Josep M. Romaguera: “La litúrgia serà significativa si s'integra en la vida i en la societat”

(Laura Mor –CR) “La litúrgia no equival a ritus, sinó a la comunitat dels deixebles de Jesús reunida en el seu nom, que celebra la seva fe i la seva vida”. Així l'entén Josep M. Romaguera i Bach, que és el nou president del CPL, el Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona. En aquesta entrevista reivindica la necessitat de connectar la celebració de la fe amb la vida de cada dia. Assegura que “celebrar la comunió eclesial ens obre i ens dispara a la missió” i lliga el compromís de les comunitats cristianes amb el diàleg, la convivència i la justícia “enmig del món concret que cadascú viu”.

Fora dels despatxos del Centre de Pastoral Litúrgica, hi ha una demanda explícita dels materials que genera l'entitat?

De vegades la demanda no és explícita, però és un fet que la litúrgia es practica cada dia, sobretot cada diumenge. I és evident que qui practica la litúrgia –els capellans i el laïcat de les comunitats–, necessiten elements i materials que els ajudin a que la litúrgia sigui viva, que sigui realment una expressió de la fe que viu aquesta gent.

Sigui més o menys explícita la demanda, en siguin conscients o no, necessitat n'hi ha. El centre sempre ha volgut respondre a aquesta realitat. Ajudar a que la litúrgia no només es faci bé en el sentit dels ritus i de com són les rúbriques, sinó que sigui viva i respongui a la realitat de la gent i la seva fe.

Forma part de l'equip del CPL des de 1987. Com ha evolucionat el centre en aquests anys?

Són 30 anys i coincideix que són els que porto de capellà –tot i que al CPL ja hi havia col·laborat abans sent seminarista, amb fulls de municions–. El que he pogut experimentar és el gran servei que fa a la pastoral litúrgica concreta, a les parròquies d'una manera especial. Ho he experimentat en tant que capellà i en tant que rector.

I com a membre de l'entitat?

Al CPL hi ha una gran quantitat d'idees per donar resposta als reptes de cada moment. L'assemblea del centre és un laboratori de reflexió, d'identificar reptes, de fer propostes i de descobrir com es poden anar incorporant en els àmbits de treball que són diversos i enriquidors.

Una de les noves línies que vol potenciar el CPL és la formació.

Sí, a l'última assemblea es va acordar de crear un nou equip que vetllarà per aquest tema. Tot i que l'aspecte docent forma part del CPL des del principi, en el sentit d'una formació sistematitzada. L'Institut Superior de Litúrgia, que aviat esdevindrà facultat, és un fruit del CPL. I al principi també teníem el Centre Permanent d'Animadors de Cant. Hi ha hagut molts cursos i cursets que s'han anat fent, per iniciativa pròpia o en col·laboració amb d'altres institucions, com el Centre d'Estudis Pastorals. Ara se'n torna a parlar perquè potser s'ha de repensar la manera mirant la base, les parròquies. Convocar cursets avui no acaba de donar resposta. Intentarem fer ofertes més imaginatives.

Com diria que influeix la litúrgia en el dia a dia d'un capellà?

Forma part de la seva vida d'una forma molt clara. Des d'un punt de vista funcional, cada dia presideixes l'eucaristia, els diumenges més d'un cop, també amb d'altres sagraments com alguns enterraments durant la setmana o la litúrgia de les hores que reses cada dia amb els companys. Però la litúrgia també té un gruix: pel temps dedicat i com a vivència personal. I en el poble cristià també: la gent va a missa. De vegades ens pensem que la litúrgia és cosa dels capellans, però és cosa de tots.

I en el seu cas personal?

He viscut que la litúrgia és important. I cada vegada ho visc més. No com una cosa que em toca fer, sinó com que forma part de la meva vida. Sempre he agraït tots els elements que m'ajudin a celebrar bé i que ajudin la comunitat a viure millor la celebració. Segurament no he aplicat prou les possibilitats i recursos que se m'han donat.

Sense litúrgia no es pot accedir a Déu?

Sí que es pot! Sobretot perquè més que accedir nosaltres a Déu és Déu que accedeix a nosaltres. I ell es fa present de la manera que li sembla i sempre ens va davant. La litúrgia és el gran mitjà –no l'únic– que des de l'Església es posa a l'abast perquè tinguem signes clars de que Déu hi és i que se'ns fa present a la vida. Però evidentment, Déu no depèn ni de nosaltres ni de la litúrgia. Ell és amor gratuït.

Quin és el paper de la litúrgia, llavors?

La litúrgia hauria de respondre a aquesta convicció precisament: que Déu és amor gratuït i se'ns anticipa, la iniciativa és d'ell. I ell se serveix de la litúrgia com es pot servir d'altres coses per fer-se present.

Hi ha algun element genuí de la litúrgia, que no hi sigui en d'altres mitjans?

Sí! La comunitat reunida, que viu aquesta experiència que Déu se'ns fa present. És un aspecte específic de la litúrgia. La litúrgia no equival a ritus, sinó a la comunitat dels deixebles de Jesús reunida en el seu nom, que celebra la seva fe i la seva vida.

