dels mossens continuen discriminant la nostra llengua. Un amic meu, Francesc Jordà, em contà aquesta anècdota que denota el desinterès i el menyspreu del clergat valencià pel valencià: quan batejaren la seva filla, ell i la seva dona demanaren al rector que el bateig fos en valencià. “Cap problema”, els digué ell. La sorpresa va ser quan, en la celebració, el rector els digué que “ara anem a resar el padre nuestro en castellà perquè el puga resar tot el món”. ¿Aquell rector creia que tot el món resa en castellà? L’amic Francesc, la dona i els padrins li digueren que no, que el pare nostre s’havia de resar en valencià que era la llengua que entenien i parlaven els pares de la nena que era batejada, la llengua dels padrins, dels amics i de tota la gent que participava en la celebració. I el padre nuestro es va resar en valencià. Aquesta és la manera de reivindicar la nostra llengua i no claudicant davant d’aquells que es pensen que “tot el món resa en castellà". Què potser Déu no entén el valencià? Encara haurem de sentir el “hable usted en cristiano”?

Fa uns anys l’arquebisbe Antonio Cañizares deia que “s’ha d’evangelitzar la cultura”. Però quan inculturarem l’Evangeli en la llengua del País Valencià? Quan farem que l’Evangeli pugui proclamar-se en valencià amb tota normalitat, quan al País Valencià les parròquies personals per als xinesos, per als filipins o per als polonesos anuncien la fe en les llengües d’aquestes comunitats lingüístiques?

El 28 d’agost de 2014, el papa Francesc deia: “Crist no anul·la les cultures”. I per què l’Església del País Valencià continua ignorant i anul·lant la cultura dels valencians?

Els bisbes del País Valencià haurien de retre un homenatge públic al pare Riutort i reconèixer la immensa tasca que va fer, per introduir la nostra llengua a la litúrgia. I també haurien de demanar perdó públicament, pel menyspreu que mostraren els seus predecessors i els actuals bisbes, llevat del de Tortosa, en no valorar i agrair el treball de Riutort a favor de la nostra llengua.