Pasar al contenido principal

Aquest estiu ha fet 49 anys que vaig començar a col·laborar amb el Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona, el CPL. Era l’estiu de 1970, i m’havia fitxat el Joaquim Gomis. I com que 49 és 7 per 7, i el 7 és el nombre bíblic de la plenitud, doncs 49 és la plenitud de la plenitud. La qual cosa és una efemèride ressaltable, amb motiu de la qual a mi m’ha vingut de gust explicar unes quantes històries de la trajectòria d’aquesta entitat tan peculiar. Perquè, certament, és peculiar. El cas és que, per aquest argument numèric o simplement perquè sí, durant els cinc dilluns de setembre explicaré en aquesta pàgina algunes coses que a mi em semblen interessants de la seva història i del paper que ha tingut i hauria de continuar tenint dins l’Església.

I la primera cosa que cal començar dient, i això acostuma a costar d’entendre, és que el CPL no és cap entitat oficial. És una entitat privada que depèn dels seus membres. I vistes les coses des d’ara, un s’estranya en imaginar com aquesta entitat va néixer. Era l’any 1958, en plena dictadura, i amb un bisbe a Barcelona, Gregori Modrego, gens amant de les coses poc controlables. I heus ací que un grup de capellans joves, encapçalats per mossèn Pere Tena que llavors tenia 30 anys, es proposen crear una entitat sense dependència jeràrquica directa, destinada a promoure una litúrgia més autèntica i més propera. No s’albirava encara a l’horitzó la revolució que al cap de pocs anys comportaria el Concili Vaticà II. La renovació litúrgica era un anhel en molts sectors eclesials, però no era una voluntat oficial de l’Església. I aquí al mig, uns quants capellans d’edat poc venerable, aconsegueixen el suport del bisbe i tiren endavant aquella associació. Ja dic: una entitat privada sense control jeràrquic directe, encara que sí amb aprovació eclesiàstica. La seva primera junta directiva va estar formada per Pere Tena, Pere Farnés, Joan Bellavista, Joan Úbeda, Joan Llopis i Joaquim Gomis; i amb ells, caldrà esmentar també el treball d’altres persones prou destacables d’aquells primers temps, com ara Albert Taulé, Domènec Cols, Josebe Bikandi, Carmen Nieto o Josep Urdeix. La veritat, no em sé imaginar gens, en aquests moments actuals, objectivament molt més favorables que els de 1958, que un grup de capellans de l’edat dels que van fundar el CPL es proposés de tirar endavant una entitat d’un estil similar... Sí, els temps canvien de maneres no sempre lògiques.

La missa llavors es deia en llatí i d’esquena a la gent. La màxima participació consistia a cantar els textos de l’ordinari de la missa (Kyrie, Glòria, Credo, Sanctus i Agnus) en gregorià, a més d’unes poques fórmules dialogades en llatí (“Dominus vobiscum...”). Si no hi havia cant, la missa s’omplia amb devocions personals i bona voluntat. I, davant d’això, aquell CPL inicial és va proposar un doble nivell de treball: per una banda, xerrades de formació per ajudar a entendre el que era la missa, i per una altra, la publicació de materials per fer servir durant la celebració per explicar el sentit d’allò que es feia. Això segon, amb l’edició i difusió d’un llibre que seria emblemàtic: Monicions i pregàries per a la santa missa, que va sortir alhora en català i en castellà.

Després d’això, l’any 1960, apareix ja la revista que després es diria Phase i que en els primers números es va dir Boletín de Pastoral Litúrgica. Era una revista de reflexió litúrgica, d’orientacions i suggeriments i també, al principi, amb materials per ser utilitzats. Hi col·laborava gent de Catalunya i aviat també de tot Espanya. I continua sent ara una magnífica revista de pensament litúrgic. El primer consell de redacció estava format per Pere Tena, Joaquim Gomis i Joan Llopis.

I va venir el Concili, i la posta en marxa dels canvis radicals que va comportar en el camp litúrgic. I van començar uns anys frenètics de xerrades, assessoraments, fulletons... Canviar tot el que es va canviar va ser una tasca ingent, i des del CPL s’hi va ajudar amb eficàcia, parlant amb tothom qui volgués, anant on calgués a assessorar i a fer xerrades explicatives, publicant materials, creant i difonent cants i més cants... Un procés que va arribar a la seva culminació, diria, als deu anys de la fundació de l’entitat, el 1968, quan va aparèixer la revista Missa Dominical. La revista Missa Dominical, de la qual tornaré a parlar més endavant, va ser l’eina adequada per acompanyar la nova etapa que llavors començava: la reforma ja estava definitivament engegada, i ara calia un instrument per acompanyar-la de manera estable i permanent a les diverses comunitats.

El CPL va mostrar així, en aquests deu anys, la seva capacitat per respondre a les noves situacions, però oferint el mateix esperit i responent als mateixos objectius: fer que les comunitats cristianes poguessin celebrar la fe amb fidelitat a la fe mateixa i amb fidelitat a la realitat humana on aquesta fe es viu.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.