Màrius Serra: “Les religions donen molt de joc”

(Joan Gómez i Segalà - DGAR) Paraula de set lletres que només hi creu la meitat dels catalans?

Deixa’m pensar. Independència no pot ser perquè no té set lletres... Ja ho tinc: religió!

Molt bé!

Només hi creu la meitat dels catalans?

Segons el Baròmetre de la religiositat, la meitat dels catalans afirmen ser creients.

Això vol dir que l’altra meitat són ateus?

L’altra meitat no es defineix com a creient.

Per mi un ateu és un creient que creu en la inexistència de Déu.

Amb tot, la mateixa enquesta indica que el 58% es declara catòlic.

Deu ser perquè es troben bé de salut, altrament dirien que no estan gaire catòlics...

És fàcil jugar amb la religió?

És fàcil perquè en tot l’àmbit religiós la paraula té molt de pes i normalment té més d'un sentit. El valor simbòlic que li atorga la creença fa que hi hagi més d'una capa. Per tant, és un joc. Hi ha tot un territori molt ignot on es barregen joc i creença. Aquesta és la meva gran descoberta, que m'apassiona: una tradició clarament creient, religiosa, de l’ús de la paraula es creua amb una tradició aparentment no creient. Per descobrir el seu futur, els cabalistes empren el mateix procediment, que després farem servir els autors de passatemps. Les religions creen un àmbit molt ric: donen molt de joc.

Les grans transformacions en l'àmbit religiós han canviat les maneres d'escriure, de jugar o de relacionar-se?

Crec que en certa mesura el joc sempre és exploració, i la religió, també. Un altra cosa són els codis morals, codis de conducta que fixen límits. Però la religiositat justament és una recerca de límits. Jo vaig estudiar als Salesians d'Horta i per tant tinc un background, que inclou també els mecanismes de la transmissió de la fe, que en el meu cas no van funcionar gaire, però que em permet ser molt crític amb la gent que fa una crítica indocumentada i no fonamentada a la religió, feta des de la ignorància. Quan Salvador Alsius va publicar Hem perdut l'oremus, que és un llibre d’expressions i frases fetes, i per tant un llibre de llengua, els qui més vam lloar la perícia d'aquell llibre vam ser no creients. Es tractava d’alguns ateus militants o furibunds com Quim Monzó, i d’altres com jo, que em considero agnòstic. Vaig trobar que era molt interessant perquè només des del coneixement es pot transgredir, o assumir.

L'enigmística té més d'enigma o de mística?

Als inicis aquesta qüestió em va portar més d'un malentès. Quan feia pocs mesos que escrivia articles a l'Avui sobre enigmística, em van convidar a una conferència. Vaig començar a parlar d'enigmística i dels anagrames i dels palíndroms. Jo veia cares d'una certa estupefacció a la vintena d’assistents, fins que un es va atrevir a demanar quan començaríem a parlar de les bruixes i dels ovnis. De fet, el terme enigmística no l’ha reconegut ni tan sols l'Institut d'Estudis Catalans, del qual en formo part jo ara i al qual vaig enviar una petició fa molts anys. No sé si hauré de repetir-la, perquè la forma sàvia que recull és enigmatista. En conseqüència, hauríem de parlar d’enigmatística, la qual cosa ja es veu que no pot funcionar de cap manera.

És difícil que l’enigmatística triomfi amb aquest nom. Com plantegeu el concurs La Paraula S’agrada?

Abordem la dimensió sagrada del sentit més profund de la paraula des de l'òptica lúdica del joc. Depèn moltíssim a qui t'adreces, perquè és una activitat interactiva. Per tant, sempre t'has d'adaptar perquè a aquest col·lectiu no només li exigeixes atenció, sinó que l'interpel·les, amb el que això implica de frustració i eufòria, inherent a endevinar o no un enigma plantejat. No es poden comparar les edicions d’enguany a Jesuïtes de Casp i de l’IES Flos i Calcat, a Nou Barris. És un format que es pot adaptar a molts públics.

Quin és l’objectiu del concurs?

L'objectiu fonamental és mostrar que darrere de les paraules més quotidianes hi ha més capes profundes. En tot l'àmbit espiritual, religiós, intel·lectual o artístic hi ha un element que no és computable, no és objectivable, no es pot reduir a xifres. Això desespera una part de la població que tot ho valora només per l’èxit d’audiències, pels diners que guanyen, pels resultats de l’enquesta o pels vots, és a dir, tot xifres comptables. Mostrar que una paraula tan quotidiana com una taula pot tenir molts referents ajuda a desactivar la simplificació mental que porta a qualsevol fanatisme, perquè el fanàtic és una persona que pensa en monocolor, i per tant per a un fanàtic 2 i 2 han de fer 4 sempre, encara que en llengua mai no facin 2 i 2, 4.

Com relacioneu creences, realitat i fanatisme?

El meu oncle era monjo. Va viure cinquanta anys a la cartoixa de Montalegre i durant la meva adolescència em va seduir perquè era un home que tenia creences i havia pres determinades opcions, però no tenia certeses. Amb ell podies parlar de tot. Això el diferenciava d’algun altre religiós amb qui jo m’havia trobat, amb qui no discutia de religió sinó de poder, i moltes vegades d’opressió a les persones. Relativitzar el llenguatge, dotar-lo d’aquest valor inefable, ni que sigui d’una manera tan innocent com el joc, té un missatge poderós que, lluny de relativitzar el valor de les creences de cadascú, les reforça, perquè som lliures.

Aquesta és la conclusió amb la qual acabeu la sessió?

Pretenia sacsejar els joves dient-los que si no tenen una relació fluida amb el llenguatge i no són capaços de reflexionar sobre aquesta capacitat dúctil del llenguatge per expressar coses no objectivables poden caure en el fanatisme o tornar-se idiotes integrals.

Per acabar, quina pregunta esperàveu?

Què té de transgressió el joc? L’ortodòxia pot ser religiosa però sempre té a veure amb el poder. Quan el poder s'embolica amb una religió, sigui la que sigui, la imposa com a sistema. Qui són els primers perseguits? S’acaba perseguint tothom que els porta la contrària, però es comença pels acudits, els humoristes, els artistes, els titellaires. Què té tot això que sigui tan transgressor? Quina força té si és tan aparentment innocu? En realitat, el joc i la paraula tenen molt de poder. Però com que és una pregunta sense resposta, ho deixo aquí.