Lluc Torcal: “La vida urbana ens deshumanitza”

(Josep Gordi –CR) Recomana llegir-se l’encíclica Laudato si’, acostar-se més als monestirs, fer-hi estades llargues i tenir més contacte amb la natura. És el camí que proposa el monjo cistercenc Lluc Torcal als creients que vulguin “obrir el propi esperit”. Amb ell publiquem una nova conversa de la col·lecció Natura Sagrada.

Lluc Torcal va néixer a Sant Cugat del Vallès i es llicenciar en Ciències Físiques per la Universitat Autònoma de Barcelona el 1994. Entra al monestir de Poblet el 1995 i l’any 2000 fa la professió solemne dels seus vots. El 2013 es doctora en Filosofia per la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma. Per tant, és físic, filòsof i teòleg. Ha estat prior del monestir de Poblet i va promoure la conversió ecològica del cenobi. Des del 2015 és el Procurador General de l’Orde del Cister i resideix a Roma.

Com va viure la natura com a infant?

Al costat dels meus pares i, sobretot, del meu pare que és un muntanyenc de tota la vida. Recordo una fotografia meva amb un any i ja portava uns esquís als peus. Per tant, la meva vivència de la natura està lligada a la muntanya, caminant, fent esquí de fons..., és a dir, estades als Pirineus, a la Cerdanya...

La muntanya va tenir un pes important?

I tant! Recordo la primera vegada que vaig ascendir al Besiberri sud, que significà el meu primer tres mil. També em venen a la ment els cims de l’Aneto, la Pica d’Estats… En una travessa pels Pirineus vaig llençar-me a l’aigua a l’estany Mar i vaig nedar-hi una bona estona. Un moment inoblidable. Guardo un record especial del Roc Blanc, al Capcir. De més gran vam anar als Alps, sobretot, als Dolomites. La setmana abans d’entrar a Poblet, vam anar a fer el Montblanc amb esquís i aquesta ha estat una de les darreres excursions importants a la natura.

Va estudiar Física a la UAB. Alguna especialitat?

A la UAB, en aquell moment, no hi havia especialitats, però em va agradar molt el món de la termodinàmica.

Imagino que la contemplació de la volta celeste a la nit havia de ser quelcom especial?

No conec molt bé les estrelles, però, de petit, m’agradava molt mirar el cel. Recordo passejar de nit a la Cerdanya, amb el cel ben net, i gaudir d’aquell espectacle. Certament, la contemplació del món és el que em va moure a estudiar físiques i intentar comprendre les lleis que regeixen la meravella de la creació.

Sempre li ha generat molt de neguit el concepte de l’univers infinit?

Certament, la idea de l’infinit m’ha fet pensar molt. Ara bé, la visió actual és que l’univers és finit enlloc d’infinit, però il·limitat. Imagino que encara és més complicat! Quan intento comprendre un univers infinit, he d’admetre que és més fàcil entendre el concepte d’infinit que el d’univers finit en expansió. Sempre penso que el concepte infinit, fa basarda el primer cop, però un cop acceptat ja no hi ha límits. En canvi, pensar que l’univers, és a dir, la totalitat de la creació, pugui ésser finita em genera la pregunta: i després del límit que hi ha? Però no pot haver-hi res ja que si hi ha quelcom formaria part de l’univers. Per tant, som davant d’un dels límits de la raó. El mateix Kant ja ho deia: la raó té límits! I a la ciència també hi ha conceptes i realitats que no es poden explicar en la seva totalitat.

Quan el 1995 entra al monestir de Poblet, no es troba molt tancat després de tantes experiències a la natura?

A mi em va ser molt fàcil, ja que la vocació la vaig rebre de molt jove i vaig esperar a acabar la llicenciatura per entrar. La meva vida va dedicar-se a trobar Déu en el monestir, és a dir, dedicar-me a la pregària i a fer el que se’m demanava. No recordo cap moment de tenir el desig de marxar fora d’aquells murs. Poblet té l’avantatge d’estar envoltat d’una paratge i d’uns boscos extraordinaris. A més a més, cal tenir present que cada dijous la comunitat surt a passejar per les muntanyes que envolten el monestir. Per tant, un cop a la setmana t’oxigenes, tot caminant, pels boscos. Això sempre m’ha ajudat. Dins del marc d’aquestes sortides vaig descobrir un paratge totalment nou per mi, com són les muntanyes de Prades.

Com viu la natura del claustre de Poblet?

El claustre és l’espai pel qual els monjos sempre transitem i experimentem l’evocació que fa el conjunt del claustre del paradís. És a dir, de l’espai on Déu es passeja. Per tant, passejar pel claustre et permet sentir la presència de Déu a través de les criatures vives i no només de les pedres. En el claustre del monestir he passat moltes hores en silenci, llegint, passejant o contemplant. Quan en van fer prior vaig poder participar d’un conjunt de reformes del monestir i, una d’elles va ésser el jardí del claustre. Vam passar de tenir un jardí amb gespa i rosers a gaudir d’un claustre d’una tradició més medieval, amb plantes més autòctones, amb més varietat i tot plegat va generar l’arribada d’un major nombre d’insectes i, sobretot, de papallones que fins a aquell moment no havíem vist en el claustre. Per tant, el nou jardí del claustre ens va evocar més el paradís. A partir de la contemplació de les flors, el so de la font, l’ombra i la verticalitat dels xiprers, el vol de les papallones... sentia la presència de Déu.

