Pasar al contenido principal

En els dos Pòrtics anteriors hem parlat de l’amor fidel i de l’amor gratuït. Ho fèiem a propòsit del fonament que sustenta la vida del prevere. El qui dedica la seva vida al servei de Déu i de la humanitat, especialment dels més petits, accepta joiosament el compromís de fidelitat a la crida rebuda. Ara bé, un no és prevere tan sols perquè decideixi de ser-ho, sinó perquè és cridat, per Déu i per l’Església, la qual és l’instrument d’aquesta crida. D’altra banda, és veritat que s’és prevere en virtut de la llibertat d’opció, escrupolosa, no mediatitzada, profundament respectuosa de la voluntat i dels anhels espirituals del qui sent la crida de Déu. En aquest cas, un eventual abús de consciència, una invasió de la pròpia intimitat per part d’una tercera persona, es convertiria en una ferida profunda difícil de guarir. El compromís a favor d’un amor fidel, viscut en la familiaritat i l’acolliment de la paraula de Déu, ve a ser una extensió de la fe baptismal, en la mesura que el qui és admès al ministeri ordenat intensifica en ell el do rebut del Senyor i el viu com a amor gratuït.

L’amor gratuït és el tret constitutiu de l’espiritualitat del prevere. Aquest amor es concreta en una opció de celibat pel Regne de Déu. Si l’amor fidel és propi de qualsevol vocació –començant, òbviament, pel matrimoni que és un compromís de fidelitat mútua i perenne–, l’amor gratuït és propi de l’home o la dona que escullen un camí que passa per un amor inclusiu. L’amor no es desenvolupa, en aquest cas, en una vida de parella, no creix sota la forma primera de marit i muller, anunciada pel designi diví en Gènesi 2,18b: “Li faré una ajuda que li faci costat”. Aquesta frase, que en el text bíblic es refereix a la dona, es pot aplicar igualment a l’home, ja que tots dos esdevenen, per a l’altra persona, una “ajuda” i un “fer costat”. En el cas del celibat, optar per un amor gratuït significa viure un afecte que no queda determinat per una sola companyia sinó que s’eixampla una vegada i una altra en una roda creixent de fraternitat. L’opció de l’amor gratuït, sense companya o company de viatge, no és fàcil ni evident, i no tots hi estan cridats (vegeu Primera carta als Corintis 7,7). Però no és en absolut una opció de solitaris. En Gènesi 2,18a es llegeix: “No és bo que l’home estigui sol”. La frase, referida per la Bíblia a Adam, és igualment aplicable a la dona. L’ésser humà, tant l’home com la dona, no ha estat cridat a la solitud sinó a la companyia. I, per això, el qui no es casa és com si es casés, si viu el celibat de manera coherent i compta amb l’afecte dels germans i les germanes.

El fonament de la vida del prevere és, doncs, l’amor fidel i gratuït, però també ho és l’amor pastoral. El prevere comparteix l’amor fidel amb tots els batejats, particularment amb els qui emprenen el camí del matrimoni i esdevenen “signe visible de la unió de Crist i l’Església”, com diu la fórmula del ritual sacramental. En segon lloc, el prevere s’afilera amb tots els qui han fet l’opció de celibat pel Regne de Déu, i decideixen de viure un amor gratuït, al marge de l’amor esponsal, sense l’“ajuda que fa costat” d’una altra persona, per endinsar-se en el camí d’un amor que es dona intensament i extensament. En tercer lloc, el bisbe i el prevere, ordenats ad sacerdotium, comparteixen, amb els altres bisbes i preveres, l’amor pastoral. Tots ells són membres de poble de Déu que han estat escollits, ordenats i enviats a exercir un amor que brolla de la seva condició de pastors, i que per damunt de tot és un amor universal. Són pastors del poble de Déu i, també, pastors de tots els pobles de la terra. Aquesta és la grandesa de l’amor pastoral: no conèixer fronteres, ser un amor universal.

El bisbe i el prevere porten al cor la seva condició de pastors, aquells que van a buscar l’ovella i se la posen a les espatlles. La lectura d’Ezequiel 34 ens situa dins el marc d’uns pastors que tenen cura de les ovelles, en comptes de tenir cura d’ells mateixos (v. 8). La profecia apunta a uns pastors que s’ocupen de les ovelles que passen dificultats, o bé perquè són febles o estan malaltes, o bé perquè porten una ferida o sofreixen una lesió, o bé perquè estan dispersades o van perdudes (v. 4). Són les ferides del nostre món, que no deixaran indiferent cap pastor que visqui la seva condició d’home sensible i compassiu, fill de la misericòrdia del Pare. En efecte, la lectura d’un altre text, Lluc 15, on es parla d’una ovella perduda (vv. 4-7) i, precisant, s’esmenta la història d’un fill perdut (vv. 11-32), complementa Ezequiel 34. En Lluc 15,11-32 brilla el comportament del pare, que tracta els dos fills amb la mateixa misericòrdia, tant el fill que ha abandonat casa seva i ara vol ser un simple jornaler, com el fill que no ha entès que aquella casa era també la seva i que durant anys s’ha comportat com un assalariat. Un pastor no mira prim, no fa distincions ni diferències, i s’alegra quan després de recórrer moltes valls i muntanyes troba una ovella, perquè “qui salva una persona, salva el món sencer”.

