Francesc als joves: "Apunteu-vos la contrasenya"

Discurs del papa Francesc a la Trobada amb els Joves

Santuari Nacional de Maipú (Xile) Dimecres, 17 de gener de 2018

Jo també estic content d'estar amb vosaltres. Certament estic agraït de compartir aquest temps amb vosaltres que segons vaig llegir aquí: "van aixecar-se del sofà i es van posar les sabates". Gràcies! Considero per a mi important trobar-nos, i caminar junts una estona, que ens ajudem a mirar cap endavant! I crec que també per a vosaltres és important. Gràcies.

I m'alegra que aquesta trobada es faci aquí a Maipú. En aquesta terra on amb una abraçada de fraternitat es va fundar la història de Xile; en aquest Santuari que s'aixeca a la cruïlla dels camins del Nord i del Sud, que uneix la neu i l'oceà, i fa que el cel i la terra tinguin una llar. Llar per a Xile, llar per a vosaltres estimats joves, on la Mare de Déu del Carme us espera i us rep amb el cor obert. I així com va acompanyar el naixement d'aquesta nació i va acompanyar a tants xilens al llarg d'aquests dos-cents anys, vol seguir acompanyant els somnis que Déu posa en el vostre cor: somnis de llibertat, somnis d'alegria, somnis d'un futur millor. Aquestes ganes de «ser protagonistes del canvi». Ser protagonistes.

La Verge del Carme us acompanya perquè sigueu els protagonistes del Xile que els vostres cors somien. I jo sé que el cor dels joves xilens somia, i somia en gran, no només quan estan una mica alterats, no, sempre somien en gran, perquè d'aquestes terres han nascut experiències que s'han anat expandint i multiplicant al llarg de diversos països del nostre continent. I qui les van impulsar? Joves com vosaltres que es van animar a viure l'aventura de la fe. Perquè la fe provoca en els joves sentiments d'aventura que convida a transitar per paisatges increïbles, paisatges gens fàcils, gens tranquils... però a vosaltres us agraden les aventures i els desafiaments, excepte els qui no van arribar a aixecar-se del sofà. Aixequeu-los! Ràpid!. Així podem anar endavant. Vosaltres que en sou especialistes. I els poseu les sabates. És més, s'avorreixen quan no tenen desafiaments que els estimulin. Això es veu, per exemple, cada vegada que hi ha una catàstrofe natural: teniu una capacitat enorme per mobilitzar-se, que parla de la generositat dels cors. Gràcies.

I he volgut començar per aquesta referència a la Pàtria perquè el camí cap endavant, els somnis que han de ser concretats, el mirar sempre cap a l'horitzó, s'han de fer amb els peus a terra i es comença amb els peus a la terra de la Pàtria. Si vosaltres no estimeu la vostra Pàtria, no crec que arribeu a estimar Jesús i que arribeu a estimar Déu. L'amor a la Pàtria és un amor a la mare. En diem Mare Pàtria perquè aquí vam néixer, però ella mateixa com tota mare ens ensenya a caminar i se'ns dóna perquè la fem sobreviure cap a altres generacions. Per això he volgut voler començar amb aquesta referència a la Mare, de la Mare Pàtria. Si no sou patriotes -no patrioters-, patriotes, no fareu res a la vida. Estimeu la vostra terra, noies i nois. Estimeu el vostre Xile, doneu el millor de vosaltres pel vostre Xile.

En el meva feina com a bisbe vaig poder descobrir que hi ha moltes, però moltes, bones idees en els cors i en les ments dels joves. I això és veritat. Vosaltres sou inquiets, cercadors, idealistes. Sabeu qui té problemes? El problema el tenim els grans que quan escoltem aquests ideals, aquestes inquietuds dels joves, amb cara de saberuts diem: "Pensa així perquè és jove, ja madurarà, -o pitjor-. ja s'anirà corrompent". I això és veritat, darrere del "ja madurarà" contra les il·lusions i els somnis s'amaga el tàcit "ja s'anirà corrompent". Compte amb això! Madurar és créixer i fer créixer els somnis i fer créixer les il·lusions, no abaixar la guàrdia i deixar-se comprar per quatre duros, això no és madurar. Així que quan els grans pensem això, no els hi feu cas.

Sembla que en aquesta frase, "ja madurarà", de nosaltres els grans, on sembla que us tiréssim una manta mullada sobre per fer-vos callar. Que s'hi amagui que madurar és acceptar la injustícia, que és creure que no podem fer res, que tot sempre serà així: "¿Per què canviar, si sempre va ser així, si sempre es va fer així?". Això és corrupció. Madurar, la veritable maduresa, és tirar endavant els somnis, les vostres il·lusions, junts, confrontant-se mútuament, discutint entre vosaltres, però sempre mirant endavant, no baixant la guàrdia, no venent aquestes il·lusions i aquestes coses. Està clar? [Responen: Sí!]

