Picanyol, l’home que va dibuixar Déu

(Toni Matas –CR) Fa uns anys la Paula, filla del filòsof Josep Cobo, em va veure pel carrer i va dir: “Mira, pare, l’home que va escriure la Bíblia!” i ens vam fer un panxó de riure. La Paula es referia al còmic de La Bíblia dels Nens que jo vaig guionar i en Picanyol va dibuixar. Tots els textos de La Bíblia dels Nens són citacions directes de la Bíblia, així que la meva feina va ser poc més que una concordança. Però si la Paula hagués vist en Picanyol i hagués dit “Mira, pare, l’home que va dibuixar la Bíblia”, no hauríem rigut pas de les seves paraules, perquè dibuixar les escenes de la Bíblia ha estat un repte molt seriós per als artistes cristians de tots els temps. I també ho va ser per a en Picanyol.

Dibuixar per a infants suposa formar-los un imaginari. En Picanyol sabia que molts dels adults ens hem fet una imatge de la Mare de Déu o de Jesús a partir d’una imatge que vam veure en una església. Per això era conscient que els nens que llegirien La Bíblia dels Nens podrien formar-se la imatge de la persona a partir dels seus dibuixos.

Sota aquesta tensió espiritual va dibuixar en Picanyol durant deu anys les històries de la Bíblia i les vides de sant Francesc d’Assís i de sant Ignasi de Loiola, a més de llibres sobre la Missa, el Credo, el Parenostre i les Benaurances. Si un dibuixant pogués dibuixar agenollat, en Picanyol ho hauria fet. Però allò que el cos no li permetia, l’esperit sí va fer-ho. Totes les imatges que va dibuixar van néixer de la més gran humilitat, de la pregària continuada i del desig de no sufocar l’Esperit Sant.

Deia en Picanyol que dibuixar la Bíblia era com uns exercicis espirituals de Sant Ignasi per a un dibuixant; intentant de situar-se sempre “como si presente me hallase”. Per això va haver d’adaptar l’estil que li coneixíem de l’Ot, el bruixot o dels còmics més humorístics a un estil més realista.

Però dedicar tantes paraules a parlar d’un dibuixant no li fan justícia, deixeu-me que continui amb els seus dibuixos.

“Dibuixant l’Antic Testament m’ho vaig passar molt bé!”

A en Picanyol li agradava molt de dibuixar animals i poder dibuixar la Creació va ser un plaer per a ell. Fixeu-vos en aquest dibuix:

Podeu apreciar-hi el realisme en els animals, la complexa composició i l’espiritualitat de la imatge.

En Picanyol va dibuixar La Bíblia dels Nens dos cops. La primera per als DVD amb les pel·lícules de dibuixos animats i la segona per al còmic. Entre totes dues versions van passar anys, així que va tenir molt de temps per analitzar els dibuixos que havia fet per a les pel·lícules i quan va dibuixar el còmic el resultat va ser molt superior.

També li va agradar molt poder dibuixar Egipte, especialment la història de Josep i, si no l’haguéssim aturat a temps, s’hauria embrancat en la història de Daniel per fer-ne tot un llibre. Aquí teniu un dibuix de l’Èxode:

Deia que dibuixar els profetes no li havia costat gaire: una bona barba, un gaiato i endavant! Els problemes amb els personatges els trobaria en el Nou Testament.

Com podeu veure, els dibuixos de la Bíblia són molt diferents dels de l’Ot, el bruixot, tanmateix l’humorista encara hi era i en una sola vinyeta de les prop del mil que va dibuixar en va deixar la seva marca d’humorista, a veure si la trobeu!

“No vull dibuixar la Bíblia, vull dibuixar Sant Francesc!”

Quan vaig proposar a en Picanyol de dibuixar la Bíblia em va dir que no. Ell volia dibuixar la vida de Sant Francesc! I això que ja l’havia dibuixat dues vegades abans, una amb el seu propi guió i una altra amb textos de Francesc Gamissans.

En aquells temps Barcelona Multimedia estava gairebé arruïnada i jo desitjava reventar-me els pocs quartos que ens quedaven fent el Nou Testament per poder acabar la història de l’editorial amb una certa dignitat. En Picanyol, que sempre havia dit que “els dibuixants hem d’intentar no arruïnar els nostres editors” va cedir sota la promesa que si sobrevivíem al Nou Testament faríem la vida de Francesc. Amb una mica d’estira i arronsa va acceptar l’Antic Testament abans del poverello d’Assís i així va començar tot. El cas és que la Bíblia va fer renèixer l’editorial i vaig haver d’acomplir la dita: “A sants i a minyons, no els prometis si no els dons”. I en Picanyol era un sant i un minyó alhora.

