Pasar al contenido principal

L’exhortació apostòlica Evangelii Nuntiandi (1985), escrita pel papa beat Pau VI, va posar damunt la taula el tema central de la comunicació de l’Evangeli. Aquell text va ser l’inspirador principal de l’exhortació apostòlica Evangelii Gaudium (2013), el document programàtic del pontificat del Papa Francesc. Entre tots dos documents van succeir-se nombroses reflexions i iniciatives, tant per part de sant Joan Pau II com del papa Benet, i fins i tot aquest darrer va crear el Pontifici Consell per a la Nova Evangelització. És evident que la preocupació pastoral d’ara fa més de trenta anys –una preocupació que arrenca del Concili Vaticà II i travessa el Concili Tarraconense del 1995– es manté molt viva. La vella qüestió sobre una Església de manteniment o una Església missionera, que ja es va plantejar en els anys posteriors al Vaticà II, torna ara amb força, i les actuals generacions de preveres i laics són prou conscients de la urgència d’una acció evangelitzadora per al present i per al futur de l’Església. Ni Europa, ni cap altra regió del món, no pot quedar-se al marge de la pregunta sobre el què i el com de l’evangelització.

Per això és convenient proposar una comparació entre les dues nocions d’evangelització i proselitisme que ajudi a tipificar-les i distingir-les. En l’homilia al santuari de la Mare de Déu d’Aparecida (13 de maig de 2007) el papa Benet va dir: «L’Església no fa proselitisme, sinó que creix per “atracció”, tal com Crist “atrau” cap a ell amb la força del seu amor». I el papa Francesc, en una entrevista a la Civiltà Cattolica (26 de novembre de 2016), cita aquestes paraules del papa Benet i conclou que fer proselitisme «seria com transformar l’Església en una organització». De fet, el papa Francesc ha insistit moltes vegades en el fet que la missió de l’Església no significa fer proselitisme sinó comunicar l’Evangeli sobretot amb la vida i el testimoni, practicant l’Evangeli de la misericòrdia.

Tot seguit assenyalem set diferències entre l’acció evangelitzadora, que és pròpia de l’Església, i l’acció proselitista, que és pròpia de les sectes.

En primer lloc, l’Església ha de comunicar el missatge de l’Evangeli en la seva totalitat, subratllant allò que és central i demanant una real conversió de cor. No s’evangelitza amb imposicions o coaccions, sinó amb l’afecte i l’acompanyament de l’altre realitzat amb la saviesa de l’Esperit. El proselitisme, pel seu costat, no s’interessa pel conjunt de l’Evangeli sinó que en selecciona alguns elements, que són presentats de manera interessada com a bàsics i importants. El resultat és un missatge que remet a l’Evangeli de Jesús però que és diferent d’aquest Evangeli (cf. Ga 1,6-12).

En segon lloc, evangelitzar és plantejar la invitació a creure com una pregunta personal a la qual cal donar una resposta sorgida del cor, amb purificació d’intencions, sense interès de cap mena. L’Evangeli de Jesús és una dada objectiva, que interpel·la i provoca un moviment del cor cap al bé i la veritat. En un plantejament proselitista, el missatge cristià és vist utilitàriament, com una «resposta» que serveix i tranquil·litza, però que de fet talla la creativitat de l’Evangeli i ofega les energies de la fe. Curiosament, en el proselitisme l’Evangeli de Jesús esdevé possessió subjectiva i, per tant, és del tot manipulable.

En tercer lloc, l’evangelització vol suscitar deixebles, persones que acceptin de posar-se en el camí del seguiment de Jesús i s’identifiquin amb ell en la vida i en els sentiments, en les accions i en els projectes. Un deixeble viu la dimensió interior de la fe, que passa per la pregària que el fa créixer i per l’amor als pobres, que estructura en ell la pràctica de l’Evangeli. Per això la formació de comunitats de fe i d’amor, arrelades en la història, és el substrat constant de l’evangelització El proselitisme busca seguidors, que sovint actuen d’acord amb un líder que arrossega o amb una idea matriu, a la qual s’adhereixen amb gran convenciment com si fos la «solució» de tots els problemes. Domina la dimensió exterior de la fe i abunden les manifestacions externes, que eventualment susciten admiració i actuen com a «hams» per a futurs adherits. L’acció proselitista coincideix amb un individualisme desarrelat de la història, sense capacitat per a entendre el misteri de l’encarnació i la complexitat del món.