Pot arribar a ser una barrera per entendre's amb d'altres confessions cristianes?

No, al contrari. Per dialogar cal ser sempre un mateix. Per tant, en la mesura en què la litúrgia la visquem, membres d'altres confessions podran entendre qui som. Igual que nosaltres els entendrem si s'expressen tal com són. Des d'aquest punt de vista és des d'on podem dialogar. I una litúrgia ben feta –en el sentit que la gent l'estigui vivint–, és com podem expressar i manifestar a qui sigui, el que creiem i el que vivim. En aquest sentit no cal rebaixar res per poder parlar amb els altres. El que s'ha de tenir són ganes de dialogar, de trobar l'altre, i per part nostra això no sempre ho tenim, tampoc. Amb això també hem de fer passos endavant.

Quina mena de passos?

Pel diàleg hi ha d'haver unes actituds necessàries, de predisposició, de ganes. Precisament una paraula clau en la litúrgia i en la fe cristiana és la paraula 'comunió'. En aquest context l'entenem com la comunió dels creients amb Crist. Però el contingut d'aquesta paraula ens ha d'obrir a la comunió universal. I sense aquesta obertura a la comunió universal, la nostra pròpia també queda coixa. Una comunió entesa només de cara endins, disminueix la nostra fe.

A què es compromet un cristià amb l'eucaristia?

Els cristians celebrem amb l'eucaristia la nostra comunió amb Crist i ens estem comprometent al diàleg, a crear bona convivència en el nostre barri, a ser portadors de pau i de justícia enmig del món concret que cadascú viu. Justament la litúrgia expressa el que som cridats a ser enmig del món. I és un món en el que convivim diverses religions. Celebrar la comunió eclesial ens obre i ens dispara a la missió en aquesta línia.

Després d'un buit en la transmissió de la cultura religiosa, molts rituals resulten incomprensibles a dia d'avui...

Això és un fet del nostre país i una mica de l'Europa occidental post-racionalisme. No és un problema universal. He tingut la sort de viatjar pel món perquè he tingut responsabilitats amb la JOC internacional. I he comprovat que això és una cosa molt d'aquí. I és un problema de la litúrgia si l'Església no assumeix què és el que viu l'ésser humà i la societat en la qual se celebra. En tant que això existeix, ho hem de tenir molt present i ho hem d'afrontar.

Com s'ha d'afrontar?

Sense concretar en cada cas, jo diria que no és tant preocupant-nos de com fem els ritus. Sinó com la vida real de la gent es fa present en la celebració. Penso que el repte va més per aquí. La gent no connectarà perquè el ritus estigui fet amb una certa gràcia o modernitat, sinó quan senti i visqui que la seva vida allà es fa present. O que Déu està dient alguna cosa a través d'allò a la seva vida. I aquest repte és més universal: com són presents Jesucrist i la vida del poble i de cada persona en la celebració. I aquest és un gran repte!

La celebració serà significativa quan connecti amb la vida de cada dia?

Exacte. I això també deu passar per com fem els ritus. Però jo poso més l'accent en el conjunt de la pastoral. Com la comunitat concreta, una parròquia o la comunitat que sigui, està implicada en el món i connecta amb la gent i acull, proposa, és solidària... És a dir, si la litúrgia no està inserida en el conjunt de la vida, i eclesialment en el conjunt de la pastoral, llavors pot ser un bolet de museu. Però si hi ha una integració tan gran com sigui possible de totes les dimensions de la vida, no només de l'Església sinó de la societat, comença a ser significativa.

Com a Centre de Pastoral Litúrgia cap on aneu?

Des de l'assemblea ens plantejàvem això precisament. Com viu la gent enmig de la qual vivim els cristians i celebrem? Hem de tenir molt present la dimensió antropològica de la realitat, no només la sociològica. Què viu i què necessita la persona concreta; o què demana explícita o implícitament. I, per tant, com li donem resposta amb el ritus i amb el llenguatge. Evidentment, hem de cuidar molt el llenguatge, i hi ha coses que potser haurien d'anar canviant dels llibres litúrgics. Però en tot cas, quin llenguatge gastem els pastors, quin llenguatge gastem els cristians, i quina actitud tenim les comunitats i cada membre envers les persones. I això passa no només perquè hi hagi una formació i que la gent ens entengui, sinó que nosaltres entenguem la gent. Hi ha una crida a sortir i a deixar-nos transformar a nosaltres mateixos. Tenint clar què volem, què creiem, però com sortim, com ens obrim, com estem atents.

Com encara la nova responsabilitat al capdavant del CPL?

Com que a part dels 30 anys que estic a la casa, fa bastants anys que estic al consell del centre, en l'equip votat per l'assemblea i que va marcant línia, això no canvia. El meu rol no és el d'abans, però la gent amb qui treballaré sí. I en aquest sentit em sento amb continuïtat amb el que feia. No em canvia massa la vida ni la dedicació. Assumeixo la presidència en procés sempre d'escoltar el què ha dit l'última assemblea i tenint les antenes posades en el món en què vivim.