Pasar al contenido principal

Aquest desembre ha fet vint-i-cinc anys que vaig rebre la carta en què des del Vaticà acceptaven la meva petició de secularització com a capellà. La Mercè i jo ja feia tres mesos que ens havíem casat pel civil, però tot i així, com que sempre ens havíem volgut casar per l’Església, aleshores ho vam poder fer. Ho vam fer el 14 d’abril de 1996, segon diumenge de Pasqua i dia de la República, a l’església del Gornal, a l’Hospitalet.

Arran d’aquest aniversari de la carta, m’ha vingut al cap tot el meu procés de secularització. El procés de secularització és la petició de dispensa del celibat i comporta la suspensió de l’exercici del presbiterat i algunes altres conseqüències col·laterals. O sigui que, quan a un capellà li és acceptada la petició de secularització, de fet continua sent capellà, però no pot exercir, llevat del cas que una persona en perill de mort li demani per confessar-se.

El meu procés de secularització el va gestionar mossèn Jaume Riera, al cel sigui, que es va portar molt bé amb mi, però que alhora em va fer patir bastant, perquè el procés en si era alhora força rocambolesc i força cruel. Això va passar ja fa anys, el 1995, i potser ara les coses han canviat, però no ho sé. Em sembla que el signe més clar de que tot plegat era més aviat infumable el vaig tenir el dia que mossèn Riera em va dir: “De fet, tot seria més fàcil si amb la teva parella tinguéssiu un fill. Llavors, per evitar escàndols, et donarien la secularització de seguida”.

El que més em va fer patir va ser adonar-me que el que pretenien les normatives del procés era intentar justificar la secularització demostrant que jo, quan em vaig ordenar, era un immadur que no sabia gaire el que em feia. Per això, em van sotmetre a uns testos psicològics que a mi em van resultar molt durs, en què es veia molt clar on volien arribar. Tant, que en un cert moment allò em va semblar insuportable, de manera que em vaig aixecar i els vaig dir que si no em volien donar la secularització que no me la donessin, però que jo per aquella tortura no estava disposat a passar-hi. De fet, jo estava ja bastant escalfat perquè mossèn Riera també m’havia suggerit que aniria bé que els meus pares s’avinguessin a declarar que ells van tenir dubtes de si jo tenia realment clar què volia dir ser capellà... Li vaig respondre que pretendre que jo fes passar per un tràngol així als meus pares em semblava inhumà.

A veure. Tots som immadurs, i totes les decisions que prenem estan marcades per algun tipus d’immaduresa. Però jo tinc molt clar que em vaig ordenar capellà sabent perfectament –dins el que la feblesa humana ho permet– el que em feia. I vaig viure el meu ministeri presbiteral amb molta convicció, i goso dir que amb força bon fruit. Però a la vida passa que apareixen nous factors, noves circumstàncies, que fan que allò que era molt clar deixi de ser-ho. En el meu cas, dues qüestions eclesials van ser bàsiques: una, la incomoditat davant el funcionament de l’Església i les angoixes que això em provocava; l’altra, la llei del celibat presbiteral, que cada cop em sembla més clar que no hauria d’existir (la llei, vull dir; el celibat sí, per a tothom qui s’hi senti cridat).

El més curiós de tot plegat és que, de fet, si haguessin trobat motius per certificar la meva immaduresa quan em vaig ordenar, s’haurien vist obligats a declarar que la meva ordenació havia estat nul·la, perquè hi mancava un requisit tan bàsic com l’acceptació conscient del receptor del sagrament. O sigui que res de dispensa del celibat i res de suspensió de l’exercici del presbiterat: simplement, declaració de que jo no havia estat mai capellà. Cosa, d’altra banda, difícilment assumible, perquè comportaria que tots els sagraments que jo havia presidit com a capellà havien estat també nuls...

Tot això em porta a parlar també del matrimoni. És una situació molt diferent de la del presbiterat, perquè el celibat presbiteral és simplement una llei eclesiàstica mentre que la crida a fer que el matrimoni sigui per tota la vida ve de Jesús mateix. Però el plantejament de la possible nul·litat de tots dos sagraments s’assembla força. I és que darrerament, per facilitar que les parelles separades puguin contreure nou matrimoni, sembla que s’ha decidit activar i simplificar les declaracions de nul·litat matrimonial, que consisteix a decretar que un determinat matrimoni mai no ha existit, perquè els contraents, quan van casar-se, no complien els requisits necessaris de consciència i voluntat. Pura hipocresia. Perquè, posats així, i com que plenament madurs en les nostres decisions no ho som mai ningú, es podria declarar tranquil·lament que cap matrimoni és vàlid, perquè cap matrimoni compleix plenament els requisits.

I jo em pregunto: ¿tant costaria ser honestos i acceptar que la vida dona moltes voltes i que una parella que es va casar amb totes les ganes s’ha pogut trobar amb circumstàncies que hagin trencat aquell projecte que tenien aleshores, o que a un capellà que es va ordenar amb tota convicció li pugui passar també el mateix?

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.