És per aquesta realitat vostra, els joves, que us volia anunciar que he convocat el Sínode de la fe, del discerniment en vosaltres. I a més, la Trobada de Joves. Perquè el Sínode el fem els bisbes, pensem sobre els joves, però ja sabeu... Em fan por els filtres perquè de vegades les opinions dels joves per viatjar a Roma han de fer diverses connexions i aquestes propostes poden arribar molt filtrades. No per les companyies aèries, sinó pels qui les transcriuen. Per això abans vull escoltar els joves i per això es fa aquesta Trobada de Joves. Trobada on vosaltres sereu els protagonistes, joves de tot el món, joves catòlics i joves no catòlics, joves cristians i d'altres religions, i joves que no saben si creuen o no creuen, tots, per escoltar-los, per escoltar-nos directament. Perquè és important que vosaltres parleu, que no permeteu que us facin callar.

A nosaltres ens toca el ajudar-vos a que sigueu coherents amb el que diueu. Aquesta és la feina amb la que us hem d'anar ajudant. Però si vosaltres no parleu, com us podrem ajudar? I que parleu amb valentia, i que digueu el que sentiu. Llavors podreu fer-ho en aquesta setmana de trobada prèvia el Diumenge de Rams, en la que vindran delegacions de joves de tot el món. Ajudem-nos a que l'Església tingui un rostre jove.

Un vegada, fa poc, em deia: "Jo no sé si parlar de la Santa Mare Església -parlava d'un lloc especial- o de la Santa Àvia Església". No, no, l'Església ha de tenir rostre jove, i això vosaltres heu de donar-nos-ho. Però, és clar, un rostre jove és real, ple de vida, no jove per haver-se maquillat amb cremes rejovenidores. No, això no serveix. Sinó jove perquè des del seu cor es deixa interpel·lar.

I això és el que nosaltres, la Santa Mare Església, avui necessita de vosaltes: que ens interpel·leu. Després prepareu-vos per la resposta, però necessitem que ens interpel·leu, l'Església necessita que vosaltres traieu el carnet de majors d'edat, espiritualment majors i tingueu el coratge de dir-nos: "Això m'agrada, aquest camí em sembla que és el que cal fer, això no va, això no és un pont és una muralla, etcètera". Que ens digueu el que sentiu, el que penseu. I que ho elaboreu entre vostès en els grups d'aquesta trobada i després això anirà al Sínode, on certament hi haurà una representació vostra, però el Sínode el faran els bisbes, amb la representació vostra que recollirà el que diu tothom.

Així que prepareu-vos per aquesta trobada. I als qui vagin a la trobada, doneu-los les vostres idees, les vostres inquietuds, el que aneu sentint en el cor. Quant necessita de vosaltres l'Església, i l'Església xilena. Que ens «mogueu el terra», que ens ajudeu a estar més a prop de Jesús! Això és el que us demanem, que ens mogueu el terra si estem instal·lats i ens ajudeu a estar més a prop de Jesús. Les vostres preguntes, el voler saber de vosaltres, voler ser generosos, són exigències perquè estiguem més a prop de Jesús. I tots estem convidats una vegada i una altra a estar a prop de Jesús.

Si una activitat, si un pla pastoral, si aquesta trobada no ens ajuda a estar més a prop de Jesús, hem perdut el temps. Hem perdut una tarda, unes hores de preparació.Ajudeu-nos a estar més a prop de Jesús. I això l'hi demanem a qui ens pot portar de la mà. Mirem a la Mare; que cadascú en el seu cor li digui amb les seves paraules. A Ella, que és la primera deixebla, que ens ajudi a estar més a prop de Jesús, des del cor, a cadascú.

I deixeu-me explicar-vos una anècdota. Xerrant un dia amb un jove li vaig preguntar què és el que el posava de mal humor. "Què et posa de mal humor?" -perquè el context es prestava a fer aquesta pregunta. I ell em va dir: «quan al mòbil se li acaba la bateria o quan perdo el senyal d'internet». Li vaig preguntar: «Per què?». Em respon: «Pare, és ben senzill, em perdo tot el que està passant, em quedo fora del món, com penjat. En aquests moments, surto corrent a buscar un carregador o una xarxa de wifi i la contrasenya per tornar-me a connectar».

