Com enterren els morts les religions?

(CR) El 2 de novembre pel cristianisme occidental és sinònim de Dia dels Difunts, Dia dels Morts o Dia de les Ànimes. Un dia de pregària especial pels morts que se celebra el dia posterior a Tots Sants. Segons les últimes dades publicades per l’Institut d’Estadística de Catalunya, l’any 2017 es van produir més de seixanta sis mil defuncions. Quan mor una persona una de les cerimònies habituals a realitzar és l’enterrament, però com enterren els morts les diferents tradicions religioses? Catalunya Religió, basant-se en la informació de la Guia per al respecte a la diversitat de creences als cementiris de Catalunya, editada per la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya, en fa un recull a continuació.

L’Església catòlica

Tradicionalment, l’Església catòlica ha procedit a la inhumació dels cossos, preferentment en un espai beneït especialment. Tanmateix, també permet que els cadàvers siguin incinerats. El sacerdot, al final del funeral o bé de la pregària, amb el cos del difunt present, expressa l’esperança en la resurrecció del difunt. Aquesta cerimònia també pot tenir lloc al cementiri o en el lloc on descansaran les restes del difunt.

Esglésies evangèliques

La majoria de protestants demanen que al fèretre hi hagi una creu sense imatge o bé l’absència de tota mena de símbols religiosos. Un cop al cementiri o a la incineradora, és habitual dur a terme una breu lectura bíblica i una oració, que du a terme el pastor.

Islam

El cos no ha de ser manipulat per ningú que no sigui musulmà i, durant el trasllat, és important que estigui vestit. Cal netejar el cos amb aigua i sabó i que la purificació ritual sigui feta per una persona del mateix sexe que el difunt. El cos s’ha d’embolcallar amb tres llençols de lli blanc en el cas dels homes i cinc llençols en el cas de les dones. És preferible que la preparació del cos del difunt sigui feta per un familiar o una persona propera al difunt.

Segons la doctrina islàmica, el cos hauria de ser inhumat directament a terra i sense fèretre, ja que els musulmans creuen que el difunt ha de retornar a la mateixa terra d’on va sortir. Davant l’obligació de ser enterrats amb fèretre, els musulmans prefereixen caixes tan senzilles com sigui possible i sense cap mena de simbologia religiosa. Les tombes han d’estar orientades cap a la Meca i han d’estar separades d’aquelles que acullen persones d’altres confessions religioses.

La llei islàmica marca que el difunt sigui inhumat el més aviat possible (si pot ser, abans que passin 24 hores des del moment de la mort) i mai durant la nit. Tanmateix, l’enterrament pot demorar-se si hi ha una raó que així ho exigeix.

Pregària col·lectiva al cementiri abans d’enterrar el cadàver. Just en el moment anterior a la inhumació, l’imam o una altra persona instruïda en la tradició islàmica es col·loca al costat del cadàver i l’instrueix en les respostes que ha de donar als dos àngels que l’interrogaran sobre la fe islàmica.

Testimonis Cristians de Jehovà

El fèretre no ha de tenir cap mena de simbologia religiosa. Els Testimonis Cristians de Jehovà fan una conferència bíblica en memòria del difunt a la sala del regne o bé al tanatori; no és preceptiva la presència del difunt durant l’acte. Absència de símbols religiosos.

Budisme

Per a determinats budistes, allò important és que el cos no sigui traslladat durant tres dies, o bé, si cal fer-ho, que es faci seguint els dictats d’un lama. És habitual que la cara de la persona difunta es tapi amb un llençol blanc.

Segons les creences dels budistes tibetans, la consciència no abandona el cos en el mateix instant de la defunció, sinó que encara hi pot restar entre vint minuts i tres dies; és important que la consciència deixi el cos d’una manera adient, per la qual cosa, els budistes consideren que el cos del difunt ha de restar immòbil en el lloc on s’ha produït la defunció com a mínim durant tres dies. Quan el compliment d’aquest precepte no és possible, es demana que el període d’immobilitat sigui el més llarg possible, i que en cas que calgui manipular o traslladar el cos, sigui un lama qui ho faci.

