Gemma Polo: “El pelegrí no va d’excursió, té una intenció del cor”

(Josep Gordi –CR/Camallera) Nova conversa de la col·lecció Natura Sagrada. Gemma Polo va néixer a la ciutat de Barcelona i des de ben petita la natura i l’espiritualitat han estat dos eixos bàsics de la seva trajectòria. Ha perseguit, al llarg de molts anys, unir aquests dos pilars i trobar el seu lloc en el món. Un recorregut que l’ha portat a treballar pels més desafavorits, amb una comunitat religiosa catòlica, a la República Dominicana, i a treballar a l’Índia, durant deu anys, per compartir i aprofundir els principis de l’espiritualitat. Actualment promou retirs i pelegrinatges. Iniciem aquesta conversa al menjador de casa seva, al bonic poble de Camallera, a l’Alt Empordà, tot contemplant la tendra verdor dels camps de cereals.

Va créixer al barri de Gràcia de Barcelona: de petita la natura era quelcom llunyà?

Sí, però, des de quin tinc memòria, sempre volia estar a la natura. Passejava pels parcs, m’escapava a mirar els estels... Afortunadament, teníem el Park Güell a unes passes i aquest era un espai de caminades i jocs. Ara bé, la família tenia una casa a Tortellà i sempre dic que allà és on vaig veure Déu.

Què recorda?

M’encantava agafar la bicicleta i perdre’m pels camps. Tenia la sensació que entremig d’aquells boscos i conreus hi havia una saviesa molt diferent del que m’explicaven a l’escola. Per tant, recordo la llibertat de bellugar-me, de sentir l’aire, d’estirar-me en un camp, d’acostar-me als ramats d’ovelles... Encara ara, dic que vull ésser pastora! Doncs, per mi, el pastor representava la saviesa.

Esmenta moltes experiències en solitud.

És així. Un dels fets que ho va generar és que, als tretze anys, el meu pare va morir. Ell i jo érem els que volíem sentir el contacte amb la natura i tiràvem del carro per marxar cada cap de setmana cap a la Garrotxa. La meva mare i el meu germà eren més de ciutat. Per tant, em vaig quedar sense el meu referent i tenia por que ningú em portés al camp i a les muntanyes. Per sort, la mare va seguir portant-me a Tortellà i allà vaig començar a cercar moments de solitud a la natura. Tingues present que jo només vivia pels caps de setmana. Tot va canviar quan em vaig apuntar a la Unió Excursionista de Catalunya. Allà vaig florir ja que cada cap de setmana sortíem: caminàvem, escalàvem, fèiem esquí de muntanya... Cada sortida era pujar i baixar muntanyes i posar-nos, en ocasions, al límit. En aquells moments em deia a mi mateixa: veiem si Déu m’estima prou!

I aquesta etapa quan es va acabar?

Doncs el dia que em vaig adonar que ja no em satisfeia el repte de pujar cims. Un fet molt important va ser, als disset anys, la travessa als Pirineus, de mar a mar, seguint les carenes, dormint sota els estels, banyant-me als llacs… Una experiència transformadora que em va portar a fer després el camí de Sant Jaume l’any següent. Aquestes dues caminades han marcat la meva passió pels pelegrinatges com una manera d’estar a la natura en meditació i connexió amb els elements, com fora del temps o en estat de pura pregària.

A l’apartat biogràfic del web explica que la va marcar veure la pel·lícula, sobre la vida de sant Francesc, de Franco Zeffirelli, Germà sol, germana lluna.

Molt. En aquell moment tenia onze anys. Pensa que jo vaig néixer amb un foc molt viu a dins per descobrir què és la vida, sentia un anhel molt gran que m’empenyia. Jo veia la vida a la natura, era com veure l’ànima de les coses i dels elements, però no sabia que els altres no veien el mateix que jo. Per tant, a mesura que feia anys m’adonava que el que per mi era important pels altres no ho era i pensava: que estranya que soc! Quan a l’escola ens van passar el film sobre sant Francesc vaig pensar: aquest és dels meus! Algú sent i viu com jo visc. En aquell moment es va obrir el món. Encara m’emociono al recordar-ho. També vaig pensar: hi ha un camí, hi ha quelcom que jo puc fer per cultivar aquesta sensibilitat i viure des del cor!

