El ‘nou’ decret d’admissió d’alumnes. La dificultat de parlar del que no existeix

«Quan es diu a l'incís segon de l'article 27.1 que es reconeix la llibertat d'ensenyament, la Constitució està afirmant que el dret de tots a l'educació s'ha de fer dins d'un sistema educatiu plural, regit per la llibertat. Es tracta, doncs, d'una norma organitzativa que serveix de cobertura a diverses llibertats concretes, d'un principi que constitueix la projecció en matèria educativa de dos dels valors superiors del nostre ordenament: la llibertat i el pluralisme». Aquesta introducció forma part de la sentència del Tribunal Constitucional 5/1981, dictada amb motiu del recurs interposat contra la LOECE, primera llei orgànica educativa de la democràcia. Han transcorregut quasi 40 anys, però l’al·legat és perfectament actual, perquè sembla que es vol perdre el respecte al conjunt de drets que componen la llibertat d’ensenyament i la llibertat religiosa, ambdós amb rang de fonamentals i creditors de la màxima consideració.

El dret de tots a l'educació incorpora, al costat del seu contingut primari de dret de llibertat, una dimensió prestacional en virtut de la qual els poders públics n’han de procurar l'efectivitat i fer-ho, per als nivells bàsics de l'ensenyament, en les condicions d'obligatorietat i gratuïtat que demana l’ordenament. Una regulació legal que, de manera radical i contundent, rebutja que els centres privats concertats tinguin un caràcter secundari o accessori respecte dels centres públics per arribar únicament on no arribin aquests últims, és a dir, per suplir les mancances de l'ensenyament públic. Consegüentment, l’ensenyament no es pot programar d'esquena als drets de les famílies i dels titulars. Perquè, efectivament, en la programació de la xarxa de centres regeix l'harmonització per a garantir el dret de tots a l'educació i els drets individuals d'alumnes, pares, mares i tutors legals, de manera que aquesta programació ha de fer-se tenint en compte l'oferta existent de centres públics i privats concertats i la demanda social. Amb subjecció a aquests principis, es regula el règim de concerts per als anys de durada de l'ensenyament gratuït.

Per tant, la conducta de l’Administració al voltant dels concerts educatius no pot estar dirigida per directrius d'eminent pes polític, sinó que ha de basar-se en la tutela al dret fonamental dels educands a rebre l'ensenyament bàsic obligatori de forma gratuïta, a la llibertat de creació de centres docents reconeguda constitucionalment i en el servei objectiu a l'interès públic que n’ha d'inspirar l’actuació. Per això els poders públics estan obligats a possibilitar l'exercici dels drets per part dels ciutadans. Cal subratllar que l'opció religiosa i moral és bàsica quan d'educació es tracta i, per tant, l’Administració no pot pretendre que aquesta expectativa dels pares pugui cobrir-se de qualsevol manera, o simplement desconeixent-la, per raons tan prosaiques com la del respecte d'uns contingents fixats en funció no de la demanda real dels pares, sinó de les preferències de l'Administració educativa per un determinat model d'escola. I per fer possible l'exercici d'aquests drets en totes les capes socials, amb un ensenyament obligatori i gratuït, és imprescindible el finançament en les mateixes condicions per part de les administracions educatives del Servei d’Educació de Catalunya. Perquè no es pot entendre la concessió d'una llibertat per part de l'Estat sense que, tot seguit, aquest proporcioni als ciutadans els mitjans necessaris per exercir-la plenament.

Una tutela de drets que també han de respectar els decrets que formen part de la potestat reglamentària de l’Administració i que estan completament subordinats als principis de constitucionalitat, legalitat i jerarquia normativa. La tècnica normativa emprada en la seva elaboració s’ha de regir per una sèrie d’actes reglats, que, de no respectar-se, provoquen la seva fallida, la seva il·legalitat, per la qual cosa no vinculen al ciutadà, en tant que són expulsats de l’ordenament.

En aquests moments, som testimonis d’actuacions de diferents agents del sistema educatiu que donen a entendre o pretenen indicar que existeix un ‘nou’ decret d’admissió d’alumnes que ja és d’aplicació. Davant d’aquestes situacions, hem d’actuar amb molta cautela i contundència. Com dèiem la setmana passada, una norma no és eficaç fins que no es publica al Diari oficial, i mai abans d’haver complert el seu règim d’elaboració i aprovació. La primera condició no s’ha produït. I, de la segona, només sabem per la premsa d’una previsió del Govern d’aprovar un nou decret d’admissió. Mentrestant, l’ordenament vigent és el que ja coneixem i que no és cap altre que el que s’ha estat aplicant en els darrers anys. Sota cap circumstància ningú, i molt menys l’autoritat educativa, en pot exigir cap criteri, conducta o actuació que no sigui el regulat per l’actual normativa. Aquest ‘nou’ decret no existeix en aquest moment.

Apel·lem a la prudència dels agents que, per atribució normativa, han de vetllar pel compliment, en els centres docents i en els serveis educatius, de la normativa reguladora que afecti el seu funcionament, i assessorar, orientar i informar els sectors de la comunitat escolar en l'exercici dels seus drets i en el compliment de les seves obligacions. I també fem una crida a la saviesa i serenor dels membres de la nostra comunitat educativa, conscients d’estar immersos en una batalla ideològica en defensa de la llibertat d'ensenyament. En un Estat de Dret, en una societat democràtica, els drets inalienables dels pares respecte l'educació dels fills i la neutralitat de les institucions públiques que n’han de garantir l’exercici són principis fonamentals per al seu sosteniment.

No ens cansem de repetir-ho: aquesta batalla ideològica es guanyarà amb unitat, coneixement dels nostres drets bàsics i valentia per defensar-los davant partits i grups que busquen imposar un pensament únic a través del control de l'educació. Utilitzem aquestes eines en defensa del futur de la nostra societat, les nostres famílies i, el que és més important, dels nostres alumnes.