Esglésies ortodoxes

És habitual que sigui la família qui s’encarregui de preparar el cos del difunt abans de ser enterrat. Tot i que no hi ha cap norma religiosa que ho estableixi, es tendeix a utilitzar fèretres de fusta amb una creu a la tapa. La inhumació és obligatòria. El temps que cal esperar abans de procedir a la inhumació no està regulat pels preceptes religiosos, però hi ha ortodoxos que prefereixen esperar tres dies abans de donar un destí final al difunt.

S’acostuma a realitzar una pregària a peu de tomba. Just després d’haver procedit a la inhumació, alguns ortodoxos dibuixen una creu amb un vi especial sobre la terra que tapa el fèretre.

Hinduisme

A l’Índia els familiars del difunt l’acostumen a traslladar carregant-lo a les espatlles mitjançant una llitera que ells mateixos han fabricat, mentre canten i fan sons de percussió. Tot i així, està permès realitzar el trasllat amb qualsevol mitjà de transport.

Segons la casta a què pertany el difunt, aquest és vestit amb una túnica blanca o bé vermella després de fer-li un rentat ritual. Es fan símbols religiosos a la cara del difunt. El responsable de preparar el cos és el cap de família o, si això no és possible, els familiars més propers. És tradicional no utilitzar cap fèretre ni recipient similar, ja que es considera que pot “bloquejar” la sortida de l’ànima del cos. Com que el difunt s’ha d’unir amb la naturalesa, cal que estigui al més a prop possible dels elements naturals. Tanmateix, quan l’ús del fèretre és un requeriment legal, els hinduistes solen utilitzar el fèretre més senzill que troben.

El més habitual entre els hinduistes és que el cadàver sigui incinerat, preferentment sense fèretre. En el moment abans de la incineració, l’home més proper al difunt fa una volta al voltant del cadàver, i durant la incineració es realitza una cerimònia.

En el cas de persones que han aconseguit un cert nivell espiritual, com els gurus (mestres) i els sanyasis (renunciants), el destí del cos depèn en gran mesura de la seva pròpia voluntat. En aquests casos, el cos pot ser llençat a un riu sagrat (preferentment el Ganges) o bé, si es tracta d’una persona molt venerada, es pot dipositar en un lloc sagrat anomenat Mahasamadhi.

El temps que cal deixar passar des que es produeix la mort fins que es dona un destí final al difunt varia en funció de la casta de cada persona. Aquest termini pot oscil·lar entre poques hores i set dies. Prèviament a la incineració i en el transcurs d’aquesta, els hinduistes poden celebrar diverses cerimònies per tal d’atenuar els problemes de l’ànima durant els viatges ancestrals. Aquestes cerimònies solen ser dirigides per un braman (sacerdot hindú) o per un monjo i acostumen a incorporar elements com el foc, les ofrenes, espelmes, llànties, el cant de mantres, etc. També s’adornen els espais amb flors blanques i vermelles.

Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies

Els mormons vesteixen els difunts de la seva comunitat amb una roba blanca especial. La persona que prepara el cos ha de ser del mateix sexe que la difunta. L’Església aconsella l’enterrament malgrat que, si és una exigència legal, pot admetre altres possibilitats.

Al cementiri es du a terme la dedicació del sepulcre, una oració que realitza un membre del sacerdoci abans d’introduir el fèretre a la tomba.

Fe bahá’í

Segons la doctrina bahá’í, no es pot traslladar el difunt a més d’una hora de distància del lloc on s’ha produït la mort, sigui quin sigui el mitjà de transport utilitzat. Es fa un rentat ritual del cos amb aigua de roses i, després, s’embolcalla amb un llençol blanc de seda o cotó. Se li posa un anell especial. La persona que s’encarrega de preparar el cos ha de ser un membre de l’Assemblea Espiritual.