Què més va representar aquesta descoberta?

Em va marcar molt. Sant Francesc és com el meu pare: no hi són però estant amb mi. La seva senzillesa, la seva estima per la naturalesa i pel caminar sense possessions em van fer connectar amb una figura del món hinduista: els anomenats sannyasis o sannyasinis, que són aquells que renuncien a tot, es posen una túnica de color taronja, agafen un sarró i surten a caminar, tot esperant que la vida els proveeixi.

En aquest camí, treballa amb una congregació religiosa catòlica?

Sí. Intentant respondre a la pregunta “què és la vida?” I com que la meva educació havia estat catòlica, vaig rescatar les joies i les perles precioses del catolicisme. Però jo encara volia més, desitjava donar la meva vida per Déu, anhelava un pas més de compromís. Per tot plegat, ho vaig deixar tot i vaig anar-me de missionera o col·laboradora amb una congregació religiosa catòlica a la República Dominicana. No vaig fer els vots solemnes, però vivia amb la comunitat. Em sentia amb el desig de voler canviar el món. Pensa que tenia divuit anys. Recordo que em vaig implicar molt. Anava amb un burro per les comunitats d’haitians immigrats que treballaven als cultius de canya de sucre, per conèixer-los i protegir els seus drets.

Per tant, va posar en pràctica la teologia de l’alliberament?

Totalment, amb cor i ànima. Va arribar un moment que vaig pensar: o em quedo per sempre lluitant al costat d’aquesta gent o marxo. També me’n vaig adonar que per molt que fes no canviaria el món. Aquests dubtes em van fer tornar. Un cop a Catalunya vaig anar a viure un any d’experiència monàstica en una comunitat del Bages –Santa Eugènia de Relat– depenent del bisbat de Vic, però fèiem molt la nostra. Érem cinc monges, quatre molt joves i una altra un xic més gran.

Aquesta experiència tampoc la va omplir?

Després d’un any, vaig començar a sentir que jo no podia dir “Crec en un sol Déu” i, per tant, per coherència i honestedat havia de marxar. Recordo que el moment de deixar la comunitat va ser molt dur i tenia la sensació que caminava per una carena amb espadats a banda i banda.

Després marxa a l’Índia?

La pregunta seguia viva i a partir de la meditació zen, que feia molts anys que practicava, m’adono que hi ha llum i només llum. I amb els referents que tenia a Catalunya ningú m’entenia. Per tant, vaig pensar que potser la resposta la trobaria en un altre lloc i decideixo marxar a l’Índia. Vaig marxar a la recerca d’algú que m’entengués i m’oferís respostes.

I la va trobar?

Sí. Allà vaig conèixer el meu mestre i em vaig quedar al seu costat i, al final, hi vaig viure deu anys. Per fortuna, vaig arribar en el moment que s’estava creant Open Dharma, que és una associació sense ànim de lucre i m’hi vaig integrar. Organitzàvem, en diferents llocs emblemàtics de l’Índia, retirs de meditació i espais de descans profund. Van ésser uns anys molt màgics.

Finalment torna i, actualment, segueix organitzant, a Catalunya i en altres països, retirs i pelegrinatges. Primer va estar uns anys al Montsant?

Sí. Pensa que la connexió amb el meu mestre segueix essent intensa, però ja no cal la presència. La necessitat de sentir-me prop seu va anar canviant. D’altra part, trobava a faltar la nostra natura ja que el continent indi és molt dur a nivell de contaminació, dels menjars... i el meu cos començava a sentir-se cansat. El meu desig era trobar un espai a la natura per acollir gent. I el vam trobar al Montsant, on vam crear un eco-centre anomenat Dharmaloca, situat a la vall de la Cavaloca a Cabacés. Al llarg de deu anys vaig estar sota la protecció dels espadats del Montsant. El meu objectiu seguia essent portar la gent a la natura. Ara bé, quelcom també havia canviat dins meu: cada cop sentia la necessitat de parlar menys i que fos la natura qui es comuniqués amb les persones.

