(Bernabé Dalmau) El recent traspàs del monjo de Montserrat Hilari Raguer posarà en gran relleu la seva aportació a la historiografia civil i eclesiàstica de la primera meitat del segle XX. Ha estat un treball realment de benedictí el que la seva vida longeva ha propiciat de dur a terme, sempre amb l’afany de vindicar algunes figures singulars. Menys coneguda és la seva faceta, vitalment important, d’amor a la Sagrada Escriptura i concretament als salms i a l’ús que en fa l’Església. És la que volem recordar ara.
El mateix pare Raguer havia afirmat que ingressà a Montserrat, ja advocat, perquè sentia que Déu el cridava en aquest lloc, però no tenia cap opinió preconcebuda en matèria d’espiritualitat i es posà dòcilment en mans dels formadors. Al moment d’ingressar-hi, el monestir era fecund culturalment en els camps monàstic i bíblic. Un equip de monjos acabava de preparar per a la Biblioteca de Autores Cristianos una magnífica edició de la Vida i la Regla de Sant Benet, en llatí i en castellà, amb introduccions i comentaris que aguantaren ben bé mig segle. Un altre equip continuava l’obra de la Bíblia de Montserrat, l’ànima de la qual va ser el pare Bonaventura Ubach. Aquest monjo acabava d’incorporar-se definitivament a l’abadia, després d’una quarantena d’anys d’alternança entre els països bíblics i Roma, on a més d’escriure i ensenyar havia treballat per crear el Museu Bíblic de Montserrat i ser l’ambaixador del nucli originari de la pinacoteca i de la col·lecció de gravats que posseeix.
El novici Raguer podia contemplar, quan anava a repartir el diumenge l’aigua beneita a les cel·les dels pares, com tots tenien com a mínim tres llibres als prestatges: la Regla benedictina, el diccionari Fabra i el Psalteri de la Bíblia montserratina. Per a aquells monjos acostumats a cantar la salmòdia en la versió llatina Vulgata era un enriquiment estudiar els comentaris als salms que el pare Ubach feia a partir de la seva traducció de l’original hebreu, documentant-se en el clàssic benedictí Calmet i en autors recents sobretot d’àmbit germànic (Schögl, Duhm, Gunkel, Bertholdt...). Això és el que copsà el novici Hilari, que en les classes d’iniciació monàstica aprenia l’assignatura explícita d’Explanatio Psalmorum.
Vingueren després els anys d’estudis eclesiàstics, sempre marcats per la participació diària en la litúrgia i la vida del monestir. Després de l’ordenació sacerdotal, estudià a París ciències polítiques, cursos de doctorat i doctrina social de l’Església. Contribuí a la fundació montserratina del monestir de Medellín en dues ocasions: la primera quan s’iniciava el Concili Vaticà II i la segona, més llarga, en temps del maig del 68. Entremig emprengué a Montserrat la revista Documents d’Església, admirador com era dels dos papes que presidiren el Concili. La segona estada a Colòmbia coincidí amb el moment postconciliar que el clergat i els religiosos i religioses havien de fer el pas d’una recitació feixuga del Breviari o de textos devocionals a la nova Litúrgia de les Hores. El pare Raguer desplegà els seus coneixements bíblics i litúrgics a través d’una gran profusió de cursets i conferències. Fruit d’aquesta docència, publicà a Bilbao el manual corresponent.
Retornat a Montserrat, es doctorà en dret civil i successivament es llicencià en Sagrada Escriptura. Continuà la seva tasca d’investigador, sempre alternada amb la dedicació pastoral. Una obra senzilla, però característica del pare Hilari, fou la publicació de la versió catalana dels salms que el pare Guiu Camps havia preparat per a la litúrgia. En aquest llibret, reeditat contínuament, cada salm va precedit d’una breu introducció, gens tècnica però sí espiritual, amb un innegable to jocós. I és que si alguna cosa podia distreure de la doctrina bíblica que Raguer transmetia era el farciment d’anècdotes.
Això explica també que fos un gran conversador i en fes objecte d’aportació espiritual a la comunitat. En efecte, quan tingué el primer ensurt, greu, en matèria de salut, malgrat que pogué refer-se’n i participar en els actes de pregària, volgué continuar vivint i menjant a la infermeria, per tal d’animar per la conversa els germans de comunitat que compartien convalescència.
Ja retirat de la projecció pública però sense deixar de treballar i de publicar els volums de l’”Arxiu de l’Església catalana durant la guerra civil” i dos reculls de dispersos articles d’història, remodelà el manual sobre Litúrgia de les Hores per publicar-lo en català. Aquesta fou la seva última obra impresa.
Però el seu amor a la salmòdia perdurarà, en un gran àmbit eclesial i potser irreversiblement, en el suggeriment que proposà en moments de grans canvis com fou per a les comunitats monàstiques la reforma de l’Ofici diví. En el món benedictí hom volgué aplicar a les necessitats actuals la ponderada llibertat que la Regla mateixa propicia. Això permeté que les comunitats experimentessin diverses modalitats d’estructura de la salmòdia, sempre atenent-se als tres principis de “pregària prolongada, feta en comú, distribuïda en el temps”.
Algunes comunitats optaren per mantenir l’estructura de la Regla benedictina, amb petites modificacions. Altres seguiren un format que permet resar en una setmana tot el saltiri, tal com recomana sant Benet. Una tercera modalitat l’eixamplava a dues setmanes i ordenava els salms amb un relleu especial concedit al diumenge i al divendres. Mentre a Montserrat es reflexionava sobre el tema, el pare Hilari proposà: ¿per què no ordenem els salms de tal manera que puguem reservar per a les hores majors i completes l’estructura de la Litúrgia de les Hores de l’Església romana i així en facilitem la participació dels fidels?
La proposta fou ben acceptada i, obtinguda la deguda aprovació, l’acolliren també els monestirs benedictins de la Província Hispànica Sublacense i totes les comunitats de monges benedictines de la Península. Això tingué lloc molt abans que les celebracions de Montserrat fossin transmeses per ràdio, internet o televisió. Els anys successius a l’adopció d’aquesta estructura han donat raó a la intuïció del pare Hilari Raguer: tant els fidels que acudeixen als monestirs com els qui, de lluny estant, s’uneixen a les celebracions han anat assimilant la pregària de l’Església i viuen de la seva espiritualitat.
Bernabé Dalmau és monjo de Montserrat
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.