Símbols religiosos a l’escola

Gairebé constitueix un axioma: cada problema social d’importància es converteix, després d’un debat, en una assignatura nova. Les conseqüències que aquest fet ocasiona salten a la vista: sobrecàrrega de continguts acadèmics, improvisació en la planificació educativa, pressió en els docents, desplaçament de les matèries bàsiques, interferències en l’autonomia dels centres, discussions de perfil ideològic, etc. Les falles familiars i socials troben en l’escola el boc expiatori. Família i societat abdiquen de les seves responsabilitats i tots miren l’escola com el lloc propici per resoldre les seves frustracions i traspassar-li les tasques. Aquest increment de càrrega simbòlica i real que recau sobre els centres educatius genera insatisfacció i asfíxia.

Hi ha accidents als carrers o les carreteres, l’educació vial és el remei per solucionar-los. Caldrà promoure estratègies per desenvolupar aquesta nova matèria, però fins a un cert límit. El carnet de conduir es reserva a les autoescoles. La tasca, per a uns, sempre els mateixos; el lucre, per a altres. Hi ha embarassos no desitjats, cal accentuar l’educació sexual. En alguns centres, quan els mestres se’n desentenen, especialment en edats determinades, es confia en els responsables de serveis municipals, alguns dels quals expliquen coses als alumnes que val més ignorar. Fins i tot, amb la nova llei de l’avortament, es donen indicacions precises a les facultats de medicina, interferint en l’autonomia universitària. No conec cap moviment a favor de la seva defensa. Es degraden aspectes bàsics de la convivència social i dels valors, sorgeix l’assignatura de la ciutadania, una proposta que recicla la formació de l’esperit nacional en clau democràtica, encara que s’ha convertit en el camp de batalla de les dues grans formacions polítiques. L’escola també és l’espai on conrear hàbits d’higiene, com rentar-se les dents o garantir la dosi de medecines. Els dèficits afectius dels nens i les nenes (separacions, predomini laboral, poc temps de convivència amb els fills, substitució d’afectes per artefactes..) es compensen amb un nou contingut: l’educació emocional. Cursos d’educació emocional per a educadors, quan en la carrera universitària no es va prestar prou atenció en aquest assumpte. Es pretén portar el carrer a l’escola perquè els alumnes no es trobin tancats en una bombolla.

L’objectiu està clar: introduir continguts i matèries nous així com imposar nous models. Voregem el que és transversal, tot i que en parlem molt. Es treballen currículums ocults mitjançant la reducció dràstica dels continguts humanístics. Es prefereix formar tècnics i professionals que educar persones, com si no s’hagués de fer totes dues coses.

No obstant això, hi ha una cosa que sorprèn. Es prohibeixen els símbols religiosos a les escoles, es margina la formació religiosa, es pretén legislar fins a límits increïbles en matèria religiosa. Quan els alumnes surten de les aules, veuen esglésies i mesquites, centres de culte i art sacre als museus o al carrer... En aquest cas, se segueix el criteri contrari a les conductes anteriors. Prohibició i agressivitat en nom de la democràcia i del pluralisme. L’autonomia de centres no compta. Preval l’opinió singular sobre el parer col·lectiu. El tema religiós avui està a la primera plana de les realitats europees (i mundials). Laïcistes i alguns polítics opten per la ignorància i la prohibició.