La contemplació del jardí va millorar amb noves olors i nous colors?

Va ésser sorprenent l’aparició de les noves olors i dels nous perfums quan els lliris surten o esclaten les roses. El claustre es va omplir de quatre colors: el vermell, el blau, el groc i el blanc i, a la vegada, aquesta nova i gran varietat de flors va generar una explosió d’insectes i papallones. Tot plegat, va significar una nova explosió de vida, o millor dit, de plenitud de la vida.

Ha treballat en els horts del monestir?

Sincerament, poc. Hi havia un hortolà que treballava la terra. Ara bé, com a prior vaig impulsar el tema de l’hort ecològic.

Ha sortit sol a caminar pel bosc de Poblet?

Algunes vegades el passeig dels dijous l’he fet en solitud. Evidentment, a partir de que has fet la professió solemne. Mentre ets novici no pots fer-ho. Normalment, caminava en companyia de dos o tres monjos. Un cop al mes aquest passeig es converteix en una jornada sencera i aprofitem una casa que tenim al mig de la muntanya, és a dir, a la vall de Castellfollit. D’altra part, per la vinyes del monestir podem passejar-hi cada dia.

Ha arribat fins a la cova de Fra Pere Marginet?

Moltes vegades. Els dijous intentàvem caminar tres o quatre hores llargues per la muntanya i, per tant, en més d’una ocasió hem visitat o passat per davant de la cova. També havíem pujat fins el mirador de la Pena o fins i tot, ens arribàvem fins a Sant Joan, dalt de Montblanc.

Quina sensació recorda d’aquestes caminades pels boscos de Poblet?

Caminant, per la meva tradició familiar, em sentia com a peix a l’aigua. Em venia a la ment un sentiment de gratitud vers la natura, del so del cant dels ocells, de la vivència en comunitat, del so de l’aigua en les nombroses fonts per les quals passàvem. Tot plegat, em sentia feliç de viure les meravelles de la creació.

Imagino que coneix bé la famosa frase de sant Bernat que diu: “Els arbres i les roques us ensenyaran més coses que el que pugueu escoltar en altres llocs”. Ha après molt de la natura?

Sobretot, un s’adona del misteri de la vida i de la seva força, és a dir, de florir, de brotar, d’arrelar-se. Quan observes un arbre centenari i, al bosc de Poblet, en tenim uns quants, t’adones de la seva força i la seva bellesa. També recordo el gust i el plaer de collir i menjar-te fruits del bosc, com maduixetes, cireres d’arboç... Tot plegat, t’ensenya la força de la vida, el misteri de la qual només es copsa a partir d’escoltar i contemplar les obres de la creació.

El 2015 l’escullen procurador general de l’orde cistercenc i aquest fet, de ben segur, que l’ha portat a visitar comunitats de diferents països. Un amic comú m’explicava que al Vietnam hi ha una florida de vocacions. Ara bé, aquest és un país budista. Com porta el contacte amb el budisme?

Contacte en tinc molt poc. El fet que el Vietnam sigui un país budista ha ajudat l’arrelament de la nostra comunitat i el creixement de vocacions. Tot el coneixement vers el budisme és el que prové de les lectures que he fet i sempre amb el desig de comprendre les relacions amb el transcendent.

Per què creu que les pràctiques orientals tenen un cert èxit a la nostra societat?

Potser perquè no són dogmàtiques, és a dir, són una filosofia de la vida que es fonamenta amb una certa sintonia amb el món natural. D’altra part i, des del meu punt de vista, hi manca el contacte personal amb la divinitat i les exigències de viure la fe dia a dia. En el món occidental, curull d’obligacions socials, econòmiques, familiars i religioses, topar-se amb una tradició religiosa menys exigent, a nivell personal i amb el món, la fa molt atractiva. També perquè ofereix una sensació de calma i de simplicitat. En contraposició, el cristianisme que es fonamenta amb una relació més personal amb un Déu que s’ha encarnat en la figura de Jesús i que ens fa viure en la lògica de l’amor que exigeix un cert sacrifici pels altres. Per tant, aquestes exigències, en la nostra societat, costen d’assumir.

No creu que la contraposició entre els temples budistes, majoritàriament situats enmig de la natura, els llocs de culte cristians ubicats en edificis, és a dir, en llocs de pedra i en ocasions amb voluntat d’empetitir la persona o, millor dit, amb vocació de fer enlairar la mirada cap al cel, poden afavorir el contrast entre les dues tradicions religioses?

