Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Audiència General, 20 de gener 2021
Catequesi – La pregària per la unitat dels cristians 

Estimats germans i germanes, bon dia!

En aquesta catequesi em centraré en la pregària per la unitat dels cristians. De fet la setmana que va del 18 al 25 de gener es dedica especialment a això, a demanar a Déu el do de la unitat per superar l’escàndol de les divisions entre els qui creuen en Jesús. Ell, després del Sant Sopar, va pregar pels seus, «perquè tots siguin un» (Jn 17,21). És la seva pregària abans de la Passió, podríem dir el seu testament espiritual. Fixem-nos, però, que el Senyor no va manar la unitat als deixebles. Ni tan sols els va fer un discurs per justificar-ne l’exigència. No, ha pregat al Pare per nosaltres, perquè fóssim un. Això significa que nosaltres, amb la nostra pròpia força només, no en tenim prou per aconseguir la unitat. La unitat és sobretot un do, és una gràcia que cal demanar amb la pregària.

Cadascun de nosaltres la necessitem. De fet, ens adonem que no som capaços de preservar la unitat ni en nosaltres mateixos. L’Apòstol Pau també sentia dintre seu un conflicte lacerant: voler el bé i sentir-se inclinat cap al mal (cf. Rm 7,19). Així doncs havia entès que l’arrel de tantes divisions que hi ha al voltant nostre  –entre les persones, en la família, en la societat, entre els pobles i fins i tot entre els creients– es troba dins de nosaltres. El Concili Vaticà II afirma que “els desequilibris que pateix aquest món estan relacionats amb aquest desequilibri més profund que arrela en el cor de l’home. És precisament dins de l’home que molts elements es barallen. […] Per la qual cosa pateix en si mateix una divisió, de la qual provenen també tantes i tan greus discòrdies en la societat” (Gaudium et spes, 10). Per tant, la solució a les divisions no és oposar-se a algú, perquè la discòrdia genera més discòrdia. El veritable remei comença per demanar a Déu la pau, la reconciliació, la unitat.

Això val en primer lloc per als cristians: la unitat pot venir només com a fruit de la pregària. Els esforços diplomàtics i els diàlegs acadèmics no són suficients. Jesús ho sabia i ens ha obert el camí pregant. La nostra pregària per la unitat és doncs una humil però confiada participació en la pregària del Senyor, que va prometre que tota pregària feta en nom seu seria escoltada pel Pare (cf. Jn 15,7). En aquest punt ens podem preguntar: “Jo prego per la unitat?”. És la voluntat de Jesús, però si repassem les intencions per les que preguem, probablement ens adonarem que hem pregat poc, potser mai, per la unitat dels cristians. Tot i això, la fe del món en depèn; el Senyor de fet ha demanat la unitat entre nosaltres “perquè el món cregui” (Jn 17,21). El món no creurà perquè l’hàgim convençut amb bons arguments, sinó perquè hàgim donat testimoni de l’amor que ens uneix i ens fa propers a tothom.

En aquest temps de greus dificultats, la pregària és encara més necessària perquè la unitat triomfi sobre els conflictes. És urgent deixar de banda els particularismes per promoure el bé comú, i per això és fonamental el nostre bon exemple: és essencial que els cristians segueixin el camí cap a una unitat plena, visible. Les darreres dècades, gràcies a Déu, s’han fet molts passos endavant, però hem de perseverar en l’amor i en la pregària, sense desconfiança i sense cansar-nos. És un camí que l’Esperit Sant ha despertat en l’Església, en els cristians i en tots nosaltres, i del qual no tornarem mai enrere. Sempre endavant!

Pregar significa lluitar par la unitat. Sí, lluitar, perquè el nostre enemic, el dimoni, com diu la mateixa paraula, és el divisor. Jesús demana la unitat en l’Esperit Sant, per crear unitat. El diable sempre divideix, perquè li convé dividir. Ell insinua la divisió, a tot arreu i en tots els sentits, mentre l’Esperit Sant convergeix sempre en la unitat. El dimoni, en general, no ens tempta amb l’alta teologia, sinó amb les debilitats dels germans. És astut: magnifica els errors i els defectes dels altres, sembra discòrdia, provoca la critica i crea bàndols. El camí de Déu és un altre: ens pren tal com som, ens estima tant, però ens estima tal com som i ens pren tal com som; ens pren diferents, ens pren pecadors, i sempre ens empeny vers la unitat. Podem fer una comprovació en nosaltres mateixos i preguntar-nos si, en els llocs on vivim, alimentem els conflictes o lluitem per fer créixer la unitat amb els instruments que Déu ens ha donat: la pregària i l’amor. En canvi s’alimenta la conflictivitat amb xerrameques, sempre, malparlant dels altres. Les xafarderies són l’arma més útil que té el diable per dividir la comunitat cristiana, per dividir la família, per dividir els amics, per dividir sempre. L’Esperit Sant ens inspira sempre la unitat.

El tema d’aquesta Setmana de pregària es refereix precisament a l’amor: “Manteniu-vos en el meu amor: donareu molt de fruit” (cf. Jn 15,5-9). L’arrel de la comunió és l’amor de Crist, que ens fa superar els prejudicis per veure en l’altre un germà i una germana per estimar sempre. Després descobrim que els cristians d’altres confessions, amb les seves tradicions, amb la seva història, són dons de Déu, són dons presents en els territoris de les nostres comunitats diocesanes i parroquials. Comencem a pregar per ells i, quan sigui possible, amb ells. Així aprendrem a estimar-los i a apreciar-los. La pregària, recorda el Concili, és l’ànima de tot el moviment ecumènic (cf. Unitatis redintegratio, 8). Per tant que l’oració sigui el punt de partida per ajudar Jesús a realitzar el seu somni: que tots siguin un.

 

Traducció: Josep Maria Torrents –CR