Ara viu a l’Alt Empordà i treballa fent el mateix. Però on li demanen o on vostè proposa?

Sí. El meu somni és continuar caminant descalça amb només un sarronet, però ara soc mare i em convé, logísticament, que els nens tinguin una escola, el metge... Segueixo fent retirs on em demanen. Els pelegrinatges són la meva passió i els proposo jo. També són resultat d’una reflexió: en els retirs m’adono que les persones demanen un major confort, cada vegada volen més vacances i menys retir o introspecció veritable. En canvi, portar les persones a caminar implica que tot ho has de portar a la motxilla i, per tant, cal anar lleugers i s’ha de simplificar. D’altra part, caminem en silenci. Ja no cal explicar res. A mesura que passen els dies ens anem transformant. La natura ens transforma. Com que jo ho visc tant intensament em surt del cor compartir-ho.

Deixem el recorregut vital i entrem en una part més conceptual. Sempre m’agrada preguntar: com defineix l’espiritualitat?

Per mi l’espiritualitat és intrínseca a la persona, és com menjar i veure. Crec que no podem ésser persones sense abraçar l’espiritualitat, sense mirar-nos i adonar-nos que som divins.

Què s’ha de posar en joc per treballar l’espiritualitat?

Per mi no hi ha res separat de Déu i no vull intentar convèncer a ningú. En ocasions cal esperar que passi quelcom a la vida que ens obri aquesta porta, però no cal forçar-ho. I quan s’obri aquesta porta, l’hi proposaria de tancar els ulls i escoltar dins seu i sentir què més hi ha, més enllà dels pensaments. I fer-se aquestes preguntes: si no soc la ment, què soc? Si no soc les emocions, què soc? Si no soc el cos, què soc?

Fins que ens adonem de l’existència de l’ànima?

Exacte. Per arribar aquí cal un procés d’asserenar-se. Per exemple, en la meditació, el primer pas és observar què passa i calmar-se. Ara bé, moltes persones es queden en la pura tècnica de la meditació, i a mi m’agrada apuntar més alt. Per mi la meditació comença quan s’acaba l’exercici de meditar, és a dir, la tècnica.

En aquest procés quin paper juga la natura?

La natura és la gran mestra, el gran mirall... Tot ho podem aprendre d’ella.

He llegit que diu “la natura és un temple”.

Exacte, la natura és un temple ja que és on podem veure, d’una manera més clara i honesta, la meravella de la divinitat.

Per tant, la natura és la creació de Déu?

Sí, és Déu mateix, tot ho és. Pensa en el moment d’obrir-se una flor. El més natural és inclinar-se davant d’aquesta meravella. La natura és un constant aparador de la creació divina, és una explosió de creació.

Per vostè és molt important caminar per la natura. Per què?

Em fascina que un acte tan senzill sigui tan poderós. Caminant a la natura esdevinc humana, i aprenc a estimar la terra i tots els que l’habitem. Normalment a mi m’agrada caminar en quietud, és a dir, de forma conscient i en silenci. Quan portes dies caminant en silenci ja no camines, simplement ets.

Caminar per la natura és transformador?

I tant! Et vas convertint en natura. Quan, realment, ens obrim, el caminar es converteix en una pregària, en una oració en moviment. Per tant, és totalment transformador. Quan acabem el camí ja no som els mateixos. Sobretot, si som capaços d’entrar en un espai on no hi ha temps, no hi ha fites... simplement caminem. Per aquest motiu un pelegrinatge no és anar d’excursió. El pelegrí té una intenció del cor i, normalment, hi ha una oració constant, un moviment que és oració. A mesura que vas caminant va caient tot, és com si et despullessis de tot. Fins que simplement hi ha el caminar.

Quin paper té el silenci en tot aquest procés?

