Pasar al contenido principal

El proppassat diumenge 21 de maig el Papa Francesc, en acabar la pregària de l’Àngelus a la Plaça de Sant Pere, va anunciar la creació de cinc nous cardenals: dos europeus (Barcelona i Estocolm), un africà (Bamako a Mali), un llatinoamericà (San Salvador) i un asiàtic (Pakse a Laos). La tria és una mostra més de la universalitat de l’Església i de la voluntat del Sant Pare de subratllar el paper de les perifèries en el seu projecte de reforma eclesial. En tres d’aquests països (Suècia, Mali i Laos) el catolicisme és netament minoritari, i l’Església catòlica manté un diàleg intens amb les confessions i tradicions religioses dominants: protestantisme, Islam i budisme, respectivament. En els altres dos casos, la majoria de la població es confessa catòlica. D’altra banda, dels cinc nous cardenals, només dos són arquebisbes (Mons. Omella, Barcelona, i Mons. Zerbo, Mali). Els altres tres són el bisbe d’Estocolm, Mons. Anders Arborelius, el bisbe auxiliar de San Salvador, Mons. Gregorio Rosa Chávez, i el vicari apostòlic de Pakse, Mons. Louis-Marie Ling. També en aquesta tria de noms s’aprecia l’opció per les perifèries que caracteritza el pontificat del Papa Bergoglio.

El primer nom que el Papa pronuncià fou el de Mons. Joan Josep Omella i Omella, Arquebisbe metropolità de Barcelona des del 26 de desembre de 2015. Als seus 71 anys l’Arquebisbe Omella s’ha convertit en membre del Col·legi Cardenalici, el primer òrgan sinodal de l’Església catòlica. Cert que la primera forma de col·legialitat episcopal és la que inclou els més de 5.000 bisbes que integren el teixit territorial i curial de l’Església, però alguns d’aquests bisbes –i també alguns que no ho són, com el prevere albanès Ernest Simoni Trojani, un gran testimoni de la fe condemnat a mort primer i després presoner durant 18 anys a les presons comunistes del seu país– són escollits per formar el «senat» del Papa.

El nou Cardenal és un home sensible a les perifèries existencials i humanes, al dolor de les persones a qui la crisi econòmica ha deixat en una situació de pobresa, a la solitud dels qui es troben sense sortides davant un present difícil i davant un futur incert, en una paraula, als pobres a qui el Senyor considera els preferits del Regne. Aquest és un fil roig de la vida de Mons. Omella en tant que pastor del poble de Déu, com a prevere primer (1970-1996) i com a bisbe després.

En l’itinerari de Mons. Omella com a prevere, hi ha dues etapes que el porten a dues perifèries: al cor de l’Àfrica i a les parròquies rurals del Baix Aragó. Omella duu a terme la seva formació superior dins una congregació missionera, la Congregació dels Pares Blancs, per mitjà de la qual entra en contacte amb la cultura francòfona (estudis a Lovaina) i dins la qual viurà una llarga estada al país de Jesús. La Societat de Missioners de l’Àfrica o Pares Blancs, fundats pel Cardenal Charles Lavigerie l’any 1868 mentre era arquebisbe d’Alger, és la família que aixopluga la passió missionera del jove seminarista de l’arxidiòcesi de Saragossa, nascut a Cretes –fins al 1956, parròquia de la diòcesi de Tortosa. La component missionera de la personalitat del nou Cardenal té, doncs, unes arrels ben definides en allò que és la «missio ad gentes», viscuda concretament en l’evangelització de l’Àfrica. Àfrica és la gran perifèria d’Europa, actualment amb un catolicisme consolidat que deu tantíssim a l’acció indefallent dels missioners. Àfrica és també l’impuls missioner que malda per dur el missatge de l’Evangeli als qui no el coneixen i a qui Déu ha cridat a ser fills seus. Mons. Omella s’estarà un any de la seva vida a la República Democràtica del Congo vivint els afanys de la missió i els goigs dels qui escolten i acullen l’Evangeli en el seu cor. L’itinerari personal del nou Cardenal recolza, doncs, en la passió per l’Àfrica i per la missió. La noció de «deixeble missioner», central en la Evangelii Gaudium del Papa Francesc, és un punt important de l’itinerari de Mons. Omella.

