Pasar al contenido principal

Aquests primers dies de gener em van demanar per presdir uma celebració d’aniversari de seixanta anys de casament a la Comunitat Senhor do Bonfim. Tot i que anys enrere les parelles es casaven força joves, no és freqüent de trobar matrimonis que arribin a aquesta edat i que puguin celebrar-ho. El que crida més l’atenció en aquests casos és que no es tracta d’una celebració exclusivament familiar, sinó de tota la comunitat. A la família no se li acut fer una celebració “privada”.

Vaig tenir ocasió e conèixer una miqueta més tota la família. La parella que feia l’aniversari són pares de quinze fills. N’hi ha uns quants que viuen a la nostra Parròquia, i d’altres estan escampats per l’immens Brasil. Però tots van ser presents a la celebració. O, més ben dit, ja eren allotjats a casa dels pares i de diverses famílies des de feia uns quants dies. A l’hora dels agraïments, un dels gendres va fer la relació de tots els fills amb la seva respectiva família, i em va cridar l’atenció veure el profund canvi social que hem viscut en pocs anys: el Francisco i la Terezinha han tingut quinze fills, però cap d’aquests n’ha tingut més de tres.

Un dels fills més joves acompanyava la celebració des de la seva cadira de rodes. Fa cosa de sis o set anys va tenir un greu accident quan tallava arbres a l’interior de la selva. En aquests casos la Seguretat Social compta ben poc en aquests llocs, i tant la família com tota la comunitat es van mobilitzar per ajudar-lo i poder-lo fer arribar fins a Brasília, on hi ha l’hospital de referència a tot el país en qüestions de traumatologia i rehabilitació.

En aquells moments la comunitat estava construint la seva nova església: havien pujat les parets i tenien tots els diners a punt per fer la teulada abans de l’arribada de les pluges. Immediatament van decidir posar tots els diners a disposició de l’accidentat. La Parròquia i d’altres comunitats també van ajudar. I a la comunitat del Senhor do Bonfim varen continuar durant uns quants anys fent les celebracions a la vella capella de fusta, fins que de mica en mica van tornar a recollir recursos per a la teulada de la nova.

El pare de família que va en cadira de rodes subsisteix amb l’ajuda de la resta de famílies de la comunitat: li encarreguen petites feines que ell pot fer amb les mans, i entre tots cuiden la seva plantació de cafè.

Cada cop que presideixo uma celebració a la comunitat del Senhor do Bonfim penso en la solidaritat d’aquestes famílies, i en com els gestos concrets moltes vegades són la millor catequesi o evangelització.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.