En quart lloc, l’evangelitzador anuncia un missatge que ell viu en comunió amb tota l’Església, la qual es construeix com una realitat de molts membres i un sol cap, Jesucrist. No hi ha, doncs, un plantejament uniformador, sinó que es reconeix una acció diversificada de l’Esperit en l’Església i en el món, un món que el Fill no ha vingut a condemnar sinó a salvar (cf. Jn 3,17). El qui fa proselitisme identifica, o tendeix a identificar, el missatge que predica amb l’únic missatge possible i necessari. Es construeix un grup monolític i autoreferencial, que és format per persones que es consideren a si mateixes una elit espiritual i d’«escollits».

En cinquè lloc, en una acció evangelitzadora la cobertura econòmica no és essencial. La cobertura econòmica posseeix la seva funcionalitat però no és un requeriment imprescindible, ja que el punt de partença de l’evangelització són la gratuïtat i la generositat. D’altra banda, tampoc els diners no són un objectiu a aconseguir, com si d’ells hagués de dependre la continuïtat de l’evangelització. En canvi, en l’acció proselitista els diners són considerats un element essencial. Amb un plantejament proper a un sistema de màrqueting, es presenta el missatge com un «producte» i s’estableix un flux econòmic que passa per aportacions importants dels adherits –com ara el pagament del «delme» o desena part del sou.

En sisè lloc, l’evangelització està fonamentada en la teologia del do, acollit des de la llibertat del deixeble de Crist. Les imatges de l’Evangeli com a tresor amagat en el camp o com a perla preciosa i única (cf. Mt 13,44-46), deixen entendre que la salvació va de dalt cap a baix, i que el qui evangelitza predica un missatge que no és seu sinó del qui l’ha enviat. En el proselitisme predomina la teologia de la prosperitat, en virtut de la qual la religió es converteix en garantia de salut i d’èxit, tant econòmic com social, tant sentimental com professional. L’Evangeli deixa de ser una bona notícia i passa a ser una útil notícia. Creure ve a ser la clàusula de seguretat de la vida.

En setè lloc, l’evangelització no és unívoca pel que fa als mètodes, ja que l’objectiu és un de sol: anunciar l’Evangeli. En una carta pastoral del 1991 («Alzati e va’ a Ninive, la grande città»), el Cardenal Carlo M. Martini explicava que evangelitzar es pot fer proclamant, convocant, atraient, irradiant, contagiant i essent llevat. Les maneres de comunicar l’Evangeli són diverses, i de fet la vida de l’Església és creïble quan és evangelitzadora, quan en ella hi bat i s’hi expressa l’Evangeli de Jesús. En el proselitisme, en canvi, el mètode acostuma a ser més important que els continguts i per això es tendeix a manejar un sol mètode, un sol «com», al qual es confia l’èxit de l’empresa, en darrer terme l’augment del nombre d’adherits.

Veient aquestes set diferències, es comprèn que el magisteri pontifici, com hem fet notar, distingeixi curosament entre evangelització i proselitisme. Concretament, els ensenyaments del papa Francesc ajuden a precisar tres condicions connectades amb l’evangelització, que no pertanyen al mètode (els «com», que són secundaris) sinó als continguts (els «què», allò primari) de la comunicació de l’Evangeli. Em refereixo a la capacitat d’atraure, a la simpatia i a la «ubicació» de l’Església com a Església en sortida. En tots tres casos, el subjecte és la comunitat cristiana, en qualsevol de les seves formes. Quan Andreu i l’altre deixeble van a trobar Jesús, aquest els diu: «Veniu, i ho veureu» (Jn 1,39). Se senten atrets per ell, i després entren on ell habita. La comunitat reunida per celebrar l’Eucaristia o per pregar és el primer focus d’atracció de l’Església. Entrar en contacte amb la comunitat reunida vol dir trobar unes persones que acullen amb simpatia el qui arriba i s’obren a l’amistat amb ell. Diu l’evangeli que els dos deixebles «es quedaren» amb Jesús «aquell dia» (1,39). Va ser un encontre reeixit, que capgirà la vida d’aquells dos homes. Després, l’evangeli explica que Andreu «anà primer a trobar el seu germà», Simó Pere, i li comunicà la gran notícia: «hem trobat el Messies» (1,40). Andreu havia sortit a evangelitzar, a portar la bona nova, i començà per Pere, el seu germà. I Jesús «fixà la mirada» en el qui seria el primer dels apòstols (1,42). L’evangelització porta a una nova vida que es fonamenta en l’amistat amb Jesús.

Armand Puig i Tàrrech

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.