Si tractem d’entendre en Picanyol a través dels seus personatges, amb l’Ot, el bruixot en trobem la ingenuïtat, la mirada innocent i el desig de canviar les injustícies del món. En Francesc d’Assís, en canvi, en Picanyol hi trobava el cavaller medieval i el sant que ell hauria volgut ser. Per això els dibuixos de la joventut de Francesc són els que més el van fer disfrutar.

Les dues primeres biografies que Picanyol va dibuixar acabaven amb la peregrinació a Roma per demanar l’orde al Papa. En la tercera biografia, el meu guió completava la vida del sant i en Picanyol es va haver d’enfrontar amb les parts més difícils de la vida de Francesc. Es va bloquejar, no podia dibuixar més. Les paraules de la Madre Milagrosa Bazán, de les Servidores de Jesús del Cottolengo del Pare Alegre el van ajudar: “San Francisco hizo lo más conveniente para él y para su tiempo, para él y para su tiempo”, les repetia com una lletania mentre dibuixava.

L’àlbum d’Ignasi de Loiola va ser el darrer que va dibuixar, amb un nivell de qualitat artística excepcional.

“No trobo el rostre de la Mare de Déu!”

Però les dificultats de debò en Picanyol les va trobar amb el Nou Testament. El primer problema el vam tenir amb el rostre de Maria: ens lliurava tots els dibuixos dels primers capítols amb una Maria que no tenia cara, la deixava en blanc. Deia que no la trobava. Quan portava 100 rostres diferents dibuixats em va demanar si la podíem fer aparèixer sempre d’esquena i li vaig dir que prou, que el rostre número 100 seria el rostre definitiu de la nostra Maria. I així va ser.

“Si un deixeble hagués estat dibuixant!”

Quan va arribar l’hora de dibuixar Jesús, la cosa es va complicar encara més. En Picanyol deia que si algun dels deixebles ens hagués deixat uns esbossos, hauria estat molt útil, perquè el text de la Bíblia no descriu els trets físics dels personatges. Però el veritable problema va venir en la representació de les escenes i les expressions del rostre de Jesús. Veiem-ho amb dos exemples:

Fixeu-vos en aquest dibuix, l’evangelista Joan narra així: “Quan Marta va saber que Jesús arribava, sortí a rebre’l.” I això és tot el que en Picanyol tenia per dibuixar la trobada de Marta amb Jesús. Però calia composar una escena! Pere, el més proper, s’ho mira dret, Joan, al seu costat, assegut, i Jaume és el darrer a la dreta. En Picanyol sabia que Jesús havia agafat per la mà a la filla de Jaire, i va voler que aquest cop agafés totes dues mans de la seva amiga.

En la història d’Emmaús ens vam encallar. Això és el que trobem a l’evangeli de Lluc: “Aleshores Jesús els digué…” En Picanyol no sabia què dibuixar: “Amb quina expressió al rostre Jesús va parlar als deixebles d’Emmaús? Els renyava o els somreia?”. Va haver de prendre una decisió, jutgeu vosaltres el resultat.

“Com puc dibuixar Déu Pare?”

I va arribar l’hora de dibuixar Déu, Déu Pare. Allò encara era més difícil. Calia dibuixar Déu fent l’home amb les seves mans, el Gènesi diu: “va modelar l'home amb pols de la terra”

I l’home que havia dibuixat el rostre de Déu Jesús, va amagar el rostre de Déu Pare. Algunes de les edicions van transformar aquesta representació, com la que podeu veure a continuació de l’edició eslovena:

Va ser l’únic canvi que es va fer en els seus dibuixos en les més de 50 edicions de La Bíblia dels Nens que s’han fet arreu del món.

Veuran Déu cara a cara

Ha arribat l’hora pel Picanyol de retrobar-se amb el seu Pare celestial, així va dibuixar en el llibre dels Salms aquest moment.

En el llibre del Credo també va dibuixar l’arribada al Paradís. Em va dir que la persona que hi arriba és Jean Valjean, el protagonista de la novel·la de Víctor Hugo Els Miserables.

“A la ciutat hi tindran el seu tron Déu i l'Anyell. Els seus servents l'adoraran, el veuran cara a cara.” (Apocalipsi 22,3-4)

A hores d’ara en Picanyol ja haurà contemplat el rostre de Déu. No dubto que d’entrada, com Job, davant de tanta bellesa s’haurà tapat la boca amb la mà. Però estic segur que quan sigui el moment tornarà a agafar el llapis i tornarà a dibuixar. I podrà ser, finalment, “l’home que va dibuixar Déu.”

Descansa en pau, bon germà, fins que jo arribi, perquè a la terra el teu treball només va ser un pròleg pàl·lid de la teva obra en l’eternitat. Si Jesús ens diu que Ell treballa perquè el seu Pare sempre treballa, no dubto que en Picanyol continuarà treballant, per això la seva millor obra tot just comença ara. Al cel la retrobem!

Toni Matas
Editor de Barcelona Multimedia