El fèretre ha de ser d’un material resistent com ara de fusta noble, pedra o vidre. La doctrina bahá’í especifica que els cadàvers han de ser enterrats a terra en fosses individuals. No és permesa la incineració. Els bahá’ís prefereixen disposar de parcel·les pròpies (encara que no exclusives) per a realitzar els enterraments. En aquestes parcel·les, els morts són enterrats en tombes a terra i amb els peus orientats cap al lloc on reposen les despulles de Bahá’u’lláh, prop d’Acre (Israel).

Abans que es produeixi la inhumació del cos, cal llegir l’Oració pels difunts o Oració per l’enterrament. Aquesta oració s’acostuma a recitar a peu de tomba i, mentre una persona la llegeix, cal que la resta d’assistents restin en silenci.

Sikhisme

Es fa un rentat ritual amb iogurt, llet o aigua i a continuació el cos es tapa amb roba blanca, respectant les cinc k i el turbant en el cas dels homes i el vel en el cas de les dones. Els responsables de preparar el cos han de ser familiars del difunt.

Tradicionalment, a l’Índia, el trasllat dels difunts s’ha fet sempre mitjançant una llitera que els familiars carreguen a les seves espatlles. Tanmateix, no hi ha cap precepte religiós que estableixi com s’ha d’efectuar aquest trasllat. Tot i que a l’Índia no fan servir cap mena de fèretre, els sikhs n’utilitzen sense problema si és un imperatiu legal. En aquest cas, prefereixen utilitzar els models més senzills, ja que no volen fer cap mostra d’ostentació.

Habitualment els cadàvers són incinerats, i es recomana que el difunt s’incineri al més aviat possible, durant els tres primers dies després de la defunció. Mentre s’està incinerant el cos, es llegeix el japji sahib, seguit del kirtan sohila, oracions que s’han de llegir continuadament i alternament, fins que s’acaba la incineració.

Judaisme

El trasllat del difunt ha de ser al més ràpid possible. El més correcte, segons els preceptes jueus, seria que fossin els mateixos membres de la comunitat els qui traslladessin el difunt des del cotxe fúnebre fins a la tomba. Cal netejar el cos amb aigua, sabó i plantes aromàtiques, i que la purificació ritual la faci una persona del mateix sexe que el/la difunt/a. El cos s’ha d’embolcallar amb un llençol de lli blanc.

Segons la doctrina jueva, els cadàvers han de ser enterrats tocant la terra, embolcallats únicament amb un sudari i sense fèretre. Però davant l’obligació d’enterrar els cadàvers amb fèretre, la majoria dels jueus prefereixen que aquest sigui el més senzill possible i, preferiblement, de fusta. Doctrinalment, l’ús del fèretre només és permès si hom ha mort de manera violenta. Tanmateix, s’accepta utilitzar-lo si així ho exigeixen les lleis del país, tal com succeeix a Catalunya. En aquests casos, sovint es fan uns forats al taüt o s’introdueix una mica de terra dins del taüt per tal de garantir que el difunt està en contacte directe amb el sòl.

D’entrada, no es poden dur a terme enterraments durant el sàbat ni durant altres dies festius del calendari jueu. Alguns jueus duen a terme la cerimònia de la Keria, que consisteix a fer un petit tall al vestit dels parents més propers al difunt, per simbolitzar el dolor que produeix la mort d’aquella persona. És habitual realitzar un servei religiós a la sinagoga, a la funerària o al cementiri, el qual difícilment supera la mitja hora de durada. Normalment consisteix en unes lectures bíbliques i en un elogi del difunt, però també es poden entonar cants o fer altres lectures de cos present.

És habitual que no es posi la làpida definitiva sobre la tomba fins passat un any des de l’enterrament. Molts jueus posen pedres sobre les tombes com a senyal de record cap al difunt.