(Fundació Pere Tarrés) “A casa meva, no parlàvem de la guerra. Al principi em pensava que el meu pare era soldat, que era metge i curava els ferits”, va explicar Barbara Brix, filla d’un membre dels Esquadrons de la mort les SS. No va ser fins que va arribar a l’edat adulta, que Brix no va descobrir el veritable passat del seu pare. "Durant dècades, a Alemanya, tothom va callar sobre aquests crims. Amb els anys, em vaig adonar que jo també formava part d'aquest silenci perquè no havia fet cap pregunta." Aquest va ser un dels quatre testimonis que van participar al cicle Memòria, resiliència i superació de ressentiments de guerres i dictadures, que va tenir lloc ahir, a la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés – URL.
La sessió va comptar amb dos fills de víctimes del nazisme i dos fills de membres de les SS, els quals van descobrir el passat familiar en l’edat adulta. El seu testimoni va posar de manifest la seva capacitat de resiliència i de superació de ressentiments amb la voluntat d’establir ponts de diàleg perquè situacions com les que van succeir a la Segona Guerra Mundial no es tornin a repetir. “Quan era petita no distingia entre alemanys i nazis i, d'adulta, em vaig adonar que estava comenten un error”, va apuntar Yvonne Cossu-Alba, filla d’un resistent a l’ocupació nazi de França, que posteriorment va ser deportat al camp de Neuengamme (Hamburg), on va morir violentament. Per la seva part, Jean-Michel Gaussot, fill també d’una víctima del nazisme que va morir al mateix camp de concentració, va posar en valor el pas que han fet els descendents dels opressors. "Com a fill de resistents no he de tenir orgull del meu pare pel que va fer, perquè no ho vaig fer jo. Així, tampoc els fills dels nazis. El sentiment de culpabilitat no s'ha d'heretar”, va assegurar Gaussot.
Un cami de reconciliació personal
La revelació d’aquestes històries no ha estat un camí fàcil per als participants, especialment els descendents d’opressors, que es van trobar amb la incomprensió familiar i, fins i tot, el trencament de relacions. “No puc tornar la vida a aquells que van morir, però sí mostrar els meus respectes per les víctimes. El meu respecte és confessar la veritat, malgrat que això va suposar trencar una promesa familiar”, va apuntar Ulrich Kantz, fill d’un membre dels Esquadrons de la mort de les SS.
El director general de la Fundació Pere Tarrés, Josep Oriol Pujol, va ser l’encarregat d’inaugurar el cicle, organitzat conjuntament per la Càtedra de Justícia Social i Restaurativa Pere Tarrés – Universitat Ramon Llull i la Fundació Carta de la Pau dirigida a l’ONU. Pujol va qualificar la iniciativa de necessària perquè “en la nostra societat hi ha una manca d’experiències positives i creatives que treballin per la neutralització de qualsevol forma de discriminació: el racisme, la xenofòbia i els ressentiments històrics i col·lectius.” Pujol va destacar la importància de “prendre consciència social sobre la problemàtica i explicar-la amb transparència a la societat per procurar minimitzar-les.”
El valor de la justícia restaurativa
En aquest sentit, Esther Giménez-Salinas, directora de la Càtedra de Justícia Social i Restaurativa Pere Tarrés de la Universitat Ramon Llull, va recordar el valor de la justícia restaurativa com un “instrument de cohesió social que ens ajudi a superar els ressentiments històrics”, especialment amb l’objectiu de no tornar a viure uns fets que “mai no van haver de passar i que mai no s’haurien de repetir.”
Per la seva part, director i membre del Patronat de la Fundació Carta de la Pau dirigida a l’ONU, Jordi Palou-Loverdos, va posar de relleu la importància d’uns fets que, malgrat que per alguns puguin semblar llunyans, repeteixen patrons que també s’han viscut a casa nostra. “Malgrat que parlem de la Segona Guerra Mundial, trobem punts de connexió amb el que va passar aquí durant el franquisme”, va apuntar Palou-Loverdos.
El cicle, que acull la Càtedra de Justícia Social i Restaurativa Pere Tarrés, està dividit en dues jornades i té per objectiu escoltar de primera mà testimonis reals que treballen per reparar els abusos de drets humans que es van dur a terme durant la Segona Guerra Mundial i la dictadura franquista. Les jornades volen posar en valor, d’una banda, la capacitat de resiliència individual i col·lectiva de persones afectades directament per aquests fets i, de l’altra, compartir iniciatives reals de superació de ressentiments històrics.
El proper dimecres 11 de març tindrà lloc la segona sessió, Audiències memorials: Trencant el silenci sobre la Guerra Civil i la dictadura franquista, que comptarà amb el testimoni d’un descendent d’un membre del Comitè Revolucionari que va perpetrar morts violentes i una descendent d’opressors i també víctimes durant el franquisme.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.