Per això un pastor no compta ni mesura per veure si els esforços que dedica a la seva tasca porten a uns resultats petits o grans, perquè el Pare del cel sap de què “teniu necessitat” (Mateu 6,32). No s’enfonsa anímicament quan tira la llavor i no obté la collita desitjada, perquè “un és el qui sembra i un altre el qui sega” (Joan 4,37). No viu neguitejat per les estadístiques i pels nombres com si el do de Déu i l’acció de l’Esperit fossin quantificables, a l’estil d’una empresa que analitza si té guanys o pèrdues, perquè “qui perdi la vida per mi i per l’Evangeli la salvarà” (Marc 8,35). Un pastor no és una buròcrata o un home de negocis, que viu pendent dels resultats.

D’altra banda, un pastor no és un líder a l’estil dels qui dirigeixen o, almenys, pretenen dirigir el món de l’economia o el món de la política. “Liderar” és un terme de moda, provinent d’aquests dos mons, que designa originàriament algú que va al davant d’una empresa o encapçala un projecte polític, amb mentalitat de guanyador i triomfador. Hi ha unes estratègies de lideratge polític i econòmic que provenen sobretot del món anglosaxó i protestant, que han trobat ressò entre alguns sectors de l’Església catòlica i que han eclosionat en determinades propostes pastorals. Preguntes sobre “una pastoral d’èxit” o “una parròquia d’èxit” responen a plantejaments d’obtenció de “resultats”, que quantifiquen el nombre de persones, d’activitats i fins i tot d’ingressos monetaris. Si les xifres són positives, s’entén que les coses van bé. Em pregunto, però, si el criyeri dels resultats ha de ser un criteri últim de la pastoral.

En efecte, la mentalitat empresarial no es correspon exactament a la mentalitat pastoral. Si fos així, reprenent la paràbola de Jesús (Lluc 15,4-7), cap home que tingués cent ovelles, no hauria deixat les noranta-nou al desert i hauria anat a buscar tan sols una ovella. No és un bon negoci posar en risc el ramat per una sola ovella! Un comportament com aquest és impensable si es raona amb mentalitat de resultats. Ara bé, si el criteri és l’amor pastoral –la tercera pota del trípode juntament amb l’amor fidel i l’amor gratuït–, aleshores és clar que val la pena preocupar-se per una sola ovella, al marge del resultat final de la recerca. L’home que busca l’ovella no sap si finalment la trobarà, o si trigarà molt de temps a trobar-la. Però la raó per la qual surt a buscar-la és que el seu cor de pastor no admet que es perdi cap ovella del seu ramat –encara que sigui una de sola!

En la paràbola de l’ovella perduda Jesús convida a raonar, no en termes de resultats sinó en termes de misericòrdia, no en termes de lideratge sinó en termes d’amor pastoral. Dit això, és evident que tot pastor desitja que el seu ramat de cent ovelles passi a tenir-ne el doble o el triple i que el seu ramat es converteixi en una comunitat de poble, però no per això deixarà que es perdi una sola ovella. El pastor, bisbe o prevere, anhelarà i sospirarà perquè la comunitat cristiana que li ha estat confiada es faci gran i creixi com aquella mostassa que de primer era un granet i ara és gairebé un arbre, amb ocells que s’ajoquen a les seves branques, però no permetrà que cap dels més petits es perdi. Malgrat tot, no raonarà amb el criteri del nombre o del resultat.

L’amor pastoral és la categoria que més s’escau als qui, en paraules del papa Francesc, han d’anar davant del ramat (guiant-lo), al mig del ramat (impulsant-lo) o bé al darrere (guarint-lo). Els pastors viuen, com a cosa pròpia, la caritat pastoral, i és des d’aquí que tenen cura de l’Església i de la humanitat sencera. Han estat cridats a lliurar-se al “nosaltres”, tot abandonant el “jo” i les seves servituds. Són companys de camí del Bon Pastor, deixebles de l’Evangeli, servidors de la Paraula i dels sagraments, amics dels pobres, ministres del pa i del calze eucarístics que aixequen per tothom, intercedint pel poble sant de Déu. Aquesta és la seva vocació i la seva tasca. Aquesta és la crida que han rebut. Que rebin l’auxili diví i se’n facin dignes!

Armand Puig i Tàrrech

Grupos

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.