El diàleg del periodisme

Escoltar, preguntar, entendre i explicar. Si als periodistes ens demanen el quadern d’instruccions de la nostra feina, segurament coincidiríem en què aquests quatre passos són bàsics i elementals per explicar al món, als altres, aquells fets considerats rellevants, d’interès social, justos o injustos, exemplars o reprovables.

Escoltar, preguntar, entendre i explicar són però quatre accions que les persones duem a terme de manera automàtica i sense pensar gaire. Són una base mínima i primordial per viure en societat. Per tant, pot semblar que el mèrit del periodisme és, en comparació a la resta, exercir repetidament, en suports variats i a canvi d’un salari, allò que la resta del món ja fa per sobreviure.

Escoltar, preguntar, entendre i explicar, però, als periodistes ens permet perseguir el nostre desig vocacional de canviar el món. Som ambiciosos, però no sempre prou conscients de la poderosa eina que tenim entre mans. La nostra versió de la realitat genera opinió, crea criteri i arriba a totes les persones que ens fan confiança. Aquesta realitat però és complexa, canviant, accelerada i ha demostrat sobradament que encara té una gran capacitat de sorprendre’ns.

Escoltem bé? Preguntem prou? Hi entenem gaire? I en conseqüència, què expliquem? No és tasca fàcil, malgrat ho sembli, seguir aquestes instruccions sense córrer el risc de perdre’ns en l’anècdota, deixar de banda detalls indispensables o presentar realitats de manera esbiaixada. Aquest risc incrementa quan els temes a tractar són especialment delicats o tendeixen a obrir ferides, despertar rancúnies o generar debats aferrissats. Les religions, en moltes ocasions, tenen totes aquestes virtuts quan apareixen als mitjans de comunicació. Surten a les primeres posicions del llistat de temes difícils de tractar perquè són un fenomen essencial per a alguns i incomprensible per a altres. Perquè totes les seves bondats es veuen mediàticament esquitxades per algunes polèmiques.

Escoltar, preguntar, entendre i explicar són també els quatre conceptes clau que defineixen, segons les grans escoles de diplomàcia i institucions internacionals dedicades a la temàtica, el diàleg intercultural i interreligiós. Insisteixen en què es tracta d’un procés lent, que necessita una preparació i una maduració.

Escoltar, preguntar, entendre i explicar demana doncs, temps. Així, el periodisme demana temps. Així, el diàleg demana temps. Perquè periodisme és diàleg, perquè escoltar, preguntar, entendre i explicar no són més que els eixos del diàleg amb l’altre. Aquest altre diferent, misteriós, estrany, amb el qual m’és difícil empatitzar i identificar-me, els problemes del qual no entenc, les opinions del qual no comparteixo. En l’àmbit de les religions, en què el diàleg és més necessari que mai, el periodisme és més necessari que mai.

Els periodistes som experts escoltadors, preguntadors, entenedors i explicadors. Però necessitem temps. Les religions no s’expliquen en un dia ni en dos, mereixen una atenció diferent i reposada, una mirada nova, moltes veus i detalls. Perquè mereixen ser conegudes i enteses, perquè mereixen conèixer-se i entendre’s més entre elles.

Necessitem doncs més escolta, més preguntes, més reflexió i molta més dedicació periodística. I necessitem un periodisme que ens ho permeti. Existeix, i s’anomena nou periodisme. També periodisme narratiu, també periodisme literari, també no ficció o periodisme lent. Defensa ni més ni menys que un periodisme ben fet, de forma i fons, sense reserves ni condicions. Amb el temps que demana cada història, amb espai per a tothom, generant empatia amb tècniques literàries i removent consciències per millorar aquesta nostra societat.

Escoltem, preguntem, entenem i expliquem doncs, amb qualitat, perquè només així promourem el diàleg de qualitat entre persones, comunitats, confessions i cultures que ens portarà al món de qualitat que tots desitgem.