“L’amor en la família no es blinda contra les desgràcies”

(Laura Mor –CR) Diuen que “el sant Pare va com una moto” i reconeixen que els resulta difícil seguir-li el ritme. El Secretariat de Pastoral Familiar de la diòcesi de Barcelona han fet feina des que el papa Francesc va publicar fa cinc anys l’exhortació Amoris Laetitia. Però constaten que la proposta és molt ambiciosa i que demana una major implicació. N’és una mostra la recent inauguració de l’Any de la Família des de Roma. N’hem parlat amb Xavier Padilla que, junt amb la seva dona Dolors Parellada, dirigeix aquest secretariat.

Tots dos van participar de l’obertura d’aquest any especial des de Barcelona, amb el testimoni de vida de diversos matrimonis. Ara, però, no se’ls demana una celebració, sinó tot un treball pràctic. Així ho recull el document elaborat des del Dicasteri pels laics, la família i la vida per a aquesta ocasió.

Com heu rebut aquest encàrrec els qui treballeu acompanyant famílies?

El dicasteri ha preparat un document amb diferents accions. Intentarem anar traduint aquests objectius a nivell diocesà. Són superambiciosos i, de fet, desborden el que és un any. Són indicacions de futur. Nosaltres a nivell diocesà ens focalitzarem en algun d’ells.

El teniu triat?

El primer objectiu és difondre els continguts de l’Amoris Laetitia. Això, a part dels materials que es puguin fer des de Roma, anirem fent un degoteig setmanal amb una publicació que, de la mà del pare Francesc Riu, anirem explicant els capítols de l’exhortació. Cada dilluns publicarem dos fulls didàctics per fer un recorregut sobre l’exhortació. Hi ha 68 setmanes fins el 26 de juny del 2022, seran 68 entregues que en diem ‘Una cadena d’amor’.

Què més oferiu?

Des del Secretariat estem fent xerrades a parròquies i moviments per dialogar sobre què ens proposa l’exhortació i com la podem treballar i portar-la a la pràctica. Impulsem l’acompanyament de les famílies amb dificultats, acollim la fragilitat de la convivència familiar quotidiana, i intentem que això pugui ser acompanyat el més aviat possible i enfortit des de la companyia i la proximitat.

Hi ha el Servei d’Acompanyament i Orientació Familiar (SADOF), que depèn del Secretariat. L’hem ampliat amb professionals del món de la psicologia, la psiquiatria i algun advocat. Totes les persones són voluntàries per poder acompanyar aquestes situacions. L’any passat, 2020, vam acompanyar 85 persones en diferents sessions. Últimament s’han incorporat sis persones, ara som 13 voluntaris. I pensem que podem acollir aquesta realitat amb més capacitat.

Evidentment també estem acollim i recolzem diferents iniciatives que surten a nivell parroquial o de moviments. Hi ha com una efervescència en aquest sentit: podcast, webs, vídeos...

Potser una de les coses més importants per nosaltres és posar en marxa un procés per enriquir la pastoral de preparació al matrimoni amb nous itineraris d’acompanyament d’estil o inspiració catecumenal. Això és una de les iniciatives o recomanacions que estan dintre d’aquest any i pensem que és molt necessària per atendre la realitat amb la qual venen els nuvis a preparar-se pel matrimoni.

Heu concretat aquests itineraris?

És una cosa que volem treballar, és una cosa una mica nova. El que és el catecumenat d’iniciació cristiana està molt lligat als sagraments d’iniciació: al baptisme i a la confirmació i l’eucaristia, la primera comunió. Aquí sí que hi ha un itinerari catecumenal. Però no existeix el mateix per a famílies. I evidentment, salvant totes les diferències i distàncies, perquè ja estem batejats, i perquè a més el sagrament del matrimoni és relacional, de dos, no és un sagrament que es rebi individualment, sinó que es construeix una relació triangular amb Déu.

Pensem que s’ha de fer una adaptació del que és aquest camí que en realitat és molt llarg. Aquest camí catecumenal d’adults és un camí d’acompanyament que dura dos anys. No es tracta ara de fer acompanyaments de dos anys als nuvis, però sí que puguin créixer i tenir experiència de fer i descobrir la figura de Jesús, d’estimació, perquè si no és molt difícil que es vulguin convertir amb imatges d’aquesta estimació.

No és una cosa que vulguem fer nosaltres sols. Ja hem començat a treballar en grup amb les principals parròquies que estan més implicades amb la preparació del matrimoni, i amb els moviments de pastoral familiar que estan més implicats en aquets tema. Com un treball d’intel·ligència col·lectiva, conjunt.

Teniu perspectives de treball coordinat a nivell interdiocesà?

Participem en dues taules de coordinació. Una amb les diòcesis de la Conferència Episcopal Espanyola. Hi ha un grup de treball que es reuneix periòdicament i que comparteix un iniciativa interdiocesana: fer una setmana del Matrimoni. Un dels objectius de l’exhortació és potenciar l’anunci que el sagrament del matrimoni és un do i que té en si mateix una acció transformadora de l’amor humà. Té la connexió entre el que és l’amor humà i l’amor de Déu. Si no, l’amor humà es queda a mig camí i tard o d’hora trontolla i s’ofega en els propis límits.