Aquesta resposta em va ensenyar, em va fer pensar, que amb la fe ens pot passar el mateix. Tots estem entusiasmats, la fe es renova -en un retir, en una predicació, en una trobada, en la visita del Papa...-, la fe creix. Però després d'un temps de camí o de l'engrescament inicial, hi ha moments en els quals sense adonar-nos-en comença a baixar «el nostre ample de banda», a poc a poc. I aquell entusiasme, aquell voler estar connectats amb Jesús es comença a perdre. I comencem a quedar-nos sense connexió, sense bateria, i llavors ens guanya el mal humor, ens tornem descreguts, tristos, sense força, i ho comencem a veure tot negre. En quedar-nos sense aquesta «connexió» que és la que dóna vida als nostres somnis, el cor comença a perdre força, a quedar-se també sense bateria i com diu aquesta cançó ["Aquí"]: «El soroll ambiental i la solitud de la ciutat ens aïllen de tot (...). El món que gira a l'inrevés pretén submergir-me en ell ofegant les meves idees». ¿Us ha passat això alguna vegada? No, no, cadascú es contesta per dins, no vull fer passar vergonya als qui no els hi ha passat. A mi em va passar.

Sense connexió, sense la connexió amb Jesús, sense aquesta connexió acabem ofegant les nostres idees, ofegant els nostres somnis, ofegant la nostra fe i, llavors, ens omplim de mal humor. De protagonistes -que ho som i ho volem ser- podem arribar a sentir que val el mateix fer una cosa que no fer-la: "Per què et vas donar? Mireu -el jove pessimista- passa-ho bé, deixa, totes aquestes coses ja sabem com acaben, el món no canvia, pren-lo amb soda i passa endavant". I vam quedant desconnectats de la realitat i del que està passant en «el món». I quedem, sentim que hem quedat, «fora del món», en "el meu raconet" on estic tranquil, al meu sofà, aquí.

Em preocupa quan, en perdre «senyal», molts senten que no tenen res a aportar i queden com perduts: "Escolta, tens alguna cosa per donar?" - "No, mirà, això és un desastre, jo miraré d'estudiar, de tenir un títol, casar-me, però ja n'hi ha prou, no vull embolics, acaba tot malament". Això passa és quan es perd la connexió. No pensis mai que no tens res a aportar o que no et necessita ningú: "Et necessita molta gent! Pensa en això". Cada un de vosaltres penseu-ho en el vostre cor: "Jo li faig falta a molta gent". Aquest pensament, - "no li faig falta a ningú" - com li agradava dir a Hurtado, «és el consell del diable», que vol fer-te sentir que no vals res... però per deixar les coses com estan, per això et fa sentir que no vals res. Perquè res canviï, perquè l'únic que pot fer un canvi en la societat és el jove, un de vosaltres. Nosaltres ja estem de l'altre costat.

Tots som importants i tots tenim alguna cosa per aportar. Amb una estoneta de silenci pregunteu-vos cadascú -seriosament, mirant-se el teu cor-: "Què tinc jo per aportar a la vida?". I quants de vosaltres sentiu les ganes de dir: "No ho sé". No saps el que tens per aportar? Ho tens a dins i no ho coneixies. Espavilat a trobar-ho per aportar-ho. El món et necessita, la pàtria et necessita, la societat et necessita, tu tens alguna cosa per aportar, no perdis la connexió.

Els joves de l'Evangeli que escoltem avui volien aquest «senyal», buscaven aquest senyal que els ajudés a mantenir viu el foc en els seus cors. Aquests joves, que estaven aquí amb Joan Baptista, volien saber com carregar la bateria del cor. Andreu i l'altre deixeble -que no diu el nom, i podem pensar que aquest altre deixeble pot ser cadascú de nosaltres- buscaven la contrasenya per connectar-se amb Aquell que és «Camí, Veritat i Vida» (Jn 14,6). A ells els va guiar Joan Baptista. I crec que vosaltres teniu un gran sant que us pot fer de guia, un sant que anava cantant amb la seva vida: «content, Senyor, content». Hurtado tenia una regla d'or, una regla per encendre el seu cor amb aquest foc capaç de mantenir viva l'alegria. Perquè Jesús és aquest foc al qual qui s'acosta queda encès.

I la contrasenya d'Hurtado per reconnectar, per mantenir el senyal és molt simple. Segur que cap de vosaltres va sense telèfon, oi? M'agradaria que l'anotéssiu al telèfon, a veure si us animeu. Jo us la dicto. Hurtado es pregunta -aquesta és la contrasenya-: «Què faria Crist en el meu lloc?». Els que podeu, ho anoteu: «Què faria Crist en el meu lloc?». «¿Què faria Crist en el meu lloc, a l'escola, a la universitat, al carrer, a la casa, entre amics, a la feina; davant del que li fan bullying: «Què faria Crist en el meu lloc?». Quan surtiu a ballar, quan esteu fent esport o aneu a l'estadi: «Què faria Crist en el meu lloc?».