Hi ha, però, un segon element, que completa el primer, i que creix amb la seva estada a Jerusalem, on Mons. Omella forja una experiència personal i directa d’una espiritualitat propera a la que cultivà el beat Carles de Foucauld. Em refereixo a la vivència espiritual que passa per la disponibilitat davant de Déu i dels germans, que es plasma en la donació del cor i que s’expressa en el contacte directe i constant amb la Paraula de Déu. La «lectio divina» és, en efecte, un instrument que acompanyarà Mons. Omella durant tota la seva vida. La Paraula és fonamental en el qui l’ha descoberta, en el qui se’n nodreix constantment, en el qui la pren com a eix de la seva pregària personal i com a configuradora de la seva vida de prevere. La Paraula és el fonament de la vida del pastor, el punt en què es creuen la seva vida interior i la seva acció apostòlica. La lectura orant de l’Escriptura, que inclou la meditació contemplativa de la veu del Senyor i porta a una clarificació dels propis determinis, brolla de la rica Tradició de l’Església, de la qual és figura Maria de Natzaret, la dona fidel a la Paraula que li advé.

El tercer element, que s’afegeix a la missió i a la Paraula, és la pastoralitat. De la «brouse» africana el nou Cardenal passa a les terres ferrenyes del Baix Aragó, concretament al poble de Calanda, on serà rector durant disset anys. Allí el jove prevere aprèn la lliçó del capítol 21 de l’Evangeli segons Joan: estimar Jesús i pasturar amorosament les ovelles del seu ramat. «Pere, m’estimes?» és la pregunta que tot pastor ha de poder acollir i fer-se durant el seu ministeri. La pregunta per l’amor fonamenta la vida pastoral en tota la seva amplària. De fet, el pastor és el qui dona la vida per les ovelles, el qui les acompanya posant-se, com diu el Papa Francesc, al darrere, al costat o al davant d’elles. El pastor aprèn a viure amb les ovelles que li han estat confiades i les porta al cor. Es fa càrrec amb misericòrdia dels seus errors i de les seves malalties, comparteix la seva joia i no les abandona a l’hora de la tribulació. Els administra els sagraments de l’Església i, per damunt de tot, els distribueix el pa i el vi de l’Eucaristia i la Paraula de la vida.

L’any 1996, Mossèn Omella és ordenat bisbe auxiliar de Saragossa. Apareix el quart element del seu itinerari: la sinodalitat, que ve a ser un fruit madur de la seva ordenació episcopal. El Concili Vaticà II subratlla la dimensió de «camí conjunt» que tota l’Església és cridada a fer, pastors i poble de Déu en el seu conjunt. La sinodalitat no és llunyana de la comunió, d’aquell lema «un sol cor i una sola ànima» que caracteritza l’Església de Jerusalem (Fets dels Apòstols 4,32). El pastor cerca la unitat de la família humana i, concretament, la unió fraterna dels qui formen la «família de Déu», els qui confessen Jesús mort i ressuscitat. En les diverses diòcesis en què el nou Cardenal ha tingut ocasió d’exercir el ministeri episcopal, ha cercat de reunir en un projecte pastoral compartit els camins de l’Església local. La sinodalitat és la manera més adequada de construir l’Església, de fer-ne la servidora de l’Evangeli i d’anunciar el goig de l’Evangeli al món.

El nou Cardenal de Barcelona, home atent a les perifèries i, per tant, home de la missió i de la Paraula, pastor d’una Església que avança sinodalment, sabrà exercir la seva responsabilitat com a col·laborador proper del Papa, al servei de tota la Comunitat de fe i d’amor que és l’Església de Déu.

Armand Puig i tàrrech

Rector de l’Ateneu Universitari Sant Pacià

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.