I la segona taula de coordinació?

Sí, hi ha una altra taula de coordinació amb les diòcesis amb seu a Catalunya. Compartim iniciatives, recursos, volem compartir materials... La roda ja està inventada! Però són coordinacions internes per recolzar-nos mútuament.

Ara que ja s’ha obert aquest any de la Família, cap on aneu?

És un camí, un procés. El sant Pare ens porta no a una celebració puntual sinó a un any de treball, que ja va començar amb l’Any de Sant Josep, que encara no l’hem paït i encara l’estem treballant, i ja ens porta a l’Any de la Família, no qualsevol any, sinó amb nom i cognoms: l’Any Amoris Laetitia. Vol que l’exhortació es porti a la pràctica. I tot això apuntant a la dècima trobada mundial de les famílies: el 22-26 de juny de 2022 a Roma. Cada tres anys se’n fa una. La darrera, a Dublín el 2018. El 2020 no es va poder fer per la pandèmia.

A Dublín, hi vau participar?

Sí, és un acte extraordinari, una experiència d’Església universal. T’adones que no es tracta d’un discurs naïf, toca de peus a terra, hi ha una consciència molt clara de la realitat i dels desafiaments que afronta la família, però que la joia i l’estimació és possible de viure-la aquí.

Sembla un eslògan tipus “somriure profident”, perquè l’amor en la família no es blinda contra les desgràcies. Però ens transmet aquesta experiència de les benaurances. Tot i la nostra fragilitat i els problemes que tenim per tot arreu –una família ha de cuidar dels avis, dels grans, dels petits que estan creixent, dels adolescents, dels que es reboten, dels que se’n van... – es pot treballar junts i es pot sortir endavant.

Del 9 al 12 de juny s’havia previst una trobada a Roma. Amb quin objectiu?

Inicialment era una trobada a Roma, però serà online, per webinar. Es tracta de fer balanç de com s’està aplicant l’exhortació. Ens va sorprendre moltíssim el sant Pare: el mes d’octubre, a través de les Conferències Episcopals de tots els països, ens envia a totes les diòcesis un qüestionari, una mena d’examen de com s’ha acollit l’exhortació en aquests cinc anys. Ens vam quedar una mica parats: ostres, és un examen? El sant Pare ens està dient que no s’ha oblidat d’això i que vol que ho treballem. Hi vam respondre.

Què se’n desprenia, de la resposta? Els deures estaven fets?

Sí, el que passa és que el desafiament és tan gran... El Sant Pare va com una moto i nosaltres tenim feina per seguir-lo. Hem fet cosetes, però la seva iniciativa és ambiciosa, s’adreça a totes les famílies del món. Evidentment a les famílies cristianes també. Considera que per realitzar la seva vocació la família necessita de la proximitat de l’Església perquè, si no, l’amor humà en si mateix queda limitat per les nostres fragilitats. Tard o d’hora. I necessita l’impuls, l’esperit, l’experiència de Déu que renova...

Com es concreta aquesta proximitat eclesial?

El Sant Pare diu que ens hem de fer propers a totes les realitats familiars i a partir de la seva subjectivitat. Més que des d’una aproximació doctrinal, per acompanyar i fer créixer totes aquestes realitats en el discerniment, de quin és el bé que Déu demana a cadascú i en cada circumstància. I a partir d’aquí: integrar, acompanyar, no excloure. Totes les realitats familiars, que totes són formes històriques concretes. I això per realitzar una vocació comuna, que està posada en el cor de tots els homes, que és estimar i ser estimats, i estimar la vida.

El Sant Pare ens va davant com una moto, i nosaltres a nivell diocesà sí que hem fet coses. Em sembla molt important la feina que s’ha fet d’acompanyament de persones que han patit ruptura de parella, a través de dues o tres iniciatives. Una ha estat les ‘Quatre estacions’, un itinerari d’acompanyament llarg, pensat i creat per persones que han patit una ruptura. És un acompanyament individual, de tu a tu, de dos anys. Amb cada una de les estacions –la tardor, l’hivern, la primavera l’estiu...– et vas recuperant, és refer la vida després del dolor i l’enfonsament del projecte vital que representa una ruptura. Inclús quan no hi ha divorci o si és una parella de fet. És igual, tota ruptura és un minidivorci, més encara si estàs casat per l’Església i has rebut el sagrament del matrimoni.

Altres iniciatives?

Una altra iniciativa molt maca, fruit de l’Amoris Laetitia, ha estat ‘Custodia Cordis’. Fa un acompanyament de les persones que demanen la nul·litat matrimonial, però és un acompanyament espiritual. No és purament quirúrgic, jurídic, per veure si el dia que et vas casar allà hi havia tot el coneixement, tota la consciència, tota la responsabilitat. No. Aprofita la saviesa que té l’Església per fer un escrutini a fons i portar perdó. I realment és espectacular les persones que fan aquest camí.

També hi ha altres iniciatives, alguna d’abans d’Amoris Laetitia, però tot queda com ressituat per l’exhortació. Hi ha el projecte ‘Amor conjugal’ o ‘Hakuna’...