Aquesta és la contrasenya, aquesta és la bateria per encendre el nostre cor i encendre la fe i encendre l'espurna als ulls que no us desaparegui. Això és ser protagonistes de la història. Ulls espurnejants perquè heu descobert que Jesús és font de vida i d'alegria. Protagonistes de la història, perquè voleu contagiar aquesta espurna a tants cors apagats, opacs, que es van oblidar del que és esperar; en tants que són «sosos» i esperen que algú els convidi i els desafiï amb alguna cosa que valgui la pena. Ser protagonistes és fer el que va fer Jesús. Allà on siguis, amb qui et trobis i a l'hora en què t'hi trobis: «Què faria Jesús en el meu lloc?».

Heu carregat la contrasenya? [Els joves responen: "Sí"]. I l'única manera de no oblidar-se de la contrasenya és fer-la servir. Sinó no passarà el que ... -bé, això és de la meva època, no de la vostre, però per aquí en saben alguna cosa-..., el que els va passar als tres sonats en aquella pel·lícula que munten un assalt, un robatori, una caixa forta, tot pensat, tot..., i quan hi arriben havien oblidat de la contrasenya. Es van oblidar de la clau.

Si no feu servir la contrasenya l'oblideu. Carregeu-la en el cor! Com era la contrasenya? [Resposta: «Què faria Crist en el meu lloc?»] Aquesta és la contrasenya. Repetiu-la, però feu-la servir, feu-la servir! Què faria Crist en el meu lloc?. I cal fer-la servir cada dia. Arribarà el moment que us la sabreu de memòria i arribarà el dia què, sense adonar-se'n, el cor de cadascú de vosaltres bategarà com el cor de Jesús.

No n'hi ha prou amb escoltar algun ensenyament religiós o en aprendre una doctrina. El que volem és viure com Jesús va viure: Què faria Crist en el meu lloc? És traduir Jesús a la meva vida. Per això els joves de l'Evangeli li pregunten: «Senyor, on vius?»; -ho acabem d'escoltar- Com vius? Jo li pregunto això Jesús? Volem viure com Jesús, Ell sí que fa vibrar el cor. Fa vibrar el cor i et posa en el camí del risc. Arriscar-se, córrer riscos.

Estimats amics, sigueu valents, surtiu al camp, a l'encontre dels amics, d'aquells que no saben o que estan en un moment de dificultat.

I aneu amb l'única promesa que tenim: enmig del desert, del camí, de l'aventura, sempre hi haurà «connexió», hi haurà un «carregador». No estareu sols. Sempre gaudireu de la companyia de Jesús i de la seva Mare i d'una comunitat. Certament una comunitat que no és perfecta, però això no vol dir que no tingui molt per estimar i per donar als altres.

Com era la contrasenya? [Resposta: «Què faria Crist en el meu lloc?»]... Està bé, encara la conserveu.

Estimats amics, estimats joves: «Sigueu vosaltres, -us ho demano per favor-, sigueu vosaltres els joves samaritans que mai no abandonen ningú deixat pel camí. Al cor, una altra pregunta: "Alguna vegada vaig abandonar algú deixat pel camí? Un parent, un amic, amiga ...?". Sigueu samaritans, no abandoneu mai l'home deixat pel camí. Sigueu vosaltres els joves cirineus que ajuden a Crist a portar la seva creu i comprometeu-vos amb el sofriment dels seus germans. Sigueu com Zaqueu, que va transformar el seu nanisme espiritual en grandesa i va deixar que Jesús transformés el seu cor materialista en un cor solidari. Sigueu com la jove Magdalena, apassionada buscadora de l'amor, que només en Jesús troba les respostes que necessita. Tingueu el cor de Pere, per abandonar les xarxes al costat del llac. Tingueu l'afecte de Joan, per reposar en Jesús tots els vostres afectes. Tingueu la disponibilitat de la nostra Mare, la primera deixebla, per cantar amb goig i fer la seva voluntat». [Cardenal Raúl Silva Henríquez, Mensaje a los jóvenes (7 octubre 1979)]

Estimats amics, m'agradaria quedar-me més temps. Els que teniu telèfon agafeu-los amb la mà, és un signe per no oblidar la contrasenya. Quina era la contrasenya? [Resposta: «Què faria Crist en el meu lloc?»] Així. Reconnecteu i no es quedeu fora de banda. M'agradaria quedar-me més temps. Gràcies per la trobada, gràcies per l'alegria de totss vosaltres. Gràcies, moltes gràcies i us demano per favor que us oblideu de pregar per mi.