Segurament és un fet a tenir en compte. Quan els santuaris cristians se situen, clarament, dins la natura, acostumen a ésser més freqüentats que una església dins de la ciutat. Pensem en Montserrat o el santuari de Montgarri a la vall d’Aran. Ara recordo les esglésies i els monestirs dels Alps situats davant d’un prat i sense murs. Allà on hi ha un major contacte amb la natura la tradició cristiana també s’ha estès teixint una veritable xarxa d’ermites, esglésies i monestirs units per un ordit de camins per on passaven els pelegrins i per on es mantenen els pelegrinatges. Per tant, abans d’arribar a un santuari, hi ha una caminada prèvia que formava part del camí ja que se sortia del poble fins arribar a l’ermita o santuari. En conseqüència hi havia un caminar que també formava part de la pràctica espiritual. Avui, en canvi, majoritàriament, arriben motoritzats a l’aparcament del santuari i ens perdem la caminada prèvia. Tot plegat és resultat de la vida urbana que ha anat guanyant terreny i que ens deshumanitza i ens fa travar menys relacions. La cultura actual és una vida més centrada en nosaltres mateixos. La religió intenta aminorar aquests efectes deshumanitzadors i vol mantenir els pelegrinatges a llocs sagrats.

L’Església cristiana hauria de fer més actes a l’aire lliure?

Estem d’acord a nivell de Catalunya. Aquest fet s’agreuja pel fet que la nostra presència és cada cop més minoritària. El contacte amb la natura sempre ha estat present en l’Església jove, ja sigui mitjançant l’escoltisme o l’activitat d’alguns rectors de parròquia que surten a caminar amb els nois i noies. Certament, hi ha moltes activitats que es poden millorar, però en relació amb les forces que té l’Església catalana, condicionades per la mitjana d’edat, no sé si es pot fer molt més.

Ara em venen a la ment les misses viscudes a l’aire lliure, de jove amb la meva parròquia o de gran al Miracle de la mà del pare Ramon Ribera.

Estic d’acord que són moments inoblidables. Recordo que a Vimbodí quan es va celebrar una de les quinquennals de la mare de Déu dels Torrents, l’eucaristia es va fer a l’aire lliure, davant de l’ermita i amb tot el poble al davant.

Es diu que en la contemplació de la natura hi ha el veritable camí cap a Déu. Hi està d’acord?

És veritat. A la naturalesa hi ha els vestigis o l’empremta de Déu. Ara bé, no és l’únic camí cap a Déu. El germà, la pregària, els sagraments, són també camí cap a Déu. La gran aportació del cristianisme és que el mateix creador s’ha volgut fer criatura, és a dir, un com nosaltres. Per tant, el camí cap a Déu és Jesucrist i, també tota l’obra del creador. En aquest sentit, l’encíclica Laudato si’ convida els cristians a pensar que el contacte amb Déu també passa per la naturalesa. Per tant, treballar i estimar la natura és treballar pel Regne de Déu o per fer la voluntat de Déu sobre la terra.

Creu que la natura és sagrada?

Jo no crec que la natura sigui Déu. La sacralitat de la natura ve donada per la mà del creador i en si mateixa té un valor ja que són una guspira o un reflex del que és Déu mateix. Per tant, cal distingir, molt netament, entre el creador i la criatura. La transcendència de Déu ens diu que la creació és gratuïta i, en conseqüència, no es pot menysprear la gratuïtat de Déu. Tot al contrari, cal agrair la creació com un do gratuït. Acceptar aquesta diferenciació entre la divinitat i la seva obra afavoreix que tinguem una relació d’agraïment cap a la naturalesa, resultat d’acceptar-la com un do o un regal.

No creu que algunes de les manifestacions de la naturalesa ajuden a viure el transcendent?

Sí que és veritat que la natura t’ajuda. Ara bé, si penses en una església cistercenca despullada de tota ornamentació i on l’estructura reflecteix una essencialitat que et convida a contemplar la bellesa amb majúscules, on la llum entra d’una manera per afavorir l’aprofundiment... tot això també parla de Déu i d’entrar en comunió amb ell. A vegades, n’hi ha prou amb una senzilla icona i una espelma.

A vegades la natura també es representada en les pedres, penso en les rosasses que simbolitzen, com la flor del roser, a Maria.

Certament, l’Església està feta de pedres, d’elements simbòlics, de llum i tot això està en un temple per enlairar-te cap a Déu. Dins la vida monàstica, sobretot a partir del Concili Vaticà II, es va tornar cap a la relectura de les fonts, és a dir, de la Regla de sant Benet. Ara tenim una relació més natural amb la divinitat, tant dins del temple, com en els espais que ens envolten ja sigui en els moments de la pregària, del treball, de la contemplació… Tot es va unificant.

Com podem afavorir la sacralitat de la natura en els creients?

En primer lloc, llegir-se l’encíclica Laudato si’ i després acostar-se més als monestirs, fer-hi estades d’uns dies i tenir més contacte amb la naturalesa per obrir el propi esperit, seguint les paraules de sant Bernat per tal d’aprendre dels arbres i les roques. En conclusió, aconseguir desintoxicar-se del món urbà per tornar a meravellar-se de la bellesa de la natura. És evident que el que acabo d’explicar requereix un procés d’interiorització per acabar descobrint la presència de Déu en un mateix, en els altres i en la creació.