El Rellotge de la Família també entra en aquest paquet?

Sí, està orientat més a parelles a les que simplement se’ls ha descoordinat el rellotge. A un li marca una hora i a l’altra, una de diferent. És una iniciativa molt maca de les Comunitats de Vida Cristiana. Les ‘Quatre Estacions’ també són de la CVX. Estan al Casal Loiola, fan cursos de preparació per als acompanyants i estan fent molt bona feina. Jo m’imagino que el Sant Pare diu: tot això està molt bé, però l’ambició encara és molt més gran.

En l’Amoris Laetitia és central l’acollida. Aquests dies s’ha fet pública una nota del Vaticà que diu que no es pot impartir la benedicció a parelles del mateix sexe. Com s’ha rebut entre les famílies vinculades al secretariat?

Tots tenim amics o familiars o coneixem pares de nois homosexuals. Que són cristians o no. L’exhortació és molt clara en quant a que l’Església ha d’escoltar, acollir i fer-se càrrec de totes les situacions. I que es tracta d’integrar a tothom. I ajudar a cadascú a partir de la seva subjectivitat, a partir de la seva realitat, del lloc on t’és.

Per què? Aquí l’Amoris Laetitia fa una distinció. La doctrina de l’Església és la que és, però no és el punt de partida, no és el punt de trobada del diàleg de l’Església amb les persones. Perquè en aquest diàleg està la consciència de les persones i la consciència de les persones pot entendre o no el que és la doctrina de l’Església. El punt inicial del diàleg és el respecte a cadascú en la seva situació de vida, que se senti estimat, que se senti part de l’Església, integrat, acollit, estimat. I l’Amoris Laetitia és molt explícita en reconèixer que en situacions irregulars, l’Esperit Sant hi és, bufa, i també la gràcia de Déu també actua en aquestes persones . I s’han de sentir perfectament integrades en l’Església. Una cosa és la distinció entre l’acollida, la integració de les persones, i una altra és la salvaguarda de la doctrina de l’Església, que no ha canviat. El Sant Pare tampoc l’ha canviat. I és una segona o tercera derivada.

En cert sentit, pensem que estem una mica com en el segle primer. Hi ha un món que té les seves lleis, les seves formes d’entendre les coses, i també hi ha una irrupció de l’Evangeli. Hi ha uns cristians que es prenen seriosament el consell de sant Pau quan diu “esposos estimeu a les vostres esposes com Jesús estima l’Església”. I a partir d’aquí entren en una relació de fidelitat per tota la vida.

Però també sabem des de sant Pau que la llei per si mateixa no dona la força per estimar. I en aquest matrimoni tradicional que ha existit durant tants segles també hi ha hagut abusos. S’ha considerat que la indissolubilitat del matrimoni era gairebé com un dret de propietat de l’home sobre la dona, o que els fills nascuts fora del matrimoni eren il·legítims, tantes coses contra les quals reacciona el món i diu, no, això no és. I el món, amb la seva autonomia, se separa d’això. Però també veiem com al món, amb la seva autonomia i recerca de modus de respecte, li costa tant que les relacions familiars prosperin i siguin respectuoses i siguin amables i fraternes i d’estimació veritable.

Encara hi ha ganes de fer família?

El punt 1 de l’exhortació diu que el desig de família està encara ben viu, i això ho constatem, ho veiem claríssimament. Avui que la doctrina de l’Església ja pràcticament ni s’entén, que no hi ha un model de vida familiar, avui els joves continuen sentint el desig d’unir-se i de fer família, i com que no tenen la seguretat i es desconeix amb què es fonamenta, es creu que és resposta a un enamorament. I la prova és que miren si funciona, si no funciona, si és una qüestió d’atzar, si m’he equivocat, si no... I quan hi ha les dificultats de la convivència –que sempre surten, tard o d’hora, perquè tots som limitats–, el que s’interpreta és que m’he equivocat. I com que m’he equivocat, em separo i frustro aquesta promesa de felicitat que he sentit a la vida.

Quina és la proposta de l’Església en aquest context?

L’anunci cristià per la família és una bona notícia, perquè hi ha la gràcia del matrimoni que dona forces per fer realitat aquesta vocació a l’amor. No és un desig posat en el cor per frustrar-lo. Sinó que amb la gràcia de Déu és una vocació possible. Però per rebre la gràcia del sagrament del matrimoni cal també tenir consciència i desitjar rebre aquesta gràcia. I implica un creixement en la vida de fe. Perquè molts dels nuvis que venen a casar-se com a mínim un dels dos o tots dos estan batejats, però no es pot dir que hagin crescut en la vida de fe. Per rebre la plenitud del sagrament del matrimoni cal fer no només un diàleg sobre aspectes que són importants, com la psicologia de parella, el diàleg, etc. També cal una preparació al que és la presència de Crist en la vida de família i la seva gràcia que fa possible que tot això rutlli i que entrem en una dinàmica d’estimació de veritat. Capaç d’arribar al final amb fidelitat, com Jesús estima l’Església.