És bàsic. Tingues present que quan ens posem a parlar comencem a alimentar la ment i això ens distreu del que és fonamental i que és connectar amb el cor. Callar és deixar anar les grans i petites idees, tot perd importància.

Quan acaba un pelegrinatge, com s’han transformat les persones?

Noto en elles una sensació de felicitat i d’una gran llibertat. Una llibertat que se la poden endur a casa seva. Caminar, lleuger d’equipatge, per la natura, és molt alliberador i quan acabes t’adones que la vida pot ésser més senzilla i el que realment importa és la teva connexió interna. Un altre element que es reforça és la teva autoestima o la teva fe amb tu mateix. Quan comences el dia i dius que cal fer tants quilòmetres o arribar fins aquella muntanya llunyana, molts no creuen que ho aconseguiran i, quan arriben, la satisfacció és molt gran. Per tant, tu pots arribar molt lluny, pas a pas i caminant amb connexió. És com tornar a un temps ancestral, quan els nostres avantpassats anaven a peu d’un lloc a l’altre. El nostre vehicle era el cos. Caminàvem per arribar als llocs i necessitàvem temps. Que bonic! Quan camino recordo els que m’han precedit i quan acompanyo gent a caminar sento que les meves cèl·lules recorden el gest. Encara que passi per un camí nou, el fet, a la vegada, és tremendament antic. Crec que estem molt atrapats per la ment i que ens cal entrar en un temps sense temps i en un espai molt més ample.

Què representa la muntanya?

A mi m’agrada molt la muntanya. Per mi és com una deessa. A l’Índia es fan molts pelegrinatges al voltant de les muntanyes i és com entregar-me a quelcom molt més gran. Amb l’altitud apareix la sensació de l’inexplicable, una gran visió, de poder... La muntanya esdevé un referent, un temple... Apareix un diàleg amb la muntanya i el cos s’omple d’una energia poderosa. Al mateix temps, ets fràgil ja que estàs a mercè dels canvis meteorològics i de l’altitud, tot pot canviar d’un moment a l’altre. La muntanya em connecta amb el poder de la natura. Cada cop soc menys jo com a individu separat del tot i em sento més fusionada a mesura que ascendeixo i, al mateix temps, cada cop soc més vulnerable. Pujar la muntanya per mi no és conquerir-la, sinó dialogar amb ella, de forma honesta i transparent. Tot plegat és preciós!

Ha pujat alguna muntanya sagrada?

Sí, moltes. Una de les meves muntanyes sagrades preferides és Arunachala, situada al sud del continent indi. Es tracta d’una muntanya molt potent i estimada. Representa a Shiva i en les seves coves hi han viscut alguns homes sants. Al seu cim, un cop a l’any, s’encén un foc. Hi ha un recipient amb tres-cents litres d’oli i l’encenen. Al llarg de la meva vida adulta he passat moltes temporades a l’Índia. És curiós que quan camino al voltant d’aquesta muntanya i, malgrat repetir internament mantres de la tradició hindú, sovint em sorprèn el pensament de Maria, la Mare de Déu de la tradició cristiana, i segueixo el camí amb la pregària de Maria.

Ha estat educada i ha viscut el catolicisme, però a la vegada s’ha endinsat en el budisme zen i en l’hinduisme. Com se sent?

Tinc una grandíssima estima per la tradició cristiana i també m’ha donat molt la pràctica budista, la devoció de l’hinduisme i la simplicitat de les cultures arrelades a la mare terra. Em fascinen les diferents maneres d’apropar-nos, viure i explicar la divinitat. L’amor de Jesús, la recerca honesta de Budha, la riquesa de l’hinduisme, la simplicitat de les tradicions de saviesa arrelades a la mare terra… Les porto totes en el cor, i viuen dins meu d’una manera harmònica i serena.

Creu que la natura és sagrada?

Sí, sense cap dubte. Ens hem d’inclinar davant d’ella i hem d’aprendre a interaccionar amb la natura i honrar-la de la manera que li correspon. Cal no oblidar que l